Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Josep Ramon Guillen Orobitg
SR. JOSEP RAMON GUILLEN OROBITG.
Fotografia: Àngel Font

SR. JOSEP RAMON GUILLEN OROBITG. GREMI ARTESÀ DEL CALÇAT

Obra:

Text del 2002

Nosaltres som reparadors de calçat i podem resoldre qualsevol problema que presenti una sabata.

Els sabaters existeixen des que la gent va deixar d’anar descalça. És doncs un dels o­­ficis més antics del món, i el Gremi Artesà del Calçat con­sta al llibre Guinnes dels rè­cords com el més antic d’Europa. Malauradament, les co­­­­­ses han anat canviant, i ara ja no és un d’aquells gremis amb un poder immens sobre el govern de la ciutat de Barcelona. D’aquesta manera ho explica el seu actual president, J. Ramón Guillén: “En general, i no solament en el nostre Gremi, penso que hi ha una manca de sensibilitat en la gent que forma part dels col·lectius d’agru­par-se  per poder anar tots junts i així aconseguir satisfer uns objectius comuns. Nosaltres havíem arribat a ser sis-cents agremiats i ara només en som cent trenta-cinc, i això fa que ens sigui molt més difícil aconseguir millores per al sector.”

De tota manera, és la mateixa història la que marca la disgregació dels professionals de la sabateria. Així ho explica el màxim representant del Gremi Artesà del Calçat: “El Gremi es va fundar l’any 1202, i aleshores era un gremi molt ric, tan ric que tenia el seu propi edifici a Barcelona, un edifici que es va haver d’enderrocar per construir la Catedral. L´enderroc, però, es va fer desmuntant la façana pedra per pedra, i això ens va permetre poder tornar-lo a muntar uns anys després a la plaça de Sant Felip Neri per tal d’albergar-hi el Museu del Calçat.”

I continua explicant: “El fet és que en aquells moments el Gremi ja estava dividit en tres col·lectius: els mestres sabaters, que feien el disseny i el patronatge de les sabates i que tenien com a patró sant Marc; els sabaters, que eren els operaris i veneraven sant Crispí, i els aprenents de sabater, que tenien com a sant patró Crispinià.”

Encara avui, l’altar de sant Marc de la Catedral de Barcelona és propietat de la confraria de sabaters, tot i que el manteniment i la restauració corre a càrrec del Bisbat. Actualment, aquests tres col·lectius ja no existeixen, però en queden les seves reminiscències: “La fabricació de sa­ba­tes ha passat a ser un procés industrial i ja no són els sabaters els que s’encarreguen de fer-les.”

Així doncs, l´activitat d´aquest ofici ha sofert tot un seguit de canvis importants, i avui dins el Gremi hi ha els sabaters reparadors i els ortopedes: “Aquests, però, també estan en perill de desaparèixer, perquè les grans indústries d’ortopèdia estan absorbint tot el mercat i ja fan de la mateixa manera un braç que una sabata”, adverteix J. Ramón Guillén.

El fort del Gremi, per tant, són els sabaters especialistes en reparacions, que també tenen un objectiu comú pel qual lluitar si volen continuar tenint presència en la nostra societat actual: “Nosaltres som reparadors de calçat i podem resoldre qualsevol problema que presenti una sabata, a diferència d’aquestes grans cadenes de reparació ràpida que han proliferat pels nostres pobles i ciutats i que només canvien tapetes i mitges soles.”

Les dificultats que viuen avui els sabaters són moltes, però aquests professionals continúen tenint les mateixes ganes de tirar endavant i és per aquesta raó que lluiten i diversifiquen les seves feines: “La filosofia del fabricant actual de sabates és que es facin servir una temporada i en acabat es llencin, mentre que nosaltres pensem que com més temps fa que es té una sabata, més còmoda és. El problema és que avui es fan uns triturats de pell que permeten una gran flexibilitat i tenen un acabat molt bonic, però com que a­quests compactats estan enganxats amb cola, no hi ha transpiració i aleshores apareixen els problemes de fongs. A més, gairebé tot està enganxat amb coles, de manera que ens passem el dia encolant per tornar a deixar a punt aquelles sabates.”

La lluita del Gremi, doncs, va molt adreçada al fabricant: “També hi ha qui porta una sabata molt bona i nosaltres l’hem d’anar educant perquè entengui que quan se li forada l’hi podem reparar i tornarà a tenir la peça com nova”, assevera J. Ramón Guillén.

En tots els as­pectes, però, ha calgut adaptar-se als nous temps i diversificar la seva oferta: “En aquests moments fem també duplicats de claus, rètols per a les portes o fins i tot esmolem eines. Tot això ens serveix per compensar la manca de feina de sabateria professional. A més, les grans cadenes ens prenen una part de facturació important, que és la de les coses més senzilles i ràpides de fer i també més rendibles.”

No obstant això, aquest és un col·lectiu viu i amb ganes de no deixar que un ofici tan entranyable i antic com aquest caigui en l’oblit: “Actualment, el Departament de Formació Ocupacional de la Ge­neralitat de Catalunya, mitjançant l’IDFO, subvenciona i imparteix cursos de reparació de cal­çat per donar sortida a un ofici que està en perill de perdre’s. Molts dels nostres agremiats estan a la ratlla dels seixanta anys, i això vol dir que cada any hi ha moltes jubilacions i tam­bé molts tallers que tanquen per manca de continuïtat, de manera que amb els cur­sos aconseguim que hi hagi traspassos i que la feina pugui continuar amb gent jove amb ganes de treballar i de mantenir l´ofici.”

En aquests moments, una de les qüestions que més preocupa el president del Gremi Artesà del Calçat és la manca de consciència de la gent sobre la importància que té el calçat per a la salut: “Crec que tothom hauria de saber què significa que el peu s’assenti sobre una bona base de recolzament, i per això s´hauria de visitar més el podòleg, ja que potser només d´aquesta manera aconseguiríem que els mateixos clients exigissin al fabricant unes sabates de millor qualitat.”

A més, J. Ramón Guillén afirma convençut: “Penso que fabricants, clients i reparadors som tres col·lectius que hauríem d’estar molt més en contacte, perquè seria una bona forma de fer que, a la llarga, tothom pogués adaptar el calçat a les seves necessitats.”