Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Antoni Fernández Lozano
DR. ANTONI FERNÁNDEZ LOZANO.
Fotografia: Àngel Font

DR. ANTONI FERNÁNDEZ LOZANO. UROLOGIA - ANDROLOGIA

Obra:

Text del 2004

Les alteracions urològiques requereixen un tractament multidisciplinari que tingui en compte les repercussions psicològiques.

El doctor Antoni Fernández Lozano, fill de Manresa però vinculat des de sempre a Sabadell, va realitzar els estudis de medicina a la Universitat de Saragossa: “Els meus anys de formació mèdica van coincidir amb els anys convulsos de la Transició. Recordo aquesta època amb especial estimació, sobretot la vinculació amb Saragossa, la qual continuo considerant la meva segona ciutat.”

Per tal d’especialitzar-se en urologia va decantar-se per la Universitat de Barcelona, després d’haver fet una estada a la universitat nord-americana d’East Virginia: “En un primer moment havia optat per especialitzar-me als Estats Units per familiaritzar-me amb la urologia capdavantera. Després, per problemes burocràtics, vaig haver de tornar a Catalunya.” Posteriorment ha portat a terme nombroses estades a altres universitats i centres mèdics nord-americans i anglesos, com ara al Departament d’Urologia de la Universitat de Dallas, al Saint John’s College de Cambridge, al Baylor’s College, a Texas, i al Departament d’Urologia de Guilford.

Un cop va acabar la seva especialitat, va opositar per tal d’aconseguir una plaça de cap de servei dins del sistema sanitari públic. La seva primera destinació va ser Vic: “Hi vaig treballar com a cap del servei d’urologia de l’Hospital Comarcal des de 1981 fins a 1988. Foren anys d’un gran aprenentatge mèdic i humà.”

L’any 1989 va aconseguir el trasllat a Sabadell. “Des d’aleshores sóc el cap de la unitat de l’Institut Català de la Salut del CAP III, que dóna servei a l’àrea de Cerdanyola i Ripollet.” El fet de treballar en el seu lloc de residència va permetre que pogués accedir al càrrec de cap clínic del servei d’urologia a la Clínica de l’Aliança.

Pel doctor Fernández Lozano la urologia es caracteritza per ser “una especialitat medicoquirúrgica que té com a objectiu corregir i sanar les patologies relacionades amb el ronyó, les alteracions de l’orina i, també, totes les disfuncions de l’aparell genital masculí.”

Justament, “aquesta última àrea ha estat la meva branca d’especialització des de l’any 1995.”

Aquest interès va estar determinat per la mateixa evolució de la disciplina: “Des del meu punt de vista hi va haver dues grans revolucions sexuals al segle xx. La primera va tenir lloc a la dècada dels seixanta, quan la creació de la píndola anticonceptiva va permetre que moltes dones poguessin dissociar l’activitat sexual de la maternitat forçada. La segona a la dels noranta, amb els fàrmacs per corregir disfuncions sexuals masculines, en un primer moment les de tipus erèctil. Aquests fàrmacs no només van propiciar la recuperació de l’activitat sexual a les persones d’edat més avançada, sinó que també van contribuir a l’equilibri psicològic dels pacients més joves afectats, que es veien orgànicament impossibilitats de mantenir una relació sexual coital. Això va fer que de mica en mica els afectats perdessin la por cultural existent a consultar i ser tractats d’aquestes disfuncions, la qual cosa va fer augmentar considerablement el nombre de disfuncions sexuals masculines diagnosticades i guarides.”

Posteriorment, va ampliar el camp d’estudi amb el tractament d’altres disfuncions sexuals, especialment l’ejaculació prematura. Aquesta patologia, que té una prevalença d’entre el 25 i el 40% entre la població masculina, es defineix com “la incapacitat de l’home per controlar la seva ejaculació davant d’un estímul mínim per condicionants psicològics i orgànics, derivats d’un problema en la neurotransmissió dels estímuls; per corregir l’ejaculació precoç d’arrel orgànica disposem en l’actualitat de fàrmacs específics que aconsegueixen retardar-la.”

L’ejaculació precoç afecta el total desenvolupament de l’individu: “Aquesta disfunció no només afecta el plaer sexual dels pacients, sinó també el de les seves parelles i, fins i tot, la seva capacitat de reproducció. El més curiós, però, és que tot i que la seva prevalença és alta, encara avui únicament un nombre reduït de pacients acudeixen a la consulta.”

Per donar una resposta a aquesta patologia, va caler únicament ampliar l’estudi dels antidepressius, un dels efectes secundaris dels quals era l’alentiment de l’ejaculació. La descoberta, anàlisi i tractament de totes aquestes patologies per part del doctor Fernández no només va comportar el reconeixement i admiració dels seus col·legues espanyols, sinó d’especialistes de tot el món: “Des del 1995 he tingut l’oportunitat de participar en congressos europeus, nord-americans i mundials d’urologia i sexologia presentant les conclusions dels meus estudis clínics.”

El camí, però, no ha estat pas fàcil. El fet de no desenvolupar la seva activitat mèdica en cap institució universitària ha determinat que hagués de realitzar les seves tasques de recerca amb companys de la Fundació Puigvert i a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell durant les seves hores de lleure: “L’important és tenir una idea i ganes de portar-la a terme, tot i els sacrificis personals que això comporta.” Actualment està participant en un estudi de caràcter mundial sobre una nova molècula que actua com a neurotransmissora i que podria contribuir a retardar l’ejaculació.

L’experiència li ha permès constatar “les estretes relacions existents entre aquests trastorns i l’equilibri psicològic dels pacients. Les alteracions ejaculatòries, les anorgàsmiques, etc., requereixen un tractament multidisciplinari que tingui en compte les repercussions psicològiques d’aquestes disfuncions.”

Per aquesta raó va anar aprofundint en la col·laboració amb els psicòlegs realitzant un màster en teràpia sexual i de parella a la Universitat de Barcelona. “El diagnòstic, tractament i correcció de moltes de les patologies urològiques pot comportar canvis fisiològics i psicològics sobtats, traumàtics i definitius per al pacient, com en el cas del càncer de pròstata o de la comunicació d’una infertilitat, que afecta entre el 35% i el 40% dels homes. Aprendre a viure en aquestes noves condicions no és pas fàcil i és essencial que el pacient passi per una fase de elaboració del dol durant la qual s’enfronti a la seva nova situació.”

La conclusió mèdica de la seva tasca és la necessitat de la prevenció per lluitar contra el càncer: “La població masculina més jove, d’entre quinze i quaranta anys, hauria de palpar-se periòdicament els testicles per detectar l’aparició d’alguna zona amb dolor o d’algun bony. Si es percep algun d’aquests símptomes, cal adreçar-se al metge de capçalera o a l’uròleg. Afortunadament, els càncers de testicles són curables en pràcticament tots els casos. La població major de cinquanta anys hauria d’acudir anualment a l’uròleg per tal que se’ls efectuï un tacte rectal i una analítica per descartar la presència d’un càncer de pròstata.”

Com a andròleg i metge encarregat de tractar patologies de caire sexual aposta per desmitificar i deixar de considerar com a tabú les patologies relacionades amb la sexualitat humana: “La sexualitat és un vessant més de la nostra personalitat que ha de ser abordat de manera asèptica i sense pors.”