Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. M. Antonieta Salud Salvia
SRA. M. ANTONIETA SALUD SALVIA.
Fotografia: Àngel Font

SRA. M. ANTONIETA SALUD SALVIA. ONCOLOGIA MÈDICA

Obra:

Text del 2004

Ens cal una direcció forta, capdavantera, capaç de dirigir el grup i de tirar endavant l’oncologia mèdica a Lleida.

M. Antonieta Salud Salvia és una persona accessible i riallera el tarannà magnànim de la qual es fa palès quan explica els motius pels quals va estudiar medicina. “A la meva família no hi ha ascendents que hagin estat metges. La meva mare és una persona senzilla i el meu pare va estudiar magisteri, però no es va dedicar a l’ensenyament sinó que era l’encarregat del cinema i del teatre de Bellvís. Sempre havia volgut ser farmacèutica, però com que sóc filla única em feia pena deixar els pares sols per anar a estudiar a Barcelona. Com que feia cinc anys que hi havia facultat de medicina a Lleida, vaig decidir estudiar medicina per no haver de sortir de casa.”

Pertany a la cinquena promoció d’estudiants, que van començar la carrera de medicina l’any 1981, quan encara la Facultat de Lleida depenia de la Universitat de Barcelona. “Actualment és una universitat maca, però en aquells moments les condicions físiques eren pèssimes, ja que estudiàvem en un antic edifici dels germans maristes, amb goteres i sense calefacció. En canvi, l’ambient entre professors i estudiants era molt bo.”

Dels anys de carrera, recorda docents que tenien mancances, però també professors amb un gran carisma. “Hi havia una barreja de professors. Alguns feien classe amb bona voluntat, d’altres ni tan sols cobraven. Venien de l’Hospital Arnau de Vilanova, de l’Hospital Santa Maria i de Barcelona. Fins i tot en vam tenir un de Montpeller. Destacaria el professor Elies Campo, que ara és catedràtic d’anatomia patològica a l’Hospital Clínic de Barcelona. Un altre catedràtic amb solera docent va ser el professor Josep Esquerda, que encara és a la Universitat de Lleida.”

En acabar sisè, l’objectiu principal de la Dra. Salud era treure un bon examen MIR. Per aprovar-lo, i més en una època en què s’hi presentaven uns 25.000 candidats per cobrir unes 2.000 places, calia tenir un bon nivell. “No volia il·lusionar-me amb cap especialitat concreta, perquè tot depenia de la prova MIR. La veia com una fita inaccessible, però vaig superar-la amb èxit la primera vegada, la qual cosa em va permetre fer oncologia mèdica a l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron.”

Va escollir oncologia atreta pel vessant humà d’aquesta especialitat. “Allò que més m’agrada de l’oncologia és la relació tan especial que s’estableix amb els pacients.”

A l’Hospital de la Vall d’Hebron es va topar amb la primera experiència dolorosa. “Em va impressionar molt la primera persona que vaig veure morir. Recordo tots els detalls amb pèls i senyals. Va ser durant una de les meves primeres guàrdies. Era una noia jove que va tenir una hemorràgia massiva. Va ser una experiència esgarrifosa. Sort que l’adjunt de radioteràpia, el Dr. Ramón Bodi, una de les persones més bones que conec, era al meu costat.”

Aquest esdeveniment li va sacsejar la consciència. “Vaig sentir que estava fent una cosa molt important, que allò no era tan maco com pensava quan vaig entrar-hi per primer cop, i que havia de començar a centrar-me i a prendre-m’ho amb calma.” Amb aquesta idea, va continuar treballant i aprenent oncologia sota el magisteri del doctor Joaquim Bellmunt.

Gràcies a la concessió d’una beca de recerca de la Generalitat de Catalunya, va anar a Londres a completar la tesi doctoral. S’hi va estar un any treballant, juntament amb el seu marit, el Dr. Josep M. Porcel , un metge especialista amb medicina interna a qui havia conegut a l’Hospital de la Vall d’Hebron. “A banda d’ampliar els coneixements professionals i d’aprendre altres maneres de treballar, l’estada a Londres em va permetre obrir l’horitzó quant a les relacions humanes. El fet de conèixer diferents països, i d’haver-me d’espavilar en un altre idioma, és una experiència molt enriquidora i recomanable.”

Va tornar a Barcelona l’any 1992. Poc després, va poder acomplir el somni d’anar a Lleida. “Vam tornar-hi, perquè volia que el nostre primer fill nasqués a Lleida. De seguida, el meu marit va trobar una plaça de medicina interna a l’Hospital Arnau de Vilanova. Li estaré eternament agraïda pel fet d’entendre el meu desig de tornar a la meva ciutat.”

La Dra. Salud va treballar a l’Hospital Arnau de Vilanova força temps fent medicina pal·liativa. En aquell temps tan sols hi havia dos oncòlegs, que depenien del servei de medicina interna. “Vaig lluitar i presentar uns quants documents als responsables de la Sanitat en aquell moment per demostrar que calia un tercer oncòleg a l’Arnau. Després de suors i llàgrimes, vaig aconseguir aquesta tercera plaça, l’any 1996. Quan vaig entrar-hi va ser quan es va formar la primera unitat independent de medicina interna, que unia oncologia radioteràpica i oncologia mèdica, amb tres facultatius cadascuna.”

Actualment, hi ha quatre oncòlegs mèdics. “Encara que tots tenim una visió generalista, hi ha una tendència pràctica cap a l’especialització. El Dr. Serafín Morales atén els malalts amb càncer de pulmó i càncer de cap i coll. La Dra. Anna Balil es dedica al càncer de mama. El Dr. Diego Márquez tracta l’aparell genitourinari i ginecològic i jo m’he especialitzat en digestiu, principalment en el càncer colorectal.”

De tots els càncers, el de còlon és un dels que més ha evolucionat. “Quan treballava a l’Hospital de la Vall d’Hebron, hi havia tot just un tractament amb un sol medicament, i ara hi ha tot un arsenal de fàrmacs. Això ha fet possible allargar considerablement l’esperança de vida dels malalts amb metàstasi. La cirurgia laparoscòpica fa possible veure un malalt operat de càncer de còlon quinze dies abans amb un estat general perfecte per començar la quimioteràpia.”

La implicació afectiva amb el pacient és inevitable. “Hi ha pacients que te’ls estimes molt. Quan te’n vas de vacances, t’abracen i et diuen que quan tornis et telefonaran per dir-te com es troben, però saben que s’acomiaden per darrera vegada, i davant d’aquestes escenes, encara que tinguis una pantalla protectora, de vegades costa molt controlar les llàgrimes.”

La Dra. Salud reivindica una sanitat digna. “Lleida és quelcom més que un lloc bonic on es pot anar a esquiar. Està oblidada en molts aspectes, sobretot en sanitat. Als hospitals necessitem gent que estimi aquesta terra. L’Arnau necessita persones valuoses. En aquests moments, ens cal una direcció forta, capdavantera, capaç de dirigir el grup i de tirar endavant l’oncologia mèdica. S’està buscant algú amb prestigi per poder abanderar el grup. Necessitem una persona que ens guiï amb il·lusió i que no vegi Lleida només com un trampolí pels seus interessos.”

Ella estima molt la seva ciutat, i des que és metgessa valora encara més els petits detalls de la vida. “Sóc feliç quan estic amb la meva família i veig que tots estem bé. Ens estimem molt.”

També se sent molt feliç quan pot dinar en companyia de la seva mare. “Li parlo molt dels meus pacients, perquè s’interessa per ells sense conèixer-los. Quan tinc un moment agafo un llibre i m’oblido de tots els problemes perquè llegir m’apassiona. És l’única cosa que em treu de la professió, perquè fins i tot somnio amb els malalts.”