Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Carlos Rodríguez i Rodríguez
CARLOS RODRÍGUEZ I RODRÍGUEZ.
Fotografia: D & D Studi Deborah Serrano.

CARLOS RODRÍGUEZ I RODRÍGUEZ. Pintados y Derivados Pinter

Obra:

Text del 14-10-2013

Exemple d’emprenedor fet a si mateix, l’experiència polifacètica adquirida durant la seva primera etapa laboral li ha permès liderar una empresa de referència en l’àmbit dels tractaments industrials de pintura. Justament demana als nostres governants que s’apropin a les inquietuds reals dels ciutadans i fomentin el tarannà lluitador, optimista i creatiu dels emprenedors del país, que es concreta en el sector de les pimes, les màximes creadores de riquesa i feina. 

Del món del cafè a l’àmbit de la pintura

Vaig arribar a Barcelona el 1971, procedent d’una aldea de Salamanca; després d’haver cursat estudis administratius, buscava oportunitats laborals. Vaig incorporar-me a una empresa orientada a la comercialització de cafè, on vaig romandre 13 anys assumint responsabilitats en diferents departaments, fins que vaig arribar al càrrec de cap de compres. Durant aquella etapa em vaig formar i vaig adquirir experiència en l’àmbit industrial, fins que, a mitjan els 80, els problemes de l’empresa em forçaren a deixar la feina i a canviar de sector. Fou així com, als 35 anys, vaig entrar al sector de la pintura; més concretament, en el de l’aplicació de pintura per a la protecció de peces, al taller de pintura anomenat Derivados de la Pintura que, juntament amb el meu antic cap, vam transformar en una empresa professional. Puc dir que vam ser pioners en algunes iniciatives en el sector, com ara la creació d’un catàleg d’empresa o la introducció de les ordres de producció.

Sobrenom de “La Cigonya”

Arran de la crisi de 1993, l’empresa quedà descapitalitzada, i fou llavors quan vaig decidir fer-me’n càrrec. Sempre havia tingut el neguit de ser empresari, i era conscient, des de l’etapa d’estudiant, que posseïa un clar tarannà organitzatiu. Així, amb l’ajuda econòmica i el suport moral de la meva esposa, l’empresa renasqué amb el nom de Pintados y Derivados, S.L., Pinter. Hi vaig invertir tots els estalvis familiars i molts esforços, la qual cosa em féu guanyar el sobrenom de “la Cigonya”, perquè a força de fer milers de quilòmetres i de buscar clients, sempre portava, diguem-ne, “llenya” a l’empresa per “anar fent niu”.

Creixement exponencial i innovació contínues

Vam redreçar una empresa malmesa de nou treballadors i la férem créixer fins als 120 professionals, tot i que, a conseqüència de la crisi actual, el 2008 vam haver de reduir la plantilla a un terç. Treballem principalment en tractament industrial de pintura, tant en pols com líquida. Les exigències ens empenyen a invertir constantment en R+D+I; ara mateix estem desenvolupant uns tractaments de nanoceràmica que aconsegueixen més resistència i millor adherència, i som actualment líders a Catalunya en pintura industrial, en pintar més de 17 milions de peces a l’any (8.250 m2 al dia).

Mantenir un tarannà optimista i responsable

L’empresari ha de tenir molta il·lusió, ser valent i optimista, però sense perdre el món de vista. Ara més que mai, cal mostrar un gran sentit de la responsabilitat i mantenir viva la companyia a còpia d’esforç constant per trobar clients i feina, i cal fer que l’empresa sigui solvent i no s’aparti de la dinàmica econòmica positiva.

El llast del deute i la manca de crèdit

Fins fa poc, com més endeutada estava una empresa més valorada semblava, i els bancs no tenien cap problema per concedir tot el crèdit que se’ls demanés. Potser des d’un plantejament conservador, sempre he provat de no abusar del crèdit i, en un altre context, hauria aconseguit que l’empresa s’autofinancés el 2011. Tanmateix, la situació actual de morositat i manca de crèdit no ho ha fet possible. Val a dir que alguns empresaris s’han vist obligats a invertir patrimoni personal, o a tancar el negoci, perquè no reben cap tipus d’ajuda. A més, la competitivitat ens fa treballar a tots amb marges molt petits, cosa que tampoc ajuda al finançament.

Ser un petit empresari és un orgull

Com a empresari i membre de la directiva de Pimec, veig que allò que mou als petits empresaris no és pas l’afany de lucre, sinó l’orgull que ens fa sentir el nostre treball i el fet de servir la societat creant feina i riquesa. Però la petita i mitjana empresa té poc marge de maniobra. El nostre principal problema és la liquiditat. Els bancs, que sobreviuen gràcies a unes ajudes públiques ofertes en unes condicions excepcionals, haurien d’arriscar-se i obrir l’aixeta del crèdit.

Triumvirat de polítics, grans empresaris i banquers

Les pimes ens enfrontem a un triumvirat format per polítics, grans empresaris i banquers, que, des d’una posició de poder, només vetllen pels seus interessos. Els polítics afavoreixen els altres dos per aconseguir, un cop acabat el mandat, un càrrec rellevant en alguna empresa o banc; i, a la vegada, els directius de les grans empreses o dels bancs sovint entren en política per assegurar-se que es mantenen (o s’incrementen) els seus privilegis. Com es pot respectar, per exemple, la Llei de Morositat si les grans companyies de l’Ibex continuen pagant a 300 dies?

Estímuls per a l’activitat emprenedora, no subvencions

L’actitud del Govern envers les pimes és, més que d’abús, d’abandó. Els nostres dirigents s’haurien d’acostar a la realitat, comprendre que un país sense empreses ni llocs de treball no crea riquesa, i que aquí són les pimes les que generen feina, consum i recaptació. I el cas és que els empresaris no demanem subvencions: només volem que el Govern prengui mesures que incentivin l’activitat emprenedora, perquè el diner, si no hi ha activitat, s’acaba, i en canvi, si es fa treballar, genera riquesa.

No és fàcil llançar-se a l’aventura exportadora

Exportar no és tan fàcil com pot semblar; entrar en mercats nous vol dir haver de fer front a una competitivitat acarnissada, perquè la competència, amb la crisi, s’ha disparat. A països emergents, com ara el Marroc o els de l’Amèrica Llatina, exportar-hi encara és factible, però a la UE és molt difícil. A més, cal que tinguem en compte que exportar exigeix inversions en tecnologia, disseny i R+D+I.

Concepte erroni de què qualitat de vida significa treballar poc i gaudir d’un bon nivell adquisitiu

Recordo que Alemanya, a mitjan dels 60, va venir a produir el sector automobilístic a Espanya perquè la mà d’obra era barata i perquè s’hi podien fer jornades de 14 hores. Alemanya aportava la tecnologia i Espanya, la rendibilitat. Ara hi ha països que plantegen aquesta rendibilitat, tot i que cal extremar els controls per evitar incórrer en pràctiques poc ètiques. A Espanya, en canvi, la mà d’obra és caríssima i les empreses són poc productives. A més, patim un excés de reglamentació laboral. Crec que el treballador ha adquirit molts drets però, alhora, ha assumit poques obligacions; així, és fàcil que es generalitzi el concepte mal entès de la qualitat de vida associada a treballar poc i tenir un bon poder adquisitiu.

Avantatges i desavantatges d’una jornada laboral més reduïda

Un canvi en els horaris laborals, per adaptar-los als que es fan, per exemple, a Alemanya, afavoriria la conciliació familiar i, probablement, estimularia el consum de la població; però no generaria més llocs de treball. També cal pensar que la reducció de les jornades no comporta un augment de la productivitat del temps treballat, és a dir, que al capdavall el rendiment és proporcional a les hores que es treballen.

És possible eradicar l’economia submergida

Costarà temps eradicar l’economia submergida, perquè és una pràctica molt arrelada. És un problema educacional; cal incidir en els valors cívics en la família i l’escola, des de ben petits. Bé és cert que, si la pressió fiscal fos inferior, o el ciutadà percebés que està ben retornada, probablement l’economia submergida es reduiria. Tanmateix, la podríem eradicar: si els pagaments es fessin sempre amb targeta de dèbit o de crèdit, i es retiressin les monedes i els bitllets, qualsevol transacció econòmica quedaria registrada.

Empresaris i polítics no tenim els mateixos objectius

La situació política catalana actual no afavoreix la riquesa del país. Per als empresaris, la prioritat és mantenir els llocs de treball i, si pot ser, generar-ne de nous, però entenc que polítics i empresaris no tenim els mateixos objectius: els empresaris perseguim la riquesa; els polítics, la política. Dels empresaris catalans, percebo que aquells que tenen un perfil més polític són favorables a la independència, i que els apolítics s’hi oposen. També constato que moltes empreses estan pensant situar la seu fora del Principat, davant el fet que la independència de Catalunya significaria la seva sortida automàtica de la UE; i és que aquesta no permetria una secessió catalana sense conseqüències, a risc d’alenar les reclamacions de bascos, bavaresos, etc.

Cal negociar amb ment oberta les relaciones de Catalunya amb Espanya

La classe política hauria de tenir més en compte l’opinió de l’empresariat, perquè el treball conjunt d’ambdós sectors beneficiaria a tothom; per exemple, un pacte fiscal pot ser bo per als empresaris i també pot ser bo per a Catalunya i per a Espanya. Com es va fer durant la Transició, els polítics s’haurien d’asseure’s a estudiar la situació actual i negociar; en aquell moment hi va haver cessions i concessions per part de tothom, i ara caldria fer el mateix.

Agraïment a la meva muller i al meu equip

El suport de la meva esposa, Maria Baldrís i Arnal, ha estat fonamental en el meu desenvolupament humà i empresarial; ella ha confiat en mi, ha cregut en el projecte i m’ha permès executar-lo. També estic molt agraït al meu equip de col·laboradors professionals, que han estat un factor clau en l’èxit de la companyia, i amb els quals mantinc una sincera relació de confiança.