Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Esteve Jo
SR. JAUME ESTEVE JO.

SR. JAUME ESTEVE JO. ASOCIACIÓN DE CABALLEROS INVÁLIDOS Y MUTILADOS MILITARES DE ESPAÑA

Obra:

Text del 2002

Mentre un país tingui forces armades, sempre hi haurà militars invàlids i incapacitats en acte de servei en defensa de la seguretat ciutadana i de la pau internacional.

Ja en l’època dels romans s’anomenava emèrit el soldat que gaudia d’una recompensa per les lesions sofertes al servei de l’Imperi, i a Castella va ser el rei Alfons X el Savi qui va regular la compensació per a tots aquells que havien patit danys combatent al servei del rei. I és per aquesta compensació que l’Asociación de Caballeros Inválidos y Mutilados Militares de España (ACIME) segueix lluitant avui dia. El delegat president provincial de Lleida i província, el capità Jaume Esteve, explica: “L’any 1937, a petició del coronel Millán Astray, Francisco Franco va crear, com a continuació de la llei d’invàlids de guerra, el Cuerpo de Mutilados de Guerra por la Patria” –Reglament provisional, decret de 5 d’abril de 1938 i Llei de reorganització del BCMGP de 22 de desembre de 1958, DO núm. 296–, “i l’any 1976 el Rei Joan Carles promulga una llei que té en compte aquest cos i també els mutilats de la zona republicana” –Decret 670/1976, de 5 de març, sobre el pagament de pensions als mutilats de guerra no integrats en el Cos de Mutilats. “Però quan es va anul·lar el cos que havia creat Franco els qui no érem mutilats de guerra vam quedar en l’oblit.”

La darrera llei sobre el Cos de Mutilats de 1976 va ser derogada per la Llei 17/1989 i es va donar de temps fins a l’1 de desembre de 1989 per tramitar les documentacions d’ingrés en el Cos. Més de sis mil homes que no havien fet la guerra estaven afectats per algun tipus de lesió greu que havien patit en acte de servei, i va ser per aquesta raó que l’any 1989 es va crear ACIME: “Els que ens trobàvem en aquesta situació vèiem que no se’ns tenia gens en compte. Tothom procurava que no se sabés que existíem, i, tanmateix, mentre un país tingui forces armades, sempre hi haurà militars invàlids i incapacitats en acte de servei en defensa de la seguretat ciutadana i de la pau internacional.”

Avui són cinquanta-quatre els membres que té l’Associació a la delegació de Lleida i província; en tot l’Estat, però, arriben a gairebé 7.000: “M’encarrego personalment de fer que tots aquests militars mutilats i incapacitats rebin el que els correspon per part de l’Estat. Des de la nostra oficina de Lleida preparem tots els recursos judicials possibles per fer sentir la nostra veu i perquè aquests senyors rebin la compensació que es mereixen per tots els serveis prestats.”

Li demanem a Jaume Esteve que ens posi algun exemple d’aquesta tasca que tan altruistament porta a terme: “Vaig encarregar-me del cas d’un noi que durant el servei militar l’any 1981 es va quedar sord quan feia d’escorta. El van llicenciar i el van enviar a casa, i ara ens ha arribat la resposta del Ministeri de Defensa, que reconeix que aquest noi es va quedar sord fent la mili, però desestima la reclamació. Ara haurem d’anar a l’Audiència Nacional a veure què passa, perquè el noi continua sord.”

Segurament, si les coses estiguessin més ben resoltes, més gent es decidiria a entrar a les Forces Armades: “Fan molta publicitat perquè la gent entri a l’exèrcit, però no té lògica que en el moment que el soldat tingui un accident en quedi totalment desvinculat i hagi de remoure un munt de papers per rebre una indemnització i res més. Les coses haurien d’anar d’una altra manera, perquè si una persona ha quedat mutilada d’una mà pot fer moltes altres feines i continuar treballant; no l’hem de fer fora d’aquesta manera.”

ACIME també lluita per aconseguir que els mutilats en acte de servei puguin quedar exempts de pagar l’IRPF, com els mutilats de guerra: “Un mutilat de guerra cobra la pensió i està exempt de fer la declaració de renda; en canvi, tinc companys que tenen un 45% o un 50% de minusvalidesa i els descompten igualment el tant per cent que els toca de l’IRPF, cosa que considerem il·legal.”

Jaume Esteve comença el dia a l’oficina de Lleida llegint tots els diaris oficials, perquè sempre surt alguna nova llei o decret que pot ajudar algun dels seus socis: “Si veig que d’allò se’n pot beneficiar algú, faig el recurs i l’envio.”

Jaume Esteve, però, ajuda no només els socis de l’agrupació sinó a tothom que li ho demana: “Quan hi ha algun cas relacionat amb les Forces Armades o amb la guerra, els serveis socials de l’Ajuntament i el Departament de Benestar Social me l’envien, perquè saben que faré tot el que estigui al meu abast per ajudar-lo.”

Així, doncs, les relacions amb les institucions són bones, com també ho són amb tothom que s’apropi per demanar informació sobre qualsevol tema relacionat amb l’exèrcit i les forces de seguretat: “A vegades ve gent gran a dir-me que el seu fill es vol fer mosso d’esquadra, policia nacional o guàrdia civil, i jo els explico què han de fer i, si puc, els vaig a buscar els papers que hauran d’omplir.”

Pel que fa a aquests cossos, Jaume Esteve pensa que s’haurien d’ajudar més els uns als altres: “Sembla que la Generalitat s’ha adonat per fi que pot utilitzar l’experiència dels altres cossos de l’Estat. Fins ara no es tenia gaire en compte el fet que una persona que ja havia estat guàrdia civil podia aportar al cos un cúmul d’experiència que segur que ningú no és capaç d’adquirir en una acadèmia.”

Quant a la desaparició del servei militar obligatori i la creació d’un exèrcit professional a Espanya, el delegat president ens diu que el problema és sobretot el sou que cobren els soldats: “Si es pagués bé, no hi hauria cap problema per trobar gent que volgués entrar a l’exèrcit. I encara hi ha una altra cosa que s’hauria d’aclarir: si, al cap de dotze anys d’entrar a l’exèrcit, un soldat professional no és caporal o caporal primera, el llicencien i cap a casa a buscar-se una altra feina. Un soldat de tropa pot ser-ho durant vuit o dotze anys, però després ja no el volen. La publicitat que fan diu que podràs entrar i quedar-te a treballar per a l’Administració, però això no els ho expliquen. Per això, quan fa dos o tres anys que hi són i veuen que cobren el mateix, molts decideixen plegar i buscar una altra feina.”

I encara afegeix amb la contundència que el caracteritza: “Els qui han après un ofici dins de l’exèrcit ho tindran més fàcil, perquè seran mecànics o s’hauran tret el carnet de primera, però l’artiller o el fuseller, què farà? Penso que el millor seria fer com als Estats Units, on hi ha soldats i mariners que tenen més de quaranta anys i no passa res.”

L’únic avantatge que tenen els qui han passat per l’exèrcit és a l’hora d’entrar als cossos de seguretat de l’Estat: “Quan surten vacants per a la Guàrdia Civil tenen més possibilitats d’entrar-hi, si passen les proves, evidentment.”

Jaume Esteve, a més de presidir ACIME de Lleida, és també vocal de la Junta Nacional de Madrid i això l’ha portat a participar en reunions de la Federació Mundial d’Excombatents: “He estat a Xipre i a Grècia, per exemple, en unes converses per intentar ajudar serbis, croats i bosnians a posar solucions sobre la taula. La Federació va rebre fa un parell d’anys el premi Nobel de la Pau per la feina feta contra les mines antipersona, i m’agradaria ressaltar que la proposta es va fer a petició de la delegació espanyola.”