Dr. Alfredo García Díaz
Dr. Alfredo García Díaz
PC, 15è VOLUM. Entitats mèdiques

DR. ALFREDO GARCÍA DÍAZ

HOSPITAL DE VILADECANS

Text del 2003

L’Hospital de Viladecans, creat fa gairebé cinquanta anys per assistir els treballadors de l’empresa Roca Radiadores de Gavà, va reobrir les portes en fa quinze cedit a la Generalitat. L’actual gerent és el doctor Alfredo García Díaz, llicenciat en medicina i cirurgia i màster en economia i direcció d’empreses. “Per dirigir un centre hospitalari és bo tenir la visió de la part mèdica perquè un punt de vista estrictament economicista no és apropiat. Allò ideal és englobar les decisions mèdiques en un marc econòmic i les decisions econòmiques en un context mèdic.”

L’Hospital de Viladecans és un centre d’aguts amb 108 llits i 4 quiròfans oberts matí i tarda. És un centre petit sotmès a una pressió assistencial important perquè està ubicat en un territori amb un augment poblacional constant. S’ocupa d’atendre els ciutadans de Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent de Llobregat. A més, l’especialitat d’oftalmologia també inclou la població de Sant Boi de Llobregat. “Amb 108 llits atenem 166.000 habitants. És una ratio de llit per mil habitants molt baixa.”

Per pal·liar el dèficit de llits s’han desenvolupat dispositius assistencials alternatius a l’hospitalització. Un és la Unitat de Cirurgia Major Ambulatòria amb dos quiròfans separats de la resta de l’àrea quirúrgica per practicar intervencions sense ingressar a l’hospital. “Som pioners a tot l’Estat espanyol en la implantació de la cirurgia major ambulatòria.”

Aquest model, que gairebé s’aplica a totes les especialitats, té diversos avantatges: els llits es poden destinar exclusivament a malalts que necessiten ingrés; es redueixen els costos, i disminueix l’estada mitjana dels pacients ingressats. A més, el nivell de satisfacció dels malalts és tan elevat que molts desitjarien ser operats sense ingressar, la qual cosa no sempre és possible. El que ho determina no és el tipus d’intervenció, igual a la tradicional i practicada pels mateixos equips mèdics, sinó el tipus i característiques del pacient i la patologia que presenta. “Tenim un protocol de selecció de pacients molt estricte. L’objectiu és operar-los sense ingrés, però amb els mateixos estàndards de qualitat i risc. D’altra banda, atendre un pacient per via ambulatòria és més eficient que per via hospitalària.” Per tal de sobreviure amb un número de llits insuficient i seguint en la mateixa línia de la cirurgia sense ingrés, s’ha creat recentment la Unitat d’Hospitalització Domiciliària, formada per personal mèdic i d’infermeria que visita diàriament els pacients. En aquest cas, els malalts no han estat operats, només ingressats a casa seva.

L’hospital funciona amb un model d’atenció especialitzada integrada en què s’estableix una relació molt directa entre l’assistència primària i l’hospitalària. “Els ambulatoris tenen accés a les agendes dels metges de l’hospital per tal que el pacient surti de l’atenció primària amb una visita programada amb l’especialista de l’hospital. Tot i que aquest sistema crea alguns problemes, és un dels nostres punts d’excel·lència.”

A més, per als pacients amb problemes de mobilitat, existeix la Unitat de Diagnòstic Dia, amb la qual totes les proves que necessiten es programen el mateix dia. A l’hospital també existeix un pla de formació continuada del personal mèdic i d’infermeria. Hi ha professors associats a la Universitat de Barcelona i s’estableixen relacions amb altres centres hospitalaris. “Dins del model d’integració de l’atenció especialitzada en la primària, molts metges passen consulta especialitzada als ambulatoris.”

Això crea uns vincles professionals enriquidors per a ambdues parts. El metge de capçalera és una peça clau per coordinar les actuacions del pacient i és el que estableix una relació propera i de confiança. “Una part de les consultes sanitàries, a més d’estar motivades per raons mèdiques, presenten també un component afectiu. A vegades el que necessita el pacient és ser escoltat. Si aconseguim que la demanda sanitària s’aturi en aquesta gran porta d’entrada que és la primària potser el sistema podria funcionar millor.”

L’Hospital de Viladecans té els serveis centrals propis d’un hospital comarcal (farmàcia, laboratori i radiologia) i també la tecnologia que requereixen els especialistes (proves complementàries, radiologia convencional, radiologia intervencionista amb telecomandament digital, ecògrafs, escàner, etc). “Els hospitals petits hem de tenir la tecnologia necessària per al nostre nivell assistencial i hem de poder accedir, d’una manera àgil, a la tecnologia de cost elevat concentrada en els grans centres de referència.”

Quan el doctor Alfredo García es va fer càrrec de la gerència l’any 2001 va definir un pla estratègic d’actuació per tal de solucionar els dèficits del centre. Un dels objectius és dur a terme una remodelació intensa de les instal·lacions. Sortosament, l’edifici de consultes externes i el d’urgències ja es van renovar, però queda encara pendent la remodelació dels serveis centrals. No obstant això, el repte de futur més important és l’ampliació de la part d’hospitalització: 108 llits repartits en habitacions de quatre crea problemes d’intimitat i de qualitat en l’atenció. “Hem proposat un pla d’ampliació del número de llits i de l’àrea quirúrgica. És imprescindible dur a terme aquest projecte perquè l’hospital pugui continuar donant resposta a tota la població que té assignada.”

Com la majoria dels centres hospitalaris, aquest també presenta una problemàtica de llistes d’espera. “Sempre hi haurà llistes d’espera. La demanda d’una població cada cop més exigent serà també creixent i els recursos per evitar-les possiblement mai no seran suficients.”

També és un problema per solucionar la saturació de les urgències. “La tendència de la gent és dirigir-se als centres hospitalaris, tot i que una part de les urgències podrien solucionar-se a l’atenció primària. Potser l’accés a l’atenció primària no és tan àgil com hauria de ser.”

Aquestes realitats poden crear desmotivació en els professionals. “Allò que el metge voldria és atendre els seus pacients d’una manera adequada, tenir temps per reciclar-se, investigar, ensenyar i participar en l’organització de l’hospital. Actualment, però, han perdut marge de maniobra, estan immersos en unes estructures orgàniques i funcionarials rígides i treballen sotmesos a una forta pressió assistencial.”