Text del 2004
La recerca és la inquietud de trobar respostes als problemes que et sorgeixen cada dia.
La medicina intensiva atén tots els processos aguts molt greus, fet que exposa els seus especialistes a tota mena de situacions límit. El doctor Antoni Artigas, director del Centre de Crítics de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell, n’explica les peculiaritats: “És una especialitat tan àmplia com la medicina interna. Els coneixements exactes dels mecanismes fisiopatològics de les disfuncions orgàniques són imprescindibles per al tractament dels malalts crítics. També la distingeix el fet que utilitza molta tecnologia per captar els senyals vitals d’un pacient en estat molt greu. L’afecció majoritària que atenem és la insuficiència respiratòria aguda, un quadre inflamatori agut pulmonar en què el pacient s’ofega. També combatem la septicèmia, grup d’infeccions molt greus que a partir d’un focus presenten una resposta inflamatòria generalitzada; la patologia coronària, i els politraumatismes per accidents amb contusions als òrgans vitals. Hom creu que el pacient que entra a cures intensives és pràcticament mort, però avui dia més del 75% dels pacients se’n surt, i les estadístiques indiquen que a llarg termini la majoria recuperen la qualitat de vida que tenien.”
El doctor pot contrastar aquests resultats amb els de fa més de vint anys: “Quan vaig començar a treballar a l’Hospital de Sant Pau, el 1977, un 60% dels pacients crítics morien.”
Els primers disset anys de la trajectòria professional del doctor van transcórrer a l’hospital barceloní, on va ser metge adjunt i cap clínic de la Unitat de Cures Intensives: “Fèiem estudis d’investigació clínica i experimental per millorar els tractaments i vàrem participar en la creació del laboratori de recerca d’experimentació animal. A Sant Pau vaig veure els primers respiradors artificials de Catalunya i vam crear-hi un servei molt avançat.”
Des del primer dia, el doctor Artigas va combinar l’assistència amb la recerca: “Tinc afecció a la recerca des de petit, i formar part d’una família de metges m’ha ajudat a descobrir la meva vocació. El meu pare, Vicenç Artigas, va ser cap del servei de cirurgia i d’urgències de l’Hospital de Sant Pau i el meu oncle matern, Dr. Jaume Raventós, va ser un gran fisiòleg que va descobrir el fluetà, l’anestèsic que s’utilitza avui dia.”
Un dels set fills del doctor Artigas estudia medicina i un altre és metge especialista en formació en medicina de família. Ell es va llicenciar el 1973 a la UB, posteriorment va especialitzar-se en medicina interna i en medicina intensiva a la UAB i va completar un expedient acadèmic brillant amb estades al Massachusetts General Hospital de Boston i a l’Erasmus Hospital de Rotterdam, “on vaig estudiar els vessants clínic i científic de la insuficiència respiratòria aguda, la patologia de la medicina intensiva que més m’ha interessat.”
Des del 1988 el doctor Artigas desenvolupa la professió a l’hospital de Sabadell: “Em va atraure el projecte de posar en marxa el primer consorci hospitalari de Catalunya i crear-hi partint de zero la Unitat de Cures Intensives, que ha estat un referent arreu del país. Ara és un centre de crítics que atén de forma ràpida els malalts crítics de l’hospital i la població de referència gràcies al sistema d’emergències mèdiques de què disposem. La mortalitat del servei és d’un 12%, cosa que no treu importància al procés de mort. En la medicina intensiva es valoren les possibilitats de supervivència de cada pacient per no fer-los patir en excés i per utilitzar els recursos disponibles amb racionalitat.”
El doctor valora aquests recursos per tractar els pacients greus i destaca el component humà de la medicina: “Perquè aquests pacients es recuperin cal fer una medicina amb sentit comú que utilitzi els nous avenços terapèutics i tecnològics. Però cal no perdre de vista la situació d’angoixa i tensió que viuen les famílies. El tracte amb els familiars ha canviat molt, ara fins i tot participen en la cura del pacient. Aquesta participació ens ajuda a fer una medicina més humana, un canvi necessari que la nostra especialitat ha notat més que altres. En la nostra professió cal tocar molt de peus a terra, ja que vivim situacions límit com el procés de la mort, que és molt dur i ens inculca un sentit de la vida i un esperit de servei. A més, atenem un tipus de pacient que és especial i es fixa més en si li prens la mà que no pas en els èxits que hàgim assolit. Per això intentem que la tecnologia que ens envolta no absorbeixi la nostra tasca.”
Un altre recurs indispensable per al doctor Artigas és la recerca: “El nostre equip va crear al Parc Taulí el laboratori de fisiopatologia experimental per continuar la recerca bàsica que fèiem a l’Hospital de Sant Pau, i una unitat de recerca clínica en el Centre de Crítics. La recerca en medicina intensiva ha introduït canvis importants en fisiologia, com la ventilació artificial. Però en biologia molecular s’han descobert coses que no podíem imaginar. El futur és combinar la recerca clínica amb la recerca més bàsica per millorar la supervivència dels malalts crítics de les unitats de cures intensives. En definitiva, la recerca és la inquietud de trobar respostes als problemes que et sorgeixen cada dia, sense la qual no es poden millorar els resultats ni tractar millor els pacients. Un 50% de la nostra recerca rep la col·laboració d’altres centres. Ara hem presentat un projecte a la convocatòria d’àmbit estatal de l’Instituto Carlos III, projecte en què col·laboren la Unitat de Biofísica de la UB i l’Institut de Recerca del Centre d’Investigacions Superiors de Malalties Cardiovasculars de l’Hospital de Sant Pau. Les estructures estatal i catalana de suport a la recerca han millorat molt, però encara són insuficients.”
Els anys de recerca continuada del doctor Artigas han generat una vasta producció de treballs científics: 17 llibres, més de 50 col·laboracions, prop de 200 comunicacions i 140 articles publicats en revistes nacionals i internacionals. De les obres publicades, el doctor recorda especialment “el treball sobre lesió pulmonar greu que va reunir per primera vegada setanta unitats d’intensius de tot Europa.”
El doctor Artigas no cessa en la seva activitat de romandre sempre en contacte amb l’estranger. Ha pronunciat prop de dues centes conferències arreu i “conjuntament amb grups d’Europa i dels Estats Units vam establir unes reunions periòdiques, anomenades conferències de consens d’experts, per crear un llenguatge homogeni transatlàntic entre els científics, establir uns recomanacions d’abast internacional i veure les tendències de futur.”
Un altre aspecte del treball científic que satisfà al doctor Artigas és la docència. Des del 1978 és professor a la UAB i actualment dirigeix la càtedra de fisiologia aplicada de l’Institut Universitari Parc Taulí: “Els anys de recerca prenen sentit en veure el resultat de transmetre els coneixements a les persones. Ara ja hem aconseguit fer escola, una manera peculiar de fer les coses que consisteix a combinar assistència i recerca.”
