Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. ANNA LAFUERZA TORRES
DR. ANNA LAFUERZA TORRES.
Fotografia: Àngel Font

DR. ANNA LAFUERZA TORRES. Oncologia  radioteràpica

Obra:

Text del 2005

La resposta al tractament del pacient depèn en bona mesura de la seva actitud enfront la malaltia.

L’oncòloga radioterapeuta Anna Lafuerza sap molt bé la por que la paraula càncer suscita. La presència de la malaltia representa un fet consubstancial a la naturalesa i vida humanes que es caracteritza per romandre fora del nostre control. Tot i els avenços de la medicina, encara no podem guarir totes les malalties i sovint ens sentim impotents perquè no n’entenem ni les causes ni el procés, ni molt menys en podem assimilar emocionalment les terribles conseqüències. Aquest sentiment d’impotència va ser un dels factors que van decantar Anna Lafuerza cap a l’exercici de la medicina: “El meu pare va emmalaltir quan jo era jove, i em vaig sentir desvalguda davant la seva patologia. Aquest sentiment em va determinar a estudiar medicina per tal d’entendre el procés i el patiment pel qual havia passat.”

L’exercici professional de l’activitat mèdica, no obstant això, li ha mostrat com de difícil és entendre des de la perspectiva humana la malaltia i les tragèdies humanes que desencadena i l’absurd de l’actitud de negar l’evidència de la mort: “La nostra societat de moment no ha trencat amb el tabú de la mort; encara més, diria que l’ha agreujat. Actualment molts avis moren en un centre hospitalari perquè els membres més joves de la seva família no siguin testimonis d’aquest procés natural i inevitable.”

Per tal de formar-se com a metgessa, la doctora Lafuerza va abandonar la seva Lleida natal i es va instal·lar a Barcelona; en aquesta aventura intel·lectual i vital la va acompanyar la seva mare, Asunción, la qual sempre l’ha animat i li ha donat suport. De fet, la doctora Lafuerza reconeix el paper cabdal de la seva progenitora perquè es pogués desenvolupar laboralment, ja que l’Asunción s’ha fet càrrec de la cura de les seves tres filles, Àngels, Sònia i Esther, quan les seves obligacions professionals li han impedit encarregar-se’n personalment: “En un primer moment la meva mare no va entendre la meva sobtada vocació per la medicina, però quan va adonar-se de la meva determinació em va encoratjar per fer realitat la meva aspiració. Vaig estudiar a la Universitat de Barcelona i posteriorment em vaig especialitzar en oncologia radioteràpica a la Vall d’Hebron.”

La seva especialitat mèdica “va néixer just després del descobriment del radi de Madame Curie, quan els metges van començar a fer servir la radioactivitat per guarir les nafres. Amb el pas del temps s’ha anat perfeccionat i han disminuït els efectes secundaris d’altres èpoques, com ara les cremades que produïa l’aplicació de radiació en determinades zones.”

Els principis curatius de la radioteràpia “es basen en l’ús de radiacions ionitzants per tal d’eliminar les cèl·lules cancerígenes, però tot intentant malmetre el mínim nombre possible de cèl·lules sanes.”

Aquesta tècnica s’aplica en l’actualitat per a la curació i pal·liació dels tumors: “Constitueix un tractament menys agressiu que no pas la cirurgia; per aquesta raó, sempre que és factible s’hi opta. D’altra banda, també serveix com a sistema pal·liatiu quan l’evolució de la tumoració és irreversible i l’objectiu és tractar d’alleugerir les molèsties que pateix l’afectat.”

En el seu cas concret, “vaig tenir la sort de formar-me de la mà de la segona generació de metges de la nostra especialitat del país, que havien apostat per una especialitat mèdica que es caracteritzava per la feina interdisciplinària, ja que sempre hem de treballar en coordinació amb físics, informàtics i altres professionals sanitaris.”

Hem de tenir en compte que la primera bomba de cobalt que va utilitzar-se a Catalunya fou instal·lada a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau els anys 50. La doctora Lafuerza no podia imaginar a començaments de la dècada dels 80, quan s’especialitzà, que la seva branca sanitària viuria una transformació tan intensa: “El canvi tecnològic ha estat espectacular i crec que la nostra àrea ha estat beneficiada pel desenvolupament i millora tècnica de la medicina. Hem passat d’un sistema de diagnosi i determinació de la zona per radiar gairebé manual a un de totalment informatitzat que ens permet fixar l’àrea d’acció amb molta més seguretat i precisió.”

La doctora Lafuerza va optar per perfeccionar els seus coneixements al nostre país i no fer cap estada a l’estranger. Professionalment ha desenvolupat bona part de la seva tasca a Reus. En aquest sentit, se sent una dona afortunada perquè “el meu marit, Antoni, ha cregut en la meva carrera i no ha dubtat a prendre decisions arriscades per al seu propi futur laboral en benefici meu. Quan em van oferir la plaça de radioteràpia a Reus no va dubtar pel fet d’haver de modificar el seu lloc de residència.”

La tasca assistencial de la doctora Lafuerza no només se centra en el sector públic, sinó que un dia a la setmana atén malalts oncològics privats de Tarragona. La seva personalitat profundament humana i humanista i la seva dedicació a un camp tan complex i emocional com és el càncer expliquen que hagi estat capaç d’anar més enllà de les tòpiques reflexions políticament correctes sobre el dolor, la mort i el sofriment dels malalts oncològics: “Cal que els metges de la nostra especialitat siguin extremament curosos en la transmissió de la informació. Molts pacients no desitgen saber explícitament quina malaltia pateixen ni en quin estadi es troben. En aquests casos, i tot i la legislació vigent, hem de ser prou humans per saber insinuar i explicar-nos amb les paraules adients, entre d’altres coses perquè la resposta al tractament del pacient depèn en bona mesura de la seva actitud enfront de la malaltia. És evident que ara per ara no som capaços de guarir determinats tumors ni determinades fases d’evolució d’un tumor, però sí podem brindar una més llarga i millor qualitat de vida als pacients sempre que ells presentin l’actitud i força necessàries.”

En definitiva, “en medicina, i més en la nostra especialitat, és molt arriscat fer pronòstics i prediccions, més encara quan poden desanimar i accelerar el procés degeneratiu del malalt. La nostra consigna ha de ser lluitar contra el tumor fins que ja no siguem capaços d’aturar el progrés de la malaltia. Aleshores la nostra funció ha de ser minvar tant com puguem el sofriment del pacient per tal que assoleixi una mort digna. Fins fa poc els malalts poc informats no disposaven de capacitat de decisió sobre el seu tractament, però la redacció de les voluntats anticipades està clarificant aquesta qüestió.”

Com a resultat d’aquesta preocupació, la doctora creu en els principis de la medicina pal·liativa, que amplia el concepte de la medicina tradicional: “La medicina no només ha de restablir l’estat de salut dels pacients, sinó que també ha de tenir en compte l’aspecte pal·liatiu en les persones grans i en les que pateixen una malaltia terminal.”