Dr. Eduard Esteller Moré et alia
Dr. Eduard Esteller Moré et alia
PC, 15è VOLUM. Entitats mèdiques

DR. EDUARD ESTELELR MORÉ, DR. JOSÉ ANTONIO VIÑUELA DÍAZ

SOCIETAT CATALANA D’OTORINOLARINGOLOGIA I PATOLOGIA CERVICOFACIAL

Texto del 2003

Si motivem la incorporació de metges joves a la Societat, afavorirem el creixement de l’entitat.

La defensa de la professió i la transmissió de coneixements són dues  caracteístiques que defineixen la filosofia dels fundadors de la Societat Catalana d’Otorinolaringologia i Patologia Cervicofacial, una institució científica sense ànim de lucre que agrupa aquests especialistes. En l’actualitat, els seus continuadors perpetuen aquest tarannà, però afegeixen a l’agenda de prioritats nous reptes: la formació, la motivació i el diàleg permanent amb els metges més joves. “Quan el 2001 em vaig incorporar com a president de l’entitat ja vaig anunciar,  durant la celebració de la primera Junta Directiva, que una Societat sense gent jove és una organització morta. M’he pres aquest tema com a principi i meta de la meva tasca”, afirma contundent el Dr. José Antonio Viñuela, professional d’àmplia trajectòria, situat al capdavant d’un col·lectiu que afronta el futur sense donar l’esquena al potencial comunicador de les últimes eines tecnològiques. En aquest sentit, la recent estrenada pàgina web acompleix amb escreix una important funció: el foment de la relació entre els experts i la divulgació social de continguts educatius, allunyats de sensacionalismes  mediàtics  i incongruències  informatives.

El doctor Eduard Esteller, secretari de la Societat i otorinolaringòleg, ha estat un dels principals impulsors d’una voluntat pedagògica i integradora. “Sempre tinc present una frase de John Fitzerald Kennedy: No pensis en el que pot fer la societat per tu sinó en allò que tu pots fer per ella. És a dir, si motivem l’entrada de més gent a la institució, especialment dels metges més joves, l’entitat es veurà afavorida: més coses tindrem a dir, disposarem de més estímuls i afavorirem el nostre creixement.”

Certament, ja han donat els primers passos per a aconseguir-ho: “El desenvolupament de la pàgina web ens està ajudant. Ha estat un mitjà fonamental per a incentivar la formació i la comunicació entre els professionals. Hi podem trobar totes les activitats que s’hi organitzen, tant les que ja s’han portat a terme com les que s’han programat per als propers mesos, així com breus resums de les conferències que oferiran importants especialistes. D’altra banda, s’està elaborant un fons històric que serà un bon referent de la nostra professió. També, hi ha link especificats per temes, eina fonamental per als experts, i una borsa de treball que permet introduir demandes i ofertes de feina.”

La vessant informativa és tractada amb especial cura: “Tenim una plana divulgativa adreçada a la societat per tal d’aproximar-nos al públic en general.”

Segons s’exposa a la pàgina web, el pacient vol informació de la seva malaltia i entendre’n, fins on sigui possible, el procés diagnòstic i el tractament. “Això són bones paraules però, de vegades, difícils de portar a terme. Per tant, que el malalt tingui possibilitat d’accedir a través d’Internet a una informació complementària és un fet important que va en benefici de tots”, coincideixen els doctors a afirmar.

En aquesta secció es pretén fer arribar als usuaris quins són els camps que tracta l’especialitat i quines són les patologies més freqüents; per aquest motiu, s’aniran afegint, de manera periòdica, temes monogràfics específics redactats amb un llenguatge planer i entenedor. “També inclourem a la bústia respostes a les preguntes que ens plantegin els nostres lectors, signades pels professionals més adients, amb coneixements reconeguts sobre el tema que es tracti. Podem evitar malentesos i facilitar una informació científica de qualitat, allunyada de la pressió i la immediatesa mediàtica, però cal entendre que la visita mèdica i la relació entre el malalt i el metge mai s’hauria de reemplaçar per una consulta a través de la xarxa informàtica”, afirma el secretari de l’entitat.

Els orígens de la Societat es remunten al segle passat, concretament  el 1911, any en què es fundà la Societat Barcelonesa d’Otorinolaringòlegs (d’ORL), amb Lluís Suñé Molist com a president: “En va ser el germen de l’actual”, comenta José Antonio Viñuela.

El metge Ricard Botey, llicenciat l‘any1881 i primer vice-president de la institució, es va interessar des de l’inici de la seva tasca mèdica per les malalties de l’orella, el nas i la gola, i fou el primer a Espanya que es va referir a elles amb el terme d’Otorinolaringologia. El 1912 va ocupar el càrrec de president. Catorze anys després i sota el seu mandat, la institució passa a anomenar-se Societat Catalana d’ORL. “Durant més de 20 anys va ser l’única associació de l’especialitat a Espanya”, assenyalen.

L’otorinolaringologia es defineix com a una vessant mèdica i quirúrgica que s’ocupa de la prevenció, el diagnòstic, el tractament i la rehabilitació de les malalties de l’oïda i de les vies aerodigestives superiors (boca, nas, faringe i laringe), així com de les funcions que es deriven d’aquestes estructures (audició, respiració, olfacte, deglució i fonació: la veu i la parla), però també de les patologies dels òrgans de la cara i el coll. Una àmplia definició que confirma el desgast d’una creença  popular que la lligava només al tractament de les amígdales. “És una branca de la medicina absolutament diversa que abraça molts camps”, constata José Antonio Viñuela, tot recordant  que  avans, tractar d’amígdales implicava “treure-les com a la solució. Amb el pas del temps sha vist que no és així. El seu tractament ha millorat molt.”

L’ús del bisturí no ha de ser una norma: “S’ha de tenir en compte que la nostra especialitat és eminentment quirúrgica, ja que necessitem tots els mitjans instrumentals, tant en el tractament com en el diagnòstic. Però això no vol dir que shagi d’operar sempre, sinó només quan és necessari.”

Per la seva banda, el secretari de la Societat reafirma la necessària heterogeneïtat d’aquesta formació: “Una de les coses que em va enamorar de la meva professió va ser la gran varietat de camps que pots abastar: des de problemes de comunicació,  parla, veu, audició, respiració, vertigen, oncologia i, fins i tot, estètica. Les amígdales només són una petita part”, puntualitza.

L’estudi i l’aprofundiment dels tècnics per tant es diversifica: “Hi ha un altre factor que em va atraure molt de l’especialitat i és la possibilitat de completar el cercle amb els malalts. És a dir, els otorinolaringòlegs podem orientar el pacient, diagnosticar i fer el tractament; altres metges quan arriba el moment de dir: senyor, l’hem d’operar, han de derivar a la persona a un altre especialista. Tanmateix, això no significa que sempre s’hagi de realitzar una intervenció quirúrgica, si no vols ser cirurgià hi ha d’altres camps en els que tenen més protagonisme els tractaments restablidors.”

L’ampli registre de la professió fa que es faci necessari el fet de delimitar competències per tal d’evitar les possibles ingerències amb especialistes provinents d’altres àmbits. “La Societat també s’encarrega de defensar el nostre camp d’acció, però no des d’un punt de vista de lluita sinó de cooperació. Hi ha patologies, com són les al·lèrgies o les pèrdues de veu, que són frontera entre disciplines. Per exemple, nosaltres en ocasions realitzem la dacriocistorinostomia interna que és el buidat, per via endonasal , d’un conducte lacrimal obstruït; mentre que els oftalmòlegs el realitzen de manera externa. Són dos punts de vista que es poden complementar. Crec que els otorinolaringòlegs hi podem aportar la nostra experiència i els nostres coneixements anatòmics. De fet, ja hem organitzat taules rodones i conferències per a compartir opinions”, explica José Antonio Viñuela.

Una altra patologia que tractade més d’un col·lectiu mèdic és l’apnea del son. “És un dels casos de malaltia multidisciplinar en la qual també intervenen neuròlegs, psicòlegs o experts de la son. Personalment he tingut la sensació que, de vegades, es nega l’existència de les altres especialitats i això en dificulta l’avenç, la col·laboració és bàsica.”

Per a José Antonio Viñuela, els roncs  són una patologia que té diferents graus d’intensitat. Una simple pèrdua de pes és suficient per a resoldre el nivell més lleu, però quan el problema va unit a parades respiratòries mentre es dorm són necessàries altres mesures; “hi ha casos que requereixen una intervenció quirúrgica de l’otorinolaringòleg: des d’una traqueotomia, que és un orifici en el coll per tal que el malalt respiri i es pugui oxigenar, fins a tractaments que poden afectar el paladar, la base de la llengua, etc.”

En els darrers cinquanta anys, la tecnologia ha experimentat un ràpid desenvolupament que ha transformat les relacions econòmiques, laborals i familiars. Els efectes dins l’àmbit mèdic són encoratjadors: s’han revolucionat els mitjans diagnòstics, les intervencions i els tractaments.  “Hem evolucionat de manera molt positiva. Quan jo vaig començar a exercir s’utilitzava exclusivament la llum reflectida per a explorar les cavitats. Ara disposem de mitjans més avançats que faciliten l’observació i incrementen la fiabilitat de les nostres conclusions, com és l’endoscòpia ”, comenta el president de l’entitat, professional amb una nodrida experiència per a qui l’aparició de nous aparells no ha significat cap entrebanc, ans al contrari: “Quan observes que obtens un rendiment molt superior, no veus dificultats sinó una gran quantitat d’avantatges.”

El secretari de la Societat secunda l’opinió, tot matisant que: “Sempre es requereix un període d’entrenament però t’adaptes ràpidament ja que millora molt la imatge i la visió de la cavitat.”

La detecció precoç de la pèrdua auditiva, sobretot en els infants, ha estat un dels reptes històrics de l’otorinolaringologia. El desenvolupament científic ha fet possible que aquests experts comencin a veure una llum al final del túnel. “Abans, per a explorar l’oïda només disposàvem d’uns diapasons, però ara amb l’aparició de les otoemissions acústiques és possible realitzar un screening o cribratge auditiu a un nen de mesos i evitar a temps la sordmudesa”, destaca José Antonio Viñuela.

En l’actualitat, els hospitals catalans ofereixen a les mares que acaben de tenir un fill la possibilitat de comprovar la capacitat auditiva del nadó, del tot convenient en aquells casos de risc ja sigui per antecedents familiars o per causa de parts especialment complicats. El president de la institució avança que d’aquí a poc temps “aquest cribratge serà obligatori per a tots els infants catalans, com ho és la vacunació.  Això ja es fa en altres autonomies.”

Pel que fa als implants coclears, Eduard Esteller puntua alt el nivell dels metges catalans. “Es requereix un equip humà expert i multidisciplinar. No només es necessita un cirurgià, també han de participar altres especialistes, com un audiòleg, un psicòleg i un rehabilitador. A Catalunya hi ha actualment quatre centres realment capacitats per a intervenir, amb una àmplia experiència i tecnologia punta.”

D’altra banda, el càncer continua sent una assignatura pendent i que requereix una especial dedicació. “S’ha evolucionat molt i, en l’actualitat, es diagnostica i es tracta millor. L’otorinolaringologia catalana té una gran experiència; hi ha hagut oncòlegs extraordinaris que hi han aportat molt”, valora José Antonio Viñuela.

A la quimioteràpia i a la perfecció de la radioteràpia s’afegeix la tècnica del làser “que està fent canviar, de manera rellevant, els tractaments”, afirma el president de l’entitat.

El futur immediat pronostica importants avenços: “Ja s’està parlant que l’enginyeria genètica permetrà tallar l’evolució de determinats tumors”, apunta Eduard Esteller.

La promoció de la investigació ocupa un lloc privilegiat en les activitats d’aquesta entitat: “La Societat la fomenta i l’afavoreix per mitjà dels premis”, explica el seu president.

Cap el 1950, ja es van crear les primeres convocatòries anuals que no van trigar a ser batejades amb el nom del patró de l’especialitat: Sant Blai. “Inicialment, es va pensar en fer servir el nom d’alguna de les personalitats d’aquesta branca. Després d’uns anys de dubtes, es va optar per un valor més segur”, recorden sense oblidar el principal promotor i secretari: el doctor Antoni Campmajó (1927-1986), així com un altre professional clau per a mantenir-ne l’esperit: Miguel Moragas i Lluís, secretari des de 1986 fins el 2001. Els primers guardons es van lliurar l’any 1959 als doctors Capella, Ciges i Vergés amb el treball titulat: “Glomus Jugulare”. En un intent d’incrementar la participació, el 10 de gener de 2002 s’aproven una sèrie de modificacions i el guardó passa d’un sol tema inèdit a tenir-ne tres de diferents: a la millor publicació, a la més destacada comunicació en reunions de la Societat i el Premi Fundació García Ibáñez.

El calendari d’esdeveniments d’interès per a professionals és extens. Des de les activitats fixes, com són les sessions científiques mensuals, fins a l’anomenada reunió forana anual que s’organitza conjuntament amb una altra organització mèdica i que compta amb l’assistència de prop de 200 experts. Així mateix, cada dos anys s’organitza un curs internacional que permet als inscrits assistir, en directe, a la tasca desenvolupada pels especialistes dels hospitals catalans i a una conferència amb un destacat personatge de la medicina internacional. “També tenim un grup de treball interdisciplinari sobre l’apnea del son”, destaca José Antonio Viñuela, per a qui un dels principals objectius és “incloure dins la nostra Societat la major part dels professionals, millorar la competència en la formació dels metges interessats en aquest àmbit i contribuir positivament en la salut social de la població.”