Dr. Alberto Guinot i Madridejos
Dr. Alberto Guinot i Madridejos
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

DR. ALBERTO GUINOT I MADRIDEJOS

CIRURGIA PLÀSTICA, REPARADORA I ESTÈTICA

Text del 06-10-2010

En el context mediterrani, el culte a la imatge és ancestralment arrelat. No és estrany, doncs, que la imatge tingui actualment tanta rellevància. Aparentar joventut ha estat una constant històrica.

El doctor Alberto Guinot i Madridejos és cap de secció del Servei de Cirurgia Plàstica i Cremats de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona des de l’any 1998. També exerceix la seva especialitat a la Clínica Corachán. De fet, treballa en dos àmbits complementaris però divergents. “D’una banda, practico la cirurgia plàstica, que és mèdica i reconstructora, sobre problemes físics conseqüència d’accidents, càncers, etc., i, d’una altra, la cirurgia estètica, la que remodela, canvia o modifica aspectes del cos perfectibles.”

Del primer grup, la cirurgia mamària de reconstrucció per càncer és una de les intervencions que més satisfaccions li atorguen. “És una operació difícil perquè has de mirar de conservar la simetria amb l’altre pit. Però m’agrada dur-la a terme per la seva exigència i perquè el cirurgià plàstic té la sort de treballar amb un equip integrat en una unitat de patologia mamària, per tant colze a colze amb cirurgians oncològics, genetistes, radiòlegs, patòlegs, oncòlegs, etc. El cirurgia plàstic participa en una part molt concreta de tot el procés de guariment de la malalta: la reconstrucció. I la fem tant de manera immediata –en el mateix moment que s’extirpa el càncer–, que són els casos menys greus, com de manera diferida, amb posterioritat a l’extirpació i després dels tractaments de radioteràpia (evidentment, en els casos més greus). La mastectomia, l’amputació d’un pit, és una intervenció curta que es pot fer en una hora. La reconstrucció de pit, en canvi, de vegades necessita de dues o tres operacions.”

Pel que fa a les intervencions d’estètica, “sé que la gent s’hi sotmet per sentir-se millor. Per això és molt important tenir bona comunicació amb els pacients i entendre exactament què volen. En alguns casos, són persones d’èxit, amb presència pública, que necessiten per aquesta raó transmetre una imatge immillorable, per exemple en el cas dels actors o els polítics; però no deixen de ser una minoria. De fet, en el context mediterrani, el culte a la imatge és ancestralment arrelat. No és estrany, doncs, que la moda i l’estilisme tinguin actualment tanta rellevància. Aparentar joventut ha estat una constant històrica.” Tanmateix, “també és habitual trobar-se amb pacients que mai no estaran contents, es facin allò que es facin. La nostra obligació és dir-los que, no per fer-se més operacions es veuran millor, i sovint els aconsellem tractament psicològic. Són un tipus de pacient molt complicat.”

Abans, la preocupació per la imatge arribava en entrar a l’edat madura. “Ara als 13 o 14 anys els nois i les noies ja tenen molta preocupació per l’estètica. I no és una cosa tan innocent com endarrerir l’envelliment, sinó que estan descontents amb la seva pròpia imatge des de la més tendra joventut. El gruix de pacients té menys de 60 anys.”

Sobre edats mínimes per cuidar l’estètica, els límits els posa la naturalesa. “S’ha de deixar que el cos completi la seva formació. Un cop el cos s’ha format ja es pot començar a fer prevenció, bàsicament evitant l’acumulació de pes. La cara, en canvi, no cal cuidar-la gaire abans dels 30 anys.”

La cirurgia estètica té el seu origen en la cirurgia plàstica. “Als anys 70 i 80 els primers cirurgians estètics venien de la cirurgia plàstica. Avui n’hi ha que no han fet mai plàstica. Cal tenir en compte que la cirurgia estètica no és una especialitat oficial, sinó una titulació. I alguns professionals del sector només es dediquen a fer infiltracions, tractaments amb làser, etc., és a dir, pràctiques no estrictament quirúrgiques.”

És important diferenciar la medicina estètica i la cirurgia estètica. “La cirurgia sempre és arriscada i més agressiva. La medicina estètica, no.”

Segons les edats de les pacients, les preocupacions varien. “Les més joves, de 18 a 25 anys, s’operen els pits, el nas… Les de mitjana edat se solen operar els pits caiguts o l’acumulació de greix després dels embarassos. I, finalment, a partir dels 50 augmenten molt els tractaments facials, la majoria més en forma de medicina estètica que no pas de cirurgia, cosa molt positiva, perquè la cirurgia facial és de les més delicades i, si n’abusem, podem convertir una cara en una carota que acaba inspirant rebuig als altres. Fer esporàdicament petits retocs, sí; fer retocs contínuament, no.”

En canvi, les pròtesis de pit és convenient que passin revisions periòdiques. “Es bo que cada dos o tres anys se les facin mirar, no perquè les pròtesis puguin ser nocives per se, sinó perquè sempre és bo fer prevenció.”

Cada cop se sap més sobre el càncer de mama. “La pacient que desenvolupa un càncer en un pit, genèticament té més possibilitats de desenvolupar-lo també en l’altre. Per això, actualment, ja s’estan fent mastectomies dobles, una d’elles profilàctica, en el pit sa. Sovint es fan per pròpia petició de la pacient.” També s’ha descobert que la transmissió familiar dels càncers de mama és un factor molt important.

El doctor Guinot dedica una part del seu temps a la docència. “Sóc professor col·laborador de la Càtedra de Cirurgia de la Universitat Autònoma de Barcelona, a la unitat de la Vall d’Hebron. Imparteixo classes de Cirurgia Plàstica i faig cursos de doctorat en Patologia Mamària. Això es bo que se sàpiga, perquè sovint es pensa que els cirurgians estètics som venedors de cirurgia. Doncs no: som, per davant de tot, metges.”

El seu aclariment s’entén per les acusacions de banalitat que sovint rep el sector. “És veritat que la cirurgia plàstica s’ha mercantilitzat massa i s’ha tret de context, i que s’hi dediquen companyies que tenen molt d’empresa i poc de servei de salut, però les excepcions no poden anatematitzar el col·lectiu.”

A més de la seva faceta docent, ha fet recerca sobre pròtesis mamàries i ha difós la seva tasca en més de 60 conferències i una trentena d’articles en revistes científiques. També ha traduït del francès un llibre sobre cirurgia de llavis. “No m’escapo de la feina ni a casa, perquè la meva muller, Guadalupe Sarroca, és també cirurgiana plàstica.”