Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sr. Ismael Garcés i Juanico et alia
DAVID GARCÉS I JUANICO, ANTONI GARCÉS I CAMPO i ISMAEL GARCÉS I JUANICO
Fotografía cedida por Grup Garplast.

DAVID GARCÉS I JUANICO, ANTONI GARCÉS I CAMPO i ISMAEL GARCÉS I JUANICO Grup Garplast

Obra:

Texto del 20-11-2013

Els germans Garcés han sabut donar continuïtat al negoci familiar emprés fa quatre dècades pel seu pare. Entitat referent en la fabricació de productes plàstics, els actuals responsables consideren que no sortirem de la crisi si el Govern no aplica mesures valentes, com una reforma laboral més ambiciosa o una reducció de la despesa pública; però, malauradament, els polítics estan més preocupats per debats territorials cada cop més radicalitzats.

 Fabricació de productes plàstics

Som dues empreses ubicades a Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall. Ens dediquem, des de fa uns 40 anys, a la fabricació de productes plàstics de qualitat: ampolles, terrines, tubs, recipients monodosi i altres accessoris tant per al sector químic, industrial o veterinari com per a la indústria cosmètica, la de l’alimentació o la farmacèutica. Avui tenim un equip de 50 professionals, però som, bàsicament, un negoci familiar, les arrels del qual es troben en el nostre pare, Antoni Garcés i Campo, que sempre havia treballat en una empresa pròpia com a fresador i torner, i el 1974 va començar l’activitat de fabricació de plàstics. El 1992 Antoni Garcés, home amb pocs estudis però amb una intel·ligència brillant i gran visió de futur, va pensar que era més adient dividir l’activitat que duien a terme i creà dues empreses: una centrada en la fabricació de plàstics per al sector químic i de neteja, Envas 2000 Plàstics, S.L., regentada pel seu germà Josep Maria Garcés i el seu fill gran, Ismael Garcés, i una altra encarregada dels productes per al sector de la cosmètica i de l’alimentació, Botellas Plásticas, S.L., regentada per ell mateix i el seu fill petit, David Garcés.

Productes estandarditzats i també a mida

La nostra experiència en el sector i capacitat industrial ens permeten oferir el producte acabat fins a l’últim detall. Disposem d’un taller mecànic propi, amb una extensa varietat de motlles, en total 300 productes estàndards, però també som capaços de produir recipients exclusius, personalitzats per al client; en aquests casos, dissenyem en tres dimensions un producte a mida, cosa que és una font d’orgull i confiança, ja que només nosaltres en disposem en exclusiva.

Únics en l’oferta de servei d’estoc

A Catalunya, treballem per a unes 25 grans empreses i per a unes 300 pimes. Sabem que és important que les indústries petites i mitjanes, el volum de producció de les quals no és gaire elevat, puguin comptar amb un servei d’estoc a mida. Pot passar que un dia ens truquin per fer-nos una petita comanda urgent, i que l’endemà mateix la passin a recollir; en aquest aspecte, funcionem com una botiga. En alguns articles o imposem un volum mínim de comanda, i ho podem fer perquè disposem de diverses naus exclusives només per emmagatzemar aquest estoc.

Quaranta milions d’envasos anuals

Malgrat que la nostra producció assoleix els 40 milions d’envasos anuals, si ens comparem amb altres empreses del ram, la nostra és una companyia mitjana. Tanmateix, nosaltres abastem un servei més ampli. Som capaços, per exemple, de canviar i crear motlles, i tenim molts recursos per solucionar els problemes que se’n puguin derivar. També som competitius en el mercat europeu. Arribem a d’altres països a través del producte distribuït pels mateixos clients, però també venem a importants distribuïdors, especialitzats en comercialitzar envasos buits a empreses d’altres Estats. A més, a finals d’aquest any hem estat presents a la fira internacional Europack-Euromanut de Lió i la de Bolonya, el que ens ha permès afermar la nostra presència en altres països.

Informatització del procés de producció i avenços tècnics per ser més competitius

Hem informatitzat tots els processos que es duen a terme en la nostra fàbrica; ens hem hagut de posar al dia, perquè tant el pare com l’oncle ho desenvolupaven tot manualment. Avui un coneixement exhaustiu i diari dels estocs seria molt complicat si no els controléssim amb els ordinadors. D’altra banda, hem incorporat altres avenços tècnics per ser més competitius. Disposem de màquines elèctriques que asseguren una qualitat òptima i que s’adapten a qualsevol volum de producció. També comptem amb maquinària d’impressió multicolor que ens permet decorar els envasos amb serigrafia, i quan la complexitat geomètrica del disseny és molt elevada, fem servir la tampografia, amb la qual podem decorar productes més específics.

Respectar sempre els límits de la qualitat

L’any 2002 vam obtenir la certificació ISO 9001:2000 per tal de controlar i assegurar la qualitat de la nostra fabricació. Quan un client ens proposa produir un envàs nou estudiem junts el projecte, i si considerem que no és viable, li ho comuniquem clarament i li oferim una alternativa. No fabriquem qualsevol producte, perquè tenim molt clars quins són els límits de qualitat, i de vegades ens trobem amb idees que, senzillament, són inviables.

Empreses sense relleu generacional

La crisi que hem patit els darrers anys ha ocasionat la caiguda de moltes empreses. Però molts empresaris han hagut de tancar el seu negoci, no per falta de mercat o liquiditat, sinó perquè no disposen de relleu generacional: els seus fills han decidit dedicar-se a una altra cosa i ells no tenen ningú a qui deixar el comandament de l’entitat.

Endeutar-se sempre és la pitjor opció

Al respecte de comprar a crèdit, tothom hauria de seguir un raonament ben senzill: no es pot gastar més del que es guanya. En els darrers temps era habitual veure un jove de 20 anys conduint un automòbil més car que el del seu cap. L’endeutament va arribar a generalitzar-se: s’hi van abocar els ciutadans, els governants i totes les institucions. Aquesta situació, d’alguna manera, fou un efecte del mal costum d’esperar que tot se’ns doni fet. La nostra família s’ha endeutat el mínim necessari i imprescindible; el fundador del negoci tampoc no ha va fer personalment, tot el que guanyava ho invertia a l’empresa. En definitiva, pensem que endeutar-se sempre ha de ser la darrera opció, sobretot en un país que carrega amb un deute extern d’un bilió d’euros.

Costos de la Seguretat Social mal distribuïts

Creiem que l’Estat hauria de reduir els costos de la Seguretat Social per afavorir la contractació; i aquest diferencial que s’estalvia l’empresa, passar-ho al sou del treballador. Així, l’empleat podria pagar una assegurança privada, molt més econòmica que l’obligatòria i, a més, fer-se un pla de pensions que rescataria a la jubilació. Això augmentaria el consum intern i asseguraria el futur de les pensions, en treure’l del model piramidal actual, que d’aquí a uns anys serà inviable. I és que un sou de 1.000€ nets costa a l’empresa 1.700€ entre Seguretat Social i IRPF: sou petit però cost elevat.

Hi ha empresaris que han gastat els seus estalvis per mantenir els llocs de treball

La reforma del mercat laboral no ha estat dura. Si un treballador que fa 25 anys que treballa en una empresa no fa bé la seva feina, l’empresari es troba que no el pot despatxar. Si els processos d’acomiadament fossin més àgils, els treballadors s’esforçarien a mantenir els nivells d’eficiència. I quan parlem de drets, també caldria tenir en compte els drets de l’empresari, que arrisca tot allò que té i no sempre en surt ben parat. Amb tot, no hi ha cap empresari que vulgui fer fora els seus treballadors; al contrari, n’hi ha que fins i tot s’han gastat els estalvis per no haver d’acomiadar el seu personal i d’altres s’han arruïnat i amb deutes de per vida.

Una Administració sobredimensionada, font de l’excessiu dispendi públic

No hi ha res que sigui de franc; fins i tot allò que ens surt gratuït, de fet hi ha algú que ho paga. A més, sembla que regalar les coses convida a l’incivisme. Per posar un exemple: els dinars populars eren de franc, i la gent s’emportava a casa inclús el menjar i el vi; des que van fer pagar uns euros, als sopars populars només acudeixen la meitat de veïns. L’opció de fer pagar alguna cosa és bona, doncs, a tots els nivells: qui va un club esportiu paga una quota; per tant, qui vulgui capritxos que se’ls pagui, però no amb els impostos de tothom. I aquí incloem televisions públiques, cotxes oficials, empreses públiques sense activitat, etc. D’altra banda, tenim una Administració sobredimensionada: governs autonòmics, diputacions, consells comarcals, ajuntaments i entitats de tota mena. I si a les despeses de l’Administració sumem els sous dels polítics i les pensions dels alts càrrecs institucionals, ens trobem que hem de carregar amb una despesa excessiva i que convindria reduir de dalt a baix, dins la piràmide de poder.

Progressiva radicalització de les postures sobre la secessió catalana

Els conceptes de país o de nació són molt relatius; només cal que ens adonem que, tres segles enrere, a ningú se li ocorria de pensar que Catalunya fos un país. Per això tenim la sensació que, darrerament, la falta de respecte per les estructures de l’Estat estan posant en perill fins i tot el sistema autonòmic. A més, la negociació amb Madrid esdevé impossible, per la progressiva radicalització de dues postures irreconciliables. De fet, justament l’extremisme d’ambdues parts convida a no descartar del tot que la qüestió derivi en un conflicte, si no armat, sí de violència verbal o física.

La pregunta sobre el dret a decidir hauria de ser entenedora

Això no significa que qüestionem el dret de decidir de la ciutadania. La pregunta a la qual hauríem de respondre caldria que fos tan senzilla i entenedora com: “Vol que Catalunya surti d’Espanya?”. Tanmateix, segurament no es formularà així perquè qui promou la consulta sap que si plantegés una pregunta tan directa possiblement guanyaria el “No”.