Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Ernest Güell Figueras
DR. ERNEST GÜELL FIGUERAS.
Fotografia: Àngel Font

DR. ERNEST GÜELL FIGUERAS. CENTRE D’AL·LÈRGIA GAMA

Obra:

Text del 2003

El doctor Ernest Güell és l’ànima del Centre Mèdic Gama, un lloc on tots els qui pateixen algun tipus d’al·lèrgia poden trobar-hi resposta. Actualment el centre està en ple procés de creixement i és el mateix doctor Güell, fundador i director mèdic de l’entitat, qui exposa la situació: “L’equip al·lergològic que treballa al centre està format per dos metges, una infermera i una auxiliar, aquest és el nucli fundacional de Gama, però des de mitjan de l’any 2003 hem ampliat els nostres serveis, de manera que els pacients hi puguin trobar també aquelles especialitats que estan relacionades d’alguna manera amb els processos al·lèrgics. És a dir, que, a més de l’al·lergòleg tindran al seu servei un pneumòleg, un otorinolaringòleg, un dermatòleg i també una dietista per atendre totes aquelles persones que tenen problemes d’al·lèrgia alimentària.”

Així, doncs, es tracta de créixer, però sempre dintre d’un camp molt concret i sense perdre la personalitat que el doctor Güell ha traçat: “Vaig fer l’especialitat de pneumologia i a través de l’asma vaig arribar al món de l’al·lèrgia, al que em dedico exclusivament des dels anys setanta, però sempre he tingut molt clar que no havia de ser un tècnic en al·lèrgies, sinó seguir sent un metge. Per tant, els meus pacients saben que els veig com un tot, com una persona que pot tenir un altre tipus de patologia, a part de l’al·lèrgica, i que això potser condicionarà els tractaments al·lergològics que hagi de fer. Es tracta, en definitiva, de veure els pacients d’una forma integral.”

El tracte personalitzat i el gran coneixement de l’especialitat han convertit el Centre Mèdic Gama en un lloc recomanat tant per metges com per pacients que han trobat la solució a un problema que els amoïnava molt: “I és que les al·lèrgies, llevat del xoc anafilàctic i l’edema de glotis, no són gairebé mai perilloses en el sentit de poder arribar a provocar una patologia molt greu i fins i tot la mort, però sí que fan que el pacient no tingui una qualitat de vida prou satisfactòria. Els asmàtics poden tenir brots molt forts i l’ofec és molt desagradable i angoixant, com també ho és per als malalts amb rinitis no poder parar d’esternudar o haver-se de mocar contínuament.”

Fins ara, els tractaments el que fan és aturar els símptomes de l’al·lèrgia, però no la poden curar del tot: “El malalt neix al·lèrgic o amb tendència a tenir al·lèrgia i morirà al·lèrgic o amb tendència a l’al·lèrgia ja que difícilment el curarem. Però és perfectament possible viure sense patir l’al·lèrgia. És a dir, amb un tractament correcte l’al·lèrgic pot viure amb una qualitat de vida molt alta.”

Els tractaments, a més, han anat evolucionant i cada vegada són millors: “Quan jo vaig començar a treballar en aquesta especialitat hi havia uns antihistamínics que adormien el malalt, actualment en disposem d’altres que es poden prendre de forma continuada, durant un o dos anys, sense cap mena d’efecte indesitjable, i passa el mateix amb els broncodilatadors. De fet, hem passat del clàssic broncodilatador a uns tipus d’inhaladors que tenen una acció més preventiva o antiinflamatòria que no pas purament simptomàtica.”

Malgrat els avenços en farmacologia i investigació en aparellatge, per exemple per a pacients asmàtics, les al·lèrgies no han deixat d’augmentar: “Hi ha estudis prospectius realitzats als Estats Units que asseguren que l’any 2015 el 50% de la població del primer món haurà patit en algun moment de la seva vida algun problema al·lèrgic. Sembla que és una malaltia del món desenvolupat, de la civilització, i a més molt difícil de prevenir. La culpa de l’al·lèrgia no la té l’al·lèrgia en si mateixa, sinó el malalt; és a dir, es pot aconseguir que una fàbrica no llenci gasos contaminants o que els residus no vagin a parar al riu; tot i així, és el malalt el que té una resposta anòmala davant d’una determinada situació. M’explico: és el malalt que té al·lèrgia al pol·len qui dóna una resposta anòmala, ja que fa milions d’anys que els arbres pol·linitzen quan arriba la primavera. Qui té la culpa de la patologia és la resposta anòmala davant d’aquesta situació, no és l’ambient.”

Tot plegat fa que sigui molt difícil de controlar, malgrat que s’han establert mesures per ajudar tots els malalts a tenir una millor qualitat de vida: “Per exemple, a Barcelona la majoria d’arbres eren plàtans i, a força d’anar parlant amb els responsables de Parcs i Jardins i amb altres departaments de l’Ajuntament, hem aconseguit que a mesura que es morin se substitueixin per altres arbres que no provoquen tantes al·lèrgies.”

Però, per què avancen les al·lèrgies? Per què no es poden curar i l’únic que es pot fer és controlar-ne els símptomes? “Penso que precisament una de les causes pot ser la millora farmacològica, i és que els arbres no ens han deixat veure el bosc. La tendència actual, i que personalment em preocupa molt, és que els especialistes en medicina familiar i comunitària tracten massa sovint el malalt amb fàrmacs i s’obliden de fer un estudi etiològic de l’al·lèrgia, de manera que ens arriben els malalts molt tractats però poc estudiats.”

L’important és saber les causes que han provocat el procés al·lèrgic, i per fer-ho és fonamental una bona entrevista amb el pacient: “El doctor Pere Pons deia que quan t’aixecaves de la taula per anar a explorar el malalt ja havies de tenir un esbós del diagnòstic, i penso que això és cert, no solament pel que fa a les al·lèrgies sinó en la medicina en general.”

En determinats processos és senzill arribar a un diagnòstic, però en d’altres no ho és gens: “Normalment els malalts amb al·lèrgies alimentàries es diagnostiquen sols, és a dir, diuen que tenen aquella reacció cada vegada que mengen préssec i el metge només els ha de dir que no en mengin mai més i ja els pot donar l’alta. També pot ser que tornin al cap de quinze anys, perquè han volgut provar si encara tenien l’al·lèrgia, han tornat a tastar el préssec i naturalment han tornat a tenir la mateixa reacció. Però hi ha processos molt més complicats i sovint veig a la consulta fills de pares que jo ja havia tractat. L’al·lèrgia es transmet de forma genètica recessiva, o sigui que no necessàriament el fill d’un al·lèrgic ha de tenir al·lèrgia, però sí que es transmet la facilitat a donar respostes al·lèrgiques, encara que no es transmeti la mateixa al·lèrgia que té el pare o la mare; per exemple, un pare que tingui rinitis no té perquè transmetre la rinitis al fill, potser li transmetrà asma o una al·lèrgia alimentària.” Pel que fa a l’asma cal no oblidar que el 80% de l’asma que es pateix fins als trenta anys és al·lèrgica i que malgrat que té tractaments que controlen molt els brots és un problema per a molta gent, de manera que cal continuar treballant per ajudar-la a viure molt millor. I aquesta és precisament una de les tasques del doctor Güell.