Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Conrad Izquierdo Rodríguez
DR. CONRAD IZQUIERDO RODRÍGUEZ.
Fotografia: Àngel Font

DR. CONRAD IZQUIERDO RODRÍGUEZ. PSICOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT

Obra:

Text del 03-05-2010

La Psicologia del Desenvolupament estudia els canvis conductuals i psicològics de les persones al llarg de la vida, des de tres vessants: el biològic, el cognitiu i el psicosocial-emocional.

Funcionem a base d’antinòmies: cos vs. ment, llibertat vs. submissió, biologia vs. educació… Les antinòmies són errònies perquè no generen diàleg, només picabaralles i encastellaments.

La lluita entre l’organicisme (cos) i el metalisme (ment) és productiva en la mesura que ajuda a entendre la importància de cadascuna de les dimensions. Però ja comencem a tenir elements per poder articular cos i ment conjuntament.

La nostra història dins del claustre matern enriqueix la influència del cos en la ment i la de les unitats mentals en el nostre cos.

Autor de diversos llibres i monografies, el doctor Conrad Izquierdo Rodríguez difon els seus coneixements en Psicologia del Desenvolupament com a professor a la UAB, una formació en la qual fou decisiva la influència del catedràtic emèrit Adolf Perinat. “Aquesta disciplina estudia els canvis conductuals i psicològics de les persones al llarg de la seva vida, des de tres vessants relacionats: el biològic (creixement físic del cos i cervell), el cognitiu (evolució dels processos mentals per aprendre i per solucionar problemes) i el psicosocial-emocional (la interacció de l’individu dins la família, la cultura i la història).”

D’aquí que un dels aspectes que més tracti sigui “el de la comunicació, el mecanisme de continuïtat de la família humana, ja des del fetus, quan s’estableixen els primers lligams interactius (tròfics) a través del cordó umbilical.”

No s’ha d’entendre només, doncs, com a una transmissió d’informació. “També és la capacitat d’establir relacions vinculants. De fet, l’ésser humà no és tal sense poder comunicar-se. Comunicació significa sociabilitat, interacció, negociació dels problemes (perquè viure és un problema). Fora del nostre nínxol ontològic de creixement humà no som res.”

La comunicació no és un concepte estàtic, sinó dinàmic i polièdric. “Des dels primats superiors, i més tard des dels homínids, mitjançant la comunicació ens hem anat fent més sensibles a l’altre. Un dels primers indicis de consideració pel proïsme són els enterraments i la cura de la gent gran, perquè identifiquen aquest col·lectiu social amb les claus del coneixement necessari per perdurar i mantenir-se viu com a grup.”

Hi ha una relació directa entre la humanització i la fisiologia. “El pas de l’australopithecus a l’homo habilis i després a l’erectus es tradueix en modificacions de l’ossada, a partir dels canvis en l’alimentació que modificaren la mandíbula. Parlar dels ossos és parlar del procés d’humanització, del sentit de convivència i de coexistència.”

La substitució dels homo sapiens pels sapiens-sapiens ho il·lustra. “La diferència entre els homes de Neandertal i els de Cromanyó és que els primers s’extingiren i els segons, no, factor en què fou determinant la diferent caracterització òssia d’ambdues espècies.”

Els ossos són el primer canal de transmissió del so social al fetus. “La veu materna (la vibració de la laringe) a través de la columna vertebral es rebuda per la criatura in utero.”

Però la comunicació és, sobretot, llenguatge verbal. “El llenguatge ens serveix per a representar la nostra realitat externa i interna.”

Sota una perspectiva psicosocial, un dels estadis encara per superar és el d’una realitat construïda a base d’antinòmies. “Funcionem amb antinòmies: cos vs. ment, llibertat vs. submissió, biologia vs. educació… Les antinòmies són errònies per parcials, perquè no generen cap diàleg constructiu, només picabaralles i encastellaments.”

Aquesta superació, però, no pot ser dirigista. “No crec que sigui la universitat la que hagi de fer canviar la societat; és la societat que l’acull la que ha de fixar els valors i definir la universitat que vol. Per a mi, la universitat és tota la comunitat universitària estesa més enllà dels límits dels cossos que la componen. Hem de recuperar les universitats com a espai d’observació i anàlisi, de reflexió crítica i integració d’idees. Cal substituir els missatges de seguretat que emet per missatges de recerca. I mantenir viva la seva funció original per evitar caure en una pràctica que alguns caracteritzen d’expenedora de títols.”

La universitat ha de servir perquè la gent tingui una vida més digna, feliç i, en definitiva, humana. “Les regles del joc, malgrat els nous coneixements adquirits, continuen sent les mateixes.”

En aquesta nova era tenen molt a dir els economistes. “Alguns dels estudis més profunds de la naturalesa humana els fan els economistes, perquè relacionen la seva matèria amb la realitat de la subsistència present i futura. Parlar d’economia no és només parlar de números, sinó del tipus de societat que estem construint.”

L’economia és un escenari immillorable per a la posada en pràctica dels valors. “Les decisions econòmiques tenen molt a veure amb els valors que les inspiren.”

El doctor Izquierdo, dedicat a la seva tasca docent i investigadora, és també psicoterapeuta, tot i que no n’exerceix, i coneix la importància que l’estabilitat del cos té per a l’estabilitat de la ment. “La humanitat es crea sobre un patró d’immaduresa, cosa que no és negativa: és l’oportunitat de relacionar-se bé. No veig el món des del tremendisme. El moment actual és molt ric. No hi ha res de dolent a dedicar molts esforços a cuidar el cos. Ara bé: l’important és el significat que se li doni a aquests esforços. Si els fem per retenir uns estereotips propis del segle xx (la velocitat, la joventut…), potser ens equivocarem. El segle xxi necessita treballar significats de moderació i petits moments.”

La cirurgia estètica i el futur entrarien en conflicte. “La cirurgia estètica és un producte més de la societat de consum, que poso en valor; ara bé, el consum ens pot acabar consumint.”

Estem davant del mite de la bellesa eterna i la longevitat. “Voler viure 150 anys és una mena de faula mental. Expressem aquest desig des del convenciment que no passarà mai. Si de debò poguéssim viure tant, no sé si seria una bona idea.”

La ment humana no s’explica sense el cos, ni el cos humà té sentit sense la seva ment. “La dialèctica entre l’organicisme (cos) i el mentalisme (ment) és productiva en la mesura que ajuda a entendre la importància de cadascuna de les dimensions. Afortunadament, però, ja comencem a tenir elements per poder articular cos i ment conjuntament.”

Primer neix el cos: l’embrió, el fetus. La ment, el psiquisme, apareix amb la primera conducta fetal. “La primera manifestació del psiquisme és el moviment espontani, és a dir, l’observació de conducta. Els canvis de postura, per exemple, són conductes molt nítides.”

El psiquisme està entroncat en la materialitat. “La nostra història dins del claustre matern enriqueix la influència postnatal del cos en la ment i la influència de les unitats mentals en el nostre cos.”

Cos i ànima, doncs, formen una unitat ja des dels inicis de l’ésser humà. “És veritat, però, que la psicologia –excepcions fetes de la psicoanàlisi i la psicomotricitat– sempre ha girat l’esquena al cos. En canvi, l’antropologia i la sociologia tenen molt interès pel cos.”

A partir de la segona meitat del segle passat, aquest dèficit de la psicologia s’ha començat a corregir en la línea ja iniciada per l’escola francesa de la psicomotricitat, que relaciona la psique amb la motricitat. Després han aparegut altres corrents. “Penso en la valoració de la cenestèsia, que és la comunicació que s’estableix a través de la sensibilitat epidèrmica, de la pell. La necessitat més important del nadó en nàixer és de canvi de postura, marcat pel tacte, pel contacte entre pells. A més, la recerca en neurociències ens està obrin els ulls sobre la relació cos/ment.”