Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Sra. Dolors Costa i Casadesús
DOLORS COSTA I CASADESÚS.
Fotografia: Àngel Font

DOLORS COSTA I CASADESÚS. PSICÒLEG CLÍNIC

Obra:

Text del 03/03/10

Només parlant estructurem el pensament i amb això som capaços de veure, amb més sentit comú, els problemes que tenim.

La intolerància a la frustració s’ha vist potenciada en molts dels adolescents per la cultura del . Són joves que tenen de tot, però personalment són pobres i els hi costa acceptar qualsevol cosa que impliqui un mínim d’esforç.

L’equilibri emocional depèn de la fortalesa de la personalitat, de la capacitat de l’individu d’adaptar-se al medi.

Encara no hem aconseguit que mestres, metges, psicòlegs i pares caminem plegats. Es tracta que coordinem informació i esforços, no de donar-nos les culpes mútuament.

L’ús correcte de la psicofarmacologia pot accelerar el resultat d’una teràpia.

Quan escoltar és una vocació, ser psicòleg esdevé una professió feta a mida. Almenys ha estat així per a Dolors Costa i Casadesús, especialista en psicologia clínica des de fa 18 anys. “Sempre m’ha agradat molt escoltar i un bon psicòleg n’ha de ser capaç. Si ho saps fer, el mateix pacient t’ofereix moltes alternatives de solució, ja que només parlant estructurem el pensament i amb això som capaços de veure, amb més sentit comú, els problemes que tenim.”

La psicologia no tracta grans patologies psiquiàtriques, com l’esquizofrènia, sinó trastorns de conducta de la vida diària. “Quan una persona no és feliç, acut a la nostra consulta. I, sovint, només posant en comú aquests problemes, es troben solucions i alternatives per sortir-se’n.”

És feina del psicòleg saber destriar el gra de la palla. “Una persona va al traumatòleg perquè sap que s’ha trencat una cama: la seva patologia és evident. Però quan un pacient va a un psicòleg, no entén què li passa. L’únic que sap és que no està bé, que se sent infeliç. Hem de ser capaços d’explicar-li què té i que ens entengui. Li hem de saber dir, per exemple, que, quan se seu a la taula a dinar i menja desmesuradament, no és que tingui bona gana, sinó que pateix ansietat i que està omplint un buit emocional amb el menjar.”

Aquesta professional aplica la teràpia cognitiva en el tractament dels seus pacients. “Intento donar eines perquè se’n surtin d’un problema concret. No vaig a buscar l’origen, que es pot remuntar a quan tenia tres anys; la teràpia s’allargaria massa. Quan intentes resoldre l’entrebanc que li impedeix normalitzar la seva vida diària, en sis mesos pots trobar-hi una solució i el pacient marxa content. I, si en un futur torna a sortir un altre problema, doncs ja en parlarem.”

Els anys d’exercici professional li han corroborat que la persona és un ésser global; estètica corporal i equilibri emocional són, doncs, indeslligables. Tanmateix, la rellevància social que actualment se li atorga a l’aspecte físic provoca que tendim a dividir la persona en dos compartiments estancs: el cos i la ment. “Intento fer entendre als meus pacients que tots dos han d’estar bé. Hi ha gent que pensa que si té el nas amb unes determinades mides, que si pesa 40 kg o que si se sembla a una top-model li passaran tots els mals. I això no és cert, perquè cada individu te una història individual i una situació intrínseca pròpia.”

La població adolescent és sovint víctima d’aquest pensament: “Si tens 15 anys i no tens un bon aspecte, ho pots arribar a passar molt malament. M’he trobat amb nenes que m’han demanat si conec un cirurgià estètic que les arregli de dalt a baix, perquè només veuen la part negativa del seu físic. I hem d’aconseguir que tinguin una personalitat prou forta com per acceptar el seu cos i la seva realitat. Tots ens trobem amb dificultats, hem de saber conviure amb la frustració i hi ha adolescents que no saben fer-ho. Si tot a la nostra vida no és perfecte, si tot no ens va segons les expectatives generades, hem de saber aixecar-nos i anar cap a una altra direcció.”

La intolerància a la frustració s’ha vist potenciada en molts adolescents “per la cultura del . Són joves que tenen de tot, però personalment, socialment, són pobres; la seva capacitat d’esforç és escassa i els hi costa acceptar qualsevol cosa que impliqui un mínim de sacrifici. La nostra generació ho va aprendre, però no hem sabut transmetre-li als nostres fills. He tingut pacients adolescents que quan els hi recomanes de seguir una simple dieta, et responen: em costarà molt, no tens una pastilla?

Aquesta feblesa és el seu gran problema: “Si no som capaços d’entendre que hem d’esforçar-nos per aconseguir una fita, difícilment entendrem que podem tenir dificultats per assolir alguna meta personal. I si no aprenem a ser més tolerants amb nosaltres mateixos, difícilment ho serem amb els altres. És una prioritat que els adolescents aprenguin a reforçar els seus punts dèbils i, d’altra banda, que valorin i potenciïn les seves pròpies capacitats.”

No sempre un bon físic és sinònim de felicitat. “És cert que una persona que està satisfeta amb el seu cos, pot tenir un bon equilibri emocional. Ara bé, també m’he trobat a la consulta amb pacients ben plantats, que se senten insatisfets emocionalment. L’equilibri emocional depèn de la fortalesa de la personalitat, de la capacitat de l’individu d’adaptar-se al medi. Quan més adaptat estàs, millor et sents i disposes de més competències per afrontar-te a les vicissituds de la vida diària.”

El físic no és, per tant, un factor excloent. “Pots ser una persona amb una aparença física normal i ser capaç d’adaptar-te bé a l’entorn, de potenciar les teves capacitats i la teva fortalesa emocional, i de corregir les teves debilitats. I sentir-te feliç.”

La intel·ligència tampoc determina l’èxit. “Abans tothom considerava que un nen molt intel·ligent triomfaria a la vida, i que un infant amb un coeficient intel·lectual normal seria mediocre. Però, quan s’engegaren estudis longitudinals, es va comprovar que hi havia alumnes brillants en el món acadèmic que fracassaven a l’hora d’afrontar la vida laboral. Llavors s’iniciaren altres estudis on es va demostrar la importància de la intel·ligència emocional, de la capacitat d’adaptar-se al medi.”

La col·laboració entre els professionals de la salut i les famílies és vital. “Encara no hem aconseguit que mestres, metges, psicòlegs i pares caminem plegats. Es tracta que coordinem informació i esforços, no de donar-nos les culpes mútuament. Quan tinc pacients adolescents, intento posar-me en contacte amb el mestre i explicar-li què faig perquè tots dos seguim una mateixa línia. S’ha de tenir en compte que, quan més professionals intervenen en un cas, més visions podem aportar, és més enriquidor. Hi ha casos, posem per cas, en què em pot ser molt útil derivar un pacient a un neuròleg, perquè ell em precisarà com haig d’intervenir.”

A diferència de fa unes dècades, el psicòleg ha deixat de ser el substitut del capellà. “Si ets un bon professional, t’escolten i tenen en compte la teva opinió, perquè és una especialitat que ells no dominen.”

La farmacologia i la teràpia psicològica també es complementen. “Adreço als metges de capçalera les meves valoracions respecte a la medicació que suggereixo, que sempre sol ser genèrica, per tal que en triïn la marca. No imposo res i també demano la seva opinió. Penso que hi ha metges de capçalera molt ben preparats per treballar amb psicofarmacologia. I crec, en definitiva, que els fàrmacs poden accelerar el resultat d’una teràpia.”

L’àmbit de les dones maltractades és un dels que més l’ha impactada. “Dos cops al mes, treballo en un servei d’atenció a la dona de l’Ajuntament de la Garriga. I és molt dur. M’hi he trobat de tots colors: des de dones que han estat infravalorades i maltractades durant anys pels marits, però que sempre han acabat tornant amb ells, fins a casos de denúncies falses.”

L’home també pot esdevenir víctima. “De cada un que denuncia, 20 callen.”