Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Ángel Sánchez Ramos et alia
DR. ÀNGEL SÁNCHEZ RAMOS.
Fotografia: Àngel Font

DR. ÀNGEL SÁNCHEZ RAMOS. SOCIETAT CATALANA DE REHABILITACIÓ I MEDICINA FÍSICA

Obra:

Entrevistat el 2004

Els metges han de ser uns bons tècnics, però també han de saber tractar les persones.

Els avenços de la medicina i la prolongació de l’esperança de vida dels éssers humans han incrementat el nombre de persones que requereixen algun tipus de rehabilitació o assistència física o psicosocial. Catalunya ha assolit un bon nivell en aquest àmbit mèdic, hi ha especialistes catalans reclamats en tot el món; tanmateix el col·lectiu ha de superar alguns entrebancs. Estendre aquest servei a la xarxa hospitalària comarcal i d’atenció primària, així com potenciar la investigació en aquest camp són dos dels reptes més urgents d’una especialitat interdisciplinària i indeslligable de la qualitat humana i la capacitat d’empatia del professional amb el pacient. És una feina que comporta moltes recompenses en el terreny personal”, assenyala el doctor Ángel Sánchez, president de la Societat Catalana de Rehabilitació i Medicina Física, que actualment integra uns 300 socis procedents de la rehabilitació i diverses branques mèdiques, com la neurologia, la traumatologIa, la reumatologia o la neumologia.

Els orígens d’aquesta disciplina els hem de buscar als Estats Units. L’any 1947, l’Associació Mèdica Americana reconeix de manera oficial l’especialitat de la Rehabilitació, inicialment anomenada Medicina Física, tot i que dos anys més tard integrarà els dos noms a la mateixa denominació. Espanya s’afegirà en aquesta corrent l’any 1954 amb la constitució de la Societat Espanyola de Fisioteràpia Reeducativa i Recuperació Funcional que el 1993 es batejarà amb el nom de Societat Espanyola de Rehabilitació i Medicina Física. Catalunya no restarà immune a les tendències innovadores en aquest camp i l’any 1957 es funda, a petició de nombrosos presidents i membres d’altres entitats relacionades amb les malalties invalidants, l’Associació de Rehabilitació de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, embrió de l’actual Societat. El primer president va ser el catedràtic de Terapèutica Física, el doctor Vicente Carulla Riera, que va ser succeït per altres professionals de prestigi, com el neuròleg Ramón Sales Vázquez i el traumatòleg Antonio Alzamora Albéniz. Des de 1968 –any en què s’inaugura la formació reglada de l’especialitat via MIR– la disciplina inicia un desenvolupament imparable i comença a créixer el nombre de serveis de rehabilitació creats a Catalunya. L’any 1980, l’Associació es constitueix com a Societat Catalana de Rehabilitació i Medicina Física, permetent una major relació i reconeixement d’altres institucions espanyoles i estrangeres.

La nostra disciplina és un clar exponent d’allò que avui s’anomena treball transdisciplinari, en el qual el metge especialista en rehabilitació assumeix el paper de director d’orquestra d’un equip on treballen diferents especialistes i alguns diplomats, com és el cas del fisioterapeuta. També hi ha neuròlegs, traumatòlegs, treballadors socials, terapeutes ocupacionals i, fins i tot, professors d’Educació Física de INEFC especialitzats en malalties concretes, uns llicenciats que en altres països cada vegada s’estan introduint més en els tractaments que requereixen d’una activitat física dirigida”, explica el doctor Ángel Sánchez. El president de la Societat recorda que la tasca del fisioterapeuta –la diplomatura del qual actualment compta amb prestigioses i abundants escoles a Catalunya– abans era desenvolupada principalment per infermers. Potser tenien una formació acadèmica més minsa, tot i que amb el pas dels anys han adquirit una experiència molt vàlida”, valora, abans de reiterar la importància d’assolir una atenció heterogènia i integradora, on cada especialista afegeix l’especificitat dels seus coneixements. Per exemple, el terapeuta ocupacional s’encarrega de realitzar les adaptacions necessàries perquè el malalt pugui ser autònom en el seu entorn quotidià. Suggereix els canvis que han d’introduir-se en el domicili, en el bany o la cuina, o li ensenya com pot aconseguir vestir-se encara que tingui mig cos paralitzat.”

D’altra banda, el fisioterapeuta se centra en la realització d’uns exercicis físics específics que ajuden a assolir una millor mobilitat i una major coordinació global. La intervenció dels psicòlegs o dels psiquiatres també és indispensable, sobretot en les patologies més invalidants o en els tractaments associats al dolor, un tema que preocupa a aquest col·lectiu. És un dels nostres reptes. Treballem conjuntament amb psicòlegs, neuròlegs i anestesistes especialitzats en aquest camp per tal d’ajudar a controlar el patiment físic dels pacients”, afirma abans de comentar que: Hi ha estudis que demostren que un abordatge psicològic permet entendre el sofriment o tenir menys molèsties. El dolor és una vivència molt personal, relacionada amb les característiques físiques i emocionals  de cadascú. De vegades, el mateix estímul provoca sensacions doloroses diferents depenent de cada individu.”

El doctor Ángel Sánchez remarca que l’especialista en rehabilitació dictamina el diagnòstic, la valoració i el tractament que ha de seguir el malalt. La pràctica d’aquesta atenció correspon normalment a la resta de membres de l’equip. El pacient assumeix que sigui un fisioterapeuta que s’encarregui de guiar els exercicis de rehabilitació. En el cas que tingui dubtes quant a la seva evolució, llavors s’ha d’adreçar al metge. Tenim la sort de disposar de grans professionals en fisioteràpia, neuropsicologia o teràpia ocupacional i normalment el malalt accepta molt bé la seva relació directa amb ells.”

Les teràpies han donat un salt qualitatiu d’una llargada considerable en els darrers anys. El progrés en les tècniques mèdiques i quirúrgiques ha ajudat molt a reduir el temps d’inici dels tractaments, però també hi ha contribuït el fet d’haver perdut la por a iniciar la rehabilitació en un temps més precoç. Els assaigs clínics han permès comprovar que un malalt que, per exemple, tenia una lesió del creuat i estava després de l’operació sis setmanes immobilitzat no progressava tan ràpidament com els pacients que havien iniciat abans els exercicis, sempre d’una forma controlada. Actualment, es comença a rehabilitar en fases molt inicials, tant pel que fa a patologies de l’aparell locomotor com neurodegeneratives, i s’obtenen uns resultats molt més satisfactoris.”

La millora d’un pacient depèn de l’afecció a la qual s’afronta. No podem frenar l’evolució de la malaltia evolutiva, però sí, procurem millorar la qualitat de vida de la persona, aconseguint la màxima capacitat funcional. En aquest tema, hi juga un paper cabdal el treball transdisciplinari de l’equip de rehabilitació.” Per al representant de l’entitat, aquest tipus de rehabilitació demana sovint  un abordatge psicològic, adreçat tant al malalt com a la seva família.

La disciplina afronta el futur amb optimisme: Som una especialitat en expansió i la demanda d’experts creixerà”, preveu el doctor Ángel Sánchez qui, tanmateix, no oblida alguns dels reptes més immediats als quals s’enfronten. El primer és la superació d’una important carència: Als hospitals comarcals i als serveis d’assistència primària manca desenvolupar uns complets serveis de rehabilitació. S’ha d’implantar encara la figura del metge especialista i de l’equip interdisciplinari. Per desgràcia, es tendeix a reduir aquesta atenció i el paper del fisioterapeuta a la mínima expressió. Estalviar recursos en aquest àmbit és un error. Hem d’estendre la disciplina arreu de Catalunya”, opina, abans de contrarestar aquesta realitat amb una altra afirmació més optimista: Malgrat que en alguns indrets encara no hi som presents, s’ha de tenir en compte que continuem sent un punt de referència a l’Estat espanyol.

Així mateix, la investigació és un altre cavall de batalla: És una de les nostres grans mancances. En aquest sentit, estem a la cua si ens comparem amb el nivell assolit per altres països europeus. Hi ha encara molta feina per fer.”

L’absència d’inversió és un gran handicap: Tenim metges amb moltes ganes d’endegar treballs de recerca, però quan arriba l’hora de traslladar-ho a la pràctica i de demanar les beques, ens trobem amb molt pocs recursos; la major part dels diners se’n va cap a altres especialitats.”

El món farmacèutic no hi sol destinar capital: Nosaltres treballem amb una eina fonamental que és l’exercici físic dirigit, una activitat que no genera una despesa. És a dir, el pacient no pot anar a comprar-la a la farmàcia. Per tant, els laboratoris s’impliquen poc a l’hora de liderar assaigs clínics en la nostra especialitat.”

El doctor Ángel Sánchez també destaca que hi ha pocs hospitals que disposin de la tecnologia més avançada necessària per a desenvolupar estudis. En aquest sentit, les últimes tècniques d’enginyeria permeten avaluar l’estat del pacient i mesurar la seva evolució. Es poden fer diagnòstics i seguiments més acurats. El problema és que es tracta d’una tecnologia que costa d’introduir, perquè és cara. No tots els hospitals disposen d’aquests aparells per utilitzar-los en la seva tasca professional diària.”

La investigació ha possibilitat escombrar les falses esperances dipositades en el làser. En el món de la cirurgia i l’oftalmologia ha estat molt útil, però no ha passat el mateix amb la rehabilitació. S’ha vist que el seu paper analgèsic o cicatritzant no és tan important com es pensava”, constata, abans d’anunciar que paradoxalment algunes de les tècniques més econòmiques, com l’activitat física dirigida anomenada cinesiteràpia, estan demostrant ser més eficaces.”

Els exercicis desenvolupats dins de l’aigua continuen ocupant un paper molt important: Aquest medi permet realitzar l’exercici de manera més relaxada, sense sobrecarregar les articulacions.”

D’altra banda, els avenços en la investigació de la genètica i la biologia obriran les portes a noves possibilitats: L’estudi biogenètic permetrà personalitzar molt més els tractaments. S’ha de tenir en compte que hi ha lesions que tenen una evolució molt més lenta o ràpida, depenent de cada individu. Et trobes amb pacients que en dues setmanes fan una cicatrització perfecta d’un trencament muscular i altres que en triguen cinc. La identitat biogenètica de cadascú hi juga un paper important.”

L’estat físic del pacient també hi té molta relació, només cal veure la rapidesa amb la qual es recuperen molts esportistes d’elit. La gran majoria de patologies tenen uns protocols establerts pel que fa al temps d’evolució i els objectius que s’han d’assolir en cadascuna de les fases. En el món de l’esport, es  vol córrer sempre més i, a vegades, pot ser contraproduent. Si aquella extremitat no tolera que la forcis, has d’aturar la rehabilitació”, assevera, tot detallant que: L’esportista té unes característiques diferents pel que fa a la flexibilitat, la força i la resistència. I això fa possible que la rehabilitació sigui més ràpida, tot i que utilitzem les mateixes tècniques que en la resta de la població.”

La constància impertorbable d’aquest tipus de pacients hi contribueix: Estan disposats a fer tot allò que els hi recomanes, i més. Moltes vegades, fins i tot, els has de frenar.”

L’heterogènia personalitat d’aquesta disciplina mèdica, que “tracta tant les patologies de l’aparell locomotor com malalties neurològiques, cardiorespiratòries, urològiques, ginecològiques, pediàtriques, o terminals com són la Sida o el càncer; fa que les activitats organitzades per la Societat atenguin un ampli ventall de temàtiques.”

Habitualment, s’organitza una sessió científica mensual sobre alguna qüestió d’interès per als especialistes a càrrec dels diferents serveis hospitalaris. També es realitzen reunions conjuntes o extraordinàries amb les societats d’altres branques, com la Cirurgia ortopèdica, l’Anestèsia o la Neurologia. I anualment, es convoquen unes Jornades d’Actualització, d’un dia de durada, amb ponències i comunicacions sobre temes prèviament escollits pels socis. A més dels professionals catalans, hi assisteixen metges d’altres comunitats autònomes. Així mateix, oferim cursos de formació continuada dirigits sobretot a metges residents”, concreta. La Societat també reservà un lloc, en  les últimes jornades, per a l’exposició de disciplines com l’acupuntura o l’homeopatia que són perfectament compatibles i complementàries amb la medicina europea. En altres països com França o Alemanya estan cobertes per la Seguretat Social.”

Per al president de l’entitat, la professió és molt gratificant: Tenim malalts amb grans discapacitats que amb petits canvis aconsegueixen recuperar una part de la seva autonomia. Que siguin capaços d’aixecar-se o donar unes passes representa un gran premi, tant per a ells com per a nosaltres.”

En la rehabilitació, el diàleg i el contacte directe amb el pacient són més estrets que en altres disciplines mèdiques. Molts malalts t’expliquen els seus problemes familiars i, a vegades, veus que aquella afecció està acompanyada d’una càrrega emocional important. En aquests casos, també has de comptar amb l’ajuda del psicòleg.”

Hi ha una part destacada del tractament que es basa en  el recolzament i el suport al pacient: Els metges han de ser uns bons tècnics, però també han de saber tractar les persones, que han de sentir-se acollides i animades. Ha d’establir-se una relació molt directa. Aquest és un dels aspectes més gratificants de la nostra especialitat.”

Segons declara Ángel Sánchez, la capacitat de comunicar no és cabdal només en el sector de la rehabilitació sinó en tots els àmbits de la medicina. Els malalts agraeixen molt tenir un rehabilitador que, a més de ser competent, li doni caliu a la visita mèdica. Això és un ingredient important de l’atenció, que fa que el pacient hi torni.”