Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. ALBERT MONTANER BRUNAT.
Text del 2005

Del meu punt de vista els metges es fan, en canvi els cirurgians neixen.

Hi ha activitats professionals que a més de ciència han de menester vocació. És indiscutible que la medicina n’és una. Com també ho és que hi ha branques sanitàries que impliquen, a més d’una bona formació teoricopràctica, una gran estimació per la feina i per les persones tractades. Aquest és el cas la cirurgia infantil, en la qual el doctor Albert Montaner és especialista.

Tot i que el seu pare també era metge, sempre vaig tenir clar que volia ser cirurgià i no metge. Des del meu punt de vista els metges es fan, en canvi els cirurgians neixen. Ja dinfant magradava consultar llibres danatomia.

Per aquesta raó va començar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona: Recordo els meus anys duniversitat plens de manifestacions, de vagues, i amb la presència constant de la policia. Pel que fa a la formació mèdica, les sessions no eren tan pràctiques com ara. Tot i així, laccés a la pràctica sanitària era factible sempre que lestudiant shi interessés. En el meu cas, vaig tenir els primers contactes amb els pacients a tercer de carrera quan, per un concurs oposició, vaig accedir al Servei dUrgències de lHospital Clínic.

En el darrer any de llicenciaturaes va decantar per una branca quirúrgica acabada de crear: Magradaven especialment les classes de cirurgia pediàtrica del doctor Isidre Claret, i em van fer decidir per aquesta especialitat. En aquell moment, el doctor Claret era el cap de servei de lHospital Clínic.

En graduar-se, va començar el llarg procés d’especialització, primer en pediatria, després en cirurgia i per acabar en cirurgia infantil.

En aquell període, la cirurgia pediàtrica era una especialitat emergent i de futur. De fet, encara avui és una subespecialitat en vies dexpansió, malgrat que no ha fet sinó créixer durant aquests anys.

Entre les majors diferències entre la cirurgia pediàtrica practicada durant els seus anys d’aprenentatge i l’actual, cal destacar que han millorat molt els mètodes de diagnosi i linstrumental quirúrgic. Aquests avenços es perfeccionen dia a dia, de manera que poden provocar un sentiment dimpotència en determinats professionals davant la impossibilitat de poder disposar sempre de la darrera tecnologia. És cert que aquests estris fan més confortable la nostra feina, però no en són pas lessència. Es poden aconseguir resultats satisfactoris amb estris més rudimentaris. Per fortuna, ens trobem entre els països capdavanters en cirurgia pediàtrica, i no podem perdre de vista aquesta dada a lhora davaluar la situació del sector. A Sud-amèrica he pogut tornar a experimentar la pràctica de la cirurgia gairebé sense mitjans. És cert que la precarietat és extrema, però la necessitat aguditza lenginy. Molt diferent, per altra banda, és la situació que es viu als països de lÀfrica on els mitjans no són minsos, sinó inexistents.

La trajectòria professional del doctor Montaner s’ha desenvolupat entre la medicina pública i la privada: Porto 29 anys treballant a lHospital de Sant Joan de Déu i des de lany 1982 sóc el responsable de Cirurgia Infantil de lHospital Dexeus.

S’encarrega d’un ampli ventall de casos: des d’intervencions perinatals que intenten salvar la vida del fetus i possibilitar-li una bona qualitat de vida quan neixi, passant per operacions relacionades amb gairebé totes les àrees mèdiques, fins a les derivades del tractament del càncer, la malaltia en què s’ha anat especialitzant. En tots els casos l’edat dels seus pacients oscil·la entre els zero i els divuit anys, seguint la normativa sanitària espanyola: La cirurgia prenatal sencarrega dintervenir el nadó quan encara es troba en el ventre de la mare. Per portar-la a terme es poden emprar diverses tècniques, entre les quals destaquen lendoscòpia, la punció o lextracció parcial del fetus. Tot i les esperançadores expectatives inicials daquest tipus dintervencions, el cert és que no se nha incrementat el nombre, en part perquè els pares en molts casos opten per practicar avortaments quan es detecten malformacions congènites o malalties greus. En el cas de la cirurgia oncològica infantil, no hi ha diferència entre el tractament aplicat a una persona adulta i laplicat a un nen o adolescent. Lúnica divergència és la capacitat de reproducció del tumor i la de resposta de lorganisme malalt. Els tumors de pacients pediàtrics es reprodueixen amb major rapidesa, però al mateix temps la seva capacitat de resposta també és major. Això explica que, en els casos del càncer de ronyó, de la leucèmia i dels tumors cerebrals, líndex de curació sigui força més positiu en pacients infantils i adolescents que no pas en adults.

El que és fonamental en qualsevol cas és la detecció precoç i el tractament urgent dels afectats. Els tumors presenten diversos estadis, i en el cas dels pacients més joves el trànsit dun estadi a un altre és molt més veloç. Com abans detectem el tumor, més possibilitats tindrem dintervenir i de tractar-lo amb èxit.

A pesar dels bons resultats generals, ha hagut d’afrontar situacions humanament molt difícils, que des del Comitè de Bioètica amb seu a l’Hospital de Sant Joan de Déu es tracten de respondre apel·lant a la dignitat humana i al dret a morir sense patir innecessàriament: Creiem que els malalts oncològics infantils, com qualsevol afectat per aquesta malaltia, han de morir amb dignitat, sense allargaments gratuïts de lagonia, i a casa seva.

Al mateix temps un equip de psicòlegs i psiquiatres ajuda a assimilar el dolor i el dol que la presència d’aquesta malaltia i la hipotètica mort poden causar en les famílies. No ho oblidem pas: no parlem de pacients qualssevol, parlem de nens estimats per uns pares que han d’afrontar, en els pitjors dels casos, un fenomen antinatural i summament dolorós: la seva mort prematura.

DR. ALBERT MONTANER BRUNAT. CIRURGIA INFANTIL

Obra:

Text del 2005

Del meu punt de vista els metges es fan, en canvi els cirurgians neixen.

Hi ha activitats professionals que a més de ciència han de menester vocació. És indiscutible que la medicina n’és una. Com també ho és que hi ha branques sanitàries que impliquen, a més d’una bona formació teoricopràctica, una gran estimació per la feina i per les persones tractades. Aquest és el cas la cirurgia infantil, en la qual el doctor Albert Montaner és especialista.

Tot i que el seu pare també era metge, sempre vaig tenir clar que volia ser cirurgià i no metge. Des del meu punt de vista els metges es fan, en canvi els cirurgians neixen. Ja dinfant magradava consultar llibres danatomia.

Per aquesta raó va començar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona: Recordo els meus anys duniversitat plens de manifestacions, de vagues, i amb la presència constant de la policia. Pel que fa a la formació mèdica, les sessions no eren tan pràctiques com ara. Tot i així, laccés a la pràctica sanitària era factible sempre que lestudiant shi interessés. En el meu cas, vaig tenir els primers contactes amb els pacients a tercer de carrera quan, per un concurs oposició, vaig accedir al Servei dUrgències de lHospital Clínic.

En el darrer any de llicenciaturaes va decantar per una branca quirúrgica acabada de crear: Magradaven especialment les classes de cirurgia pediàtrica del doctor Isidre Claret, i em van fer decidir per aquesta especialitat. En aquell moment, el doctor Claret era el cap de servei de lHospital Clínic.

En graduar-se, va començar el llarg procés d’especialització, primer en pediatria, després en cirurgia i per acabar en cirurgia infantil.

En aquell període, la cirurgia pediàtrica era una especialitat emergent i de futur. De fet, encara avui és una subespecialitat en vies dexpansió, malgrat que no ha fet sinó créixer durant aquests anys.

Entre les majors diferències entre la cirurgia pediàtrica practicada durant els seus anys d’aprenentatge i l’actual, cal destacar que han millorat molt els mètodes de diagnosi i linstrumental quirúrgic. Aquests avenços es perfeccionen dia a dia, de manera que poden provocar un sentiment dimpotència en determinats professionals davant la impossibilitat de poder disposar sempre de la darrera tecnologia. És cert que aquests estris fan més confortable la nostra feina, però no en són pas lessència. Es poden aconseguir resultats satisfactoris amb estris més rudimentaris. Per fortuna, ens trobem entre els països capdavanters en cirurgia pediàtrica, i no podem perdre de vista aquesta dada a lhora davaluar la situació del sector. A Sud-amèrica he pogut tornar a experimentar la pràctica de la cirurgia gairebé sense mitjans. És cert que la precarietat és extrema, però la necessitat aguditza lenginy. Molt diferent, per altra banda, és la situació que es viu als països de lÀfrica on els mitjans no són minsos, sinó inexistents.

La trajectòria professional del doctor Montaner s’ha desenvolupat entre la medicina pública i la privada: Porto 29 anys treballant a lHospital de Sant Joan de Déu i des de lany 1982 sóc el responsable de Cirurgia Infantil de lHospital Dexeus.

S’encarrega d’un ampli ventall de casos: des d’intervencions perinatals que intenten salvar la vida del fetus i possibilitar-li una bona qualitat de vida quan neixi, passant per operacions relacionades amb gairebé totes les àrees mèdiques, fins a les derivades del tractament del càncer, la malaltia en què s’ha anat especialitzant. En tots els casos l’edat dels seus pacients oscil·la entre els zero i els divuit anys, seguint la normativa sanitària espanyola: La cirurgia prenatal sencarrega dintervenir el nadó quan encara es troba en el ventre de la mare. Per portar-la a terme es poden emprar diverses tècniques, entre les quals destaquen lendoscòpia, la punció o lextracció parcial del fetus. Tot i les esperançadores expectatives inicials daquest tipus dintervencions, el cert és que no se nha incrementat el nombre, en part perquè els pares en molts casos opten per practicar avortaments quan es detecten malformacions congènites o malalties greus. En el cas de la cirurgia oncològica infantil, no hi ha diferència entre el tractament aplicat a una persona adulta i laplicat a un nen o adolescent. Lúnica divergència és la capacitat de reproducció del tumor i la de resposta de lorganisme malalt. Els tumors de pacients pediàtrics es reprodueixen amb major rapidesa, però al mateix temps la seva capacitat de resposta també és major. Això explica que, en els casos del càncer de ronyó, de la leucèmia i dels tumors cerebrals, líndex de curació sigui força més positiu en pacients infantils i adolescents que no pas en adults.

El que és fonamental en qualsevol cas és la detecció precoç i el tractament urgent dels afectats. Els tumors presenten diversos estadis, i en el cas dels pacients més joves el trànsit dun estadi a un altre és molt més veloç. Com abans detectem el tumor, més possibilitats tindrem dintervenir i de tractar-lo amb èxit.

A pesar dels bons resultats generals, ha hagut d’afrontar situacions humanament molt difícils, que des del Comitè de Bioètica amb seu a l’Hospital de Sant Joan de Déu es tracten de respondre apel·lant a la dignitat humana i al dret a morir sense patir innecessàriament: Creiem que els malalts oncològics infantils, com qualsevol afectat per aquesta malaltia, han de morir amb dignitat, sense allargaments gratuïts de lagonia, i a casa seva.

Al mateix temps un equip de psicòlegs i psiquiatres ajuda a assimilar el dolor i el dol que la presència d’aquesta malaltia i la hipotètica mort poden causar en les famílies. No ho oblidem pas: no parlem de pacients qualssevol, parlem de nens estimats per uns pares que han d’afrontar, en els pitjors dels casos, un fenomen antinatural i summament dolorós: la seva mort prematura.