Sr. Antoni Pont i Espargaró
Sr. Antoni Pont i Espargaró
TH, 6è VOLUM. Crisi i Perspectiva

ANTONI PONT I ESPARGARÓ

Termosun Energías

Text del 30-10-2013

El responsable d’aquesta distribuïdora de calderes i estufes de biomassa de les firmes Herz i Thermorossi sap que apostar per la bioenergia és ecològic i econòmic, ja que suposa una major independència energètica del país, la millora del paisatge i la promoció d’una indústria amb molta ocupació. Tanmateix, la política al respecte és tan errònia que gairebé penalitza les energies renovables. I és que l’Administració és la primera, amb la seva burocràcia i impagats, que posa traves a l’emprenedoria. 

Comercialització de calderes i estufes de biomassa

Tot i que em vaig formar en l’àmbit de l’electrònica, vaig acabar orientant la meva carrera professional cap al sector de les energies renovables, una àrea que em resulta molt atractiva des de jove. Perquè, a banda de les qüestions tecnològiques que impliquen aquest tipus de fonts energètiques, també m’atrauen per les possibilitats que ofereixen quant a minimitzar i aprofitar els residus; en aquest sentit, la dedicació a la bioenergia té l’incentiu afegit que suposa netejar els boscos i prevenir, entre altres problemes, incendis. I és que, des de fa dotze anys, sóc el gerent de Termosun Energías, una empresa orientada a la comercialització de calderes i estufes de biomassa a Espanya, Portugal i Andorra. Som els distribuïdors de Herz, una firma austríaca molt reconeguda en el mercat dels sistemes calefactors de biomassa i que, per afinitat, també ens ha demanat que cobrim l’àrea de l’Amèrica Llatina. Tenim la seu a les Franqueses del Vallès, tot i que disposem de sis delegacions autònomes i un equip humà de 21 persones.

R+D+I en col·laboració amb la casa matriu austríaca

La nostra tasca no es redueix a fer simplement d’importadors, sinó que sovint desenvolupem l’adaptació de les calderes de biomassa als combustibles que hi ha al mercat ibèric. Quan vam començar la nostra activitat, per exemple, ens vam trobar que a Àustria es desconeixia l’ús de pinyols d’oliva com a combustible, quan aquí és molt comú. D’aquesta manera, ens responsabilitzem de la R+D+I conjuntament amb la casa mare, fent assajos i proves tant a les nostres instal·lacions com a les de Herz a Àustria.

El secret del pèl·let

A Àustria és molt comú fer servir el pèl·let, una serradura premsada de fusta procedent dels residus de les serradores. Els residus s’han revaloritzat quan abans calia pagar perquè els recollissin. El pèl·let té uns 6 mil·límetres de diàmetre i 3 centímetres de llargada. Tot i que no és tan fàcil de transportar com el gasoil, és més pràctic que la llenya, que costa més d’emmagatzemar i de dosificar a l’hora d’omplir la caldera. La fusta de mala qualitat, que desestimen les serradores o les fàbriques de mobles, i la que prové de la neteja dels boscos també són aptes per a la producció de pèl·let.

Molt potencial a Catalunya per a la fabricació de biomassa

Tenint en compte el progressiu abandó del sector agrícola i el fet que el 65% de la superfície a Catalunya és forestal, al nostre país hi ha molt potencial per a la fabricació de pèl·let. Ara mateix, a Catalunya només hi ha dos fabricants importants de pèl·let, però a tota la Península n’hi ha una cinquantena. A més, amb la biomassa, aconseguim avantatges socials, ambientals i econòmics, com ara generar llocs de treball, reduir el risc d’incendi i millorar el paisatge. 

Un estalvi d’entre el 40% i el 80% en combustible

Un dels grans avantatges de les calderes de biomassa és que admeten pinyol d’oliva, clofolla d’ametlla, subproductes de l’agricultura, estella, etc. És cert que el manteniment és més exigent que el d’una caldera de gasoil, i el doble de car, però això queda més que compensat amb la diferència de preu del combustible, que en el cas del procedent de biomassa és entre un 40% i un 80% més econòmic. Cal tenir en compte que un metre cúbic pot acollir 650 quilos de pèl·let i que quatre tones de pèl·let equivaldrien a 2.000 litres de gasoil, aproximadament. Per tant, un dipòsit de vuit metres cúbics és suficient per abastir un estàndard anual. La caldera de biomassa requereix una inversió inicial més elevada que la dels combustibles convencionals com el gasoil, però a la llarga la de biomassa s’amortitza. Quant més alts són els consums i més proper és el combustible, s’amortitza més ràpidament.

La qualitat, la durabilitat i l’eficiència difícilment resulten barates

La tecnologia de biomassa és complexa. La maquinària que es fa a Espanya no té el nivell de sofisticació de què gaudeix la d’Àustria, on fa molts anys que hi treballen i s’ha arribat a quotes elevades de desenvolupament. Allí, abans de llançar un model nou se’l sotmet durant un parell d’anys a proves de laboratori molt exigents. En canvi, en el seu moment van irrompre uns quants fabricants locals que pràcticament feien les proves a casa del client. I un dels problemes és que aquí sovint es mira de replicar productes procurant de fer-los més econòmics, i una caldera de biomassa que garanteixi qualitat i durabilitat rarament pot ser barata. No es tracta només d’aconseguir que aquesta font de calor sigui econòmica; cal buscar-ne sobretot l’eficiència.

Apostar per la biomassa és garantir la independència energètica del país

Les calderes de biomassa tenen un component ecològic. Al principi rebien ajut per part del Govern, que sufragava entre un 30% i un 35% del seu cost; eren fons de l’Idae, procedents de Madrid però gestionats per l’Institut Català d’Energia. Tanmateix, aquests fons han desaparegut (es mantenen només al País Basc i a Navarra). No obstant això, està demostrat que, amb ajut o sense, aquesta inversió s’acaba amortitzant. De fet, en aquests moments, sense subvenció, és quan més calderes de biomassa s’estan venent. No haver de dependre de l’energia elèctrica ni de suportar l’increment constant de les tarifes suposa un gran avantatge.

Política energètica incomprensible i contraproduent

Ignoro cap on s’orientarà la política energètica. Hi ha aspectes preocupants, perquè hem passat de rebre subvencions per la instal·lació de calderes de biomassa als rumors que deien que calia gravar aquest combustible amb un impost similar al dels hidrocarburs. El que caldria és fer com a Itàlia o Àustria, on la biomassa gaudeix d’un IVA reduït; en canvi, a Espanya s’està gravant amb un 21%. Amb polítiques d’aquesta mena aconseguiran que els boscos segueixin abandonats, quan són moltíssims els llocs de treball que es podrien generar. En una situació de crisi com la que estem vivint, les energies renovables no s’haurien de fiscalitzar. No es tracta que rebin subvencions; n’hi hauria prou que no les penalitzin. D’aquesta manera també s’aconseguiria que els propietaris forestals que no extreuen cap rendiment de les seves finques poguessin treure’n algun. L’aplicació d’un IVA reduït a aquest combustible, per exemple, ja seria una iniciativa plausible.

Els projectes empresarials de futur que requereixen mà d’obra haurien de rebre un impuls institucional

Els projectes que són viables i que requereixen mà d’obra haurien de rebre un impuls que permetés desenvolupar-los. Així mateix, caldria que les inversions en maquinària, tecnologia, instal·lacions, etc., es poguessin desgravar, com passa a països de l’Europa central. Perquè tot el que es pugui desgravar acabarà reinvertint-se a l’empresa i generant més llocs de treball. En canvi, és molt difícil reinvertir si s’ha de suportar una fiscalitat excessiva. I el mateix es pot dir de la inversió en formació, que al nostre sector és fonamental i que tampoc no rep els incentius adequats.

Comprensible incidència de l’economia submergida

L’aplicació d’impostos abusius explica en gran part el fenomen de l’economia submergida. D’altra banda, amb l’actual situació d’atur és comprensible que hi hagi economia submergida, perquè la gent busca sortides alternatives per fer front a les seves necessitats bàsiques.

Expatriació de les empreses davant les traves administratives

Malauradament, ens trobem que empreses catalanes que treballen a tot l’Estat acaben traslladant la seu social, per exemple, a Pamplona, perquè allí poden amortitzar les inversions a curt termini, cosa que a Catalunya és impossible. Aquests greuges comparatius són tan tristos com reals. Per molt que un empresari s’estimi el seu país, és comprensible que s’acabi traslladant si aquí només li posen traves.

Catalunya és respectada a la resta de l’Estat

Malgrat que el procés sobiranista emprès per Catalunya no és ben vist a la resta d’Espanya, tampoc es pot ser alarmista. De fet, qui ha viatjat i coneix món té una percepció diferent de qui viu a Madrid i mai no n’ha sortit. En general, fora de Catalunya hem sabut guanyar-nos el respecte de la gent, i fins i tot certa admiració; a tall d’exemple: un cop a Astúries un client ens va dir que una màquina alemanya instal·lada per catalans és el millor que hi ha. 

Temps de prudència

Procurem treballar amb clients que ofereixen una solvència contrastada al llarg dels anys. En aquests moments és important que estiguin emparats per agències de qualificació de risc. Cal ser prudent, perquè sabem que, en l’actual conjuntura, persones molt serioses es veuen abocades als impagats per raons que escapen del seu control.

L’efecte dominó provocat per l’Administració

Caldria recuperar urgentment el crèdit per a la petita i la mitjana empresa, i encara és més urgent aconseguir que les fórmules de pagament s’acabin respectant. La llei diu que hi ha un màxim de 60 dies per pagar, però ni tan sols les administracions no respecten aquests terminis. Aquesta actitud del sector públic acaba provocant un efecte dominó, ja que alguns clients al·leguen que no poden pagar perquè no cobren de les administracions de les quals són proveïdores.