Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. EUGENI SAIGÍ GRAU
DR. EUGENI SAIGÍ GRAU.
Fotografia: Àngel Font

DR. EUGENI SAIGÍ GRAU. ONCOLOGIA MÈDICA

Obra:

Text del 2005

Crec sincerament que hauríem d’humanitzar la nostra tasca quotidiana als hospitals.

El càncer sempre ha estat una terrible possibilitat patològica en la vida de les persones, però la desconeixença sobre les causes i conseqüències d’aquest mal feia que l’espècie humana hi visqués aliena. Tot i així la denominació popular de mal lleig per a aquesta malaltia defineix prou bé la por i pronòstic que ha suscitat tradicionalment en la població. I, tot i els avenços mèdics que s’han produït al llarg del segle xx, als nostres dies el càncer continua sent una de les principals causes de mort.  Per aquesta raó modificar aquesta situació esdevé un veritable repte per als oncòlegs, els metges especialitzats en el tractament clínic d’aquesta degeneració cel·lular: “L’oncologia és una especialitat mèdica que tracta de manera multidisciplinària i específica les persones afectades per neoplàsies. Els avenços en els darrers anys són inqüestionables. Per una part en la millora dels resultats dels tractaments radicals per facilitar la curació de la malaltia. I per l’altra, en aquelles situacions on aquesta no es possible, aplicar tractaments que permetin millorar de forma constant els resultats, donant qualitat de vida als malalts que la pateixen, i poder parlar en un futur del càncer com una malaltia crònica en la que el tractament aconsegueixi controlar l’avenç de la malaltia i estabilitzar la situació de les persones afectades.”

La tasca clínica dels oncòlegs parteix sempre “de la diagnosi del tumor. Posteriorment, i de manera consensuada entre els membres de l’equip de tractament, establim les diverses actuacions que s’hauran de portar a terme per tal de lluitar contra cada tumor en funció del tipus, extensió del procés i característiques del pacient. El tractament del càncer és multidisciplinari i precisa de la coordinació terapèutica entre els diferents especialistes tant mèdics com quirúrgics i, en aquest sentit, la tasca dels oncòlegs és fonamental.”

El doctor Eugeni Saigí es va decantar per aquesta especialitat mèdica, tan dura des del vessant psicològic i emocional i tan complexa des de la perspectiva clínica i científica, per motivacions estrictament personals i humanitàries: “A la meva família hi ha antecedents mèdics, però no van influir directament en la meva decisió. La realitat, és que sempre he volgut ser metge, sense que pugui explicar exactament perquè, ni com, ni quan va néixer aquesta inquietud.”

L’interès per les ciències naturals i la intenció de dedicar-se professionalment a una activitat filantròpica el van adreçar cap a aquesta branca híbrida del coneixement: “No sé si els metges podem parlar d’una vocació en un sentit estricte. És cert que la nostra motivació professional no és econòmica, sinó humanística, i que la nostra dedicació requereix una implicació força més gran que la d’altres activitats, però no m’atreveixo a fer servir la paraula vocació.”

Aquest qualificatiu, en canvi, s’avenia totalment amb la trajectòria i dedicació vital del seu germà missioner claretià Xavier, qui va perdre la vida en un viatge missioner: “El meu germà i jo estàvem molt units malgrat les diferents concepcions existencials que manteníem. Per aquesta íntima connexió i gràcies a l’observació de la seva tasca vital m’adono de la diferència d’ús de la paraula vocació; el seu cas tenia un sentit global, la qual cosa no succeeix en la nostra activitat laboral, en què cadascú pot desenvolupar-se en l’àmbit privat com ho desitgi.”

Tot i les dificultats i servituds del seu àmbit de treball, “tornaria a estudiar medicina sense pensar-m’ho. Aquesta dedicació m’ha reportat moltes satisfaccions i m’ha permès realitzar-me com a persona i com a professional.”

Tant ell com el seu germà han intentat ser “extremament humans en les nostres respectives tasques. Les bondats del progrés cientificotècnic que ha experimentat la medicina són inqüestionables. No obstant això, les hem de sumar a la capacitat d’empatitzar i de comunicar-se amb el malalt que és inherent a la feina de qualsevol metge. Les màquines no ens poden fer oblidar que la nostra tasca és bàsicament comunicativa i humana; la nostra missió és fer costat al malalt i ajudar-lo des de tots els vessants. Cal que transmetem un missatge proper, intel·ligible i de comprensió als malalts per tal que se sentin acompanyats. Crec sincerament que hauríem d’humanitzar la nostra tasca quotidiana als hospitals, que de mica en mica s’han convertit en centres de treball despersonalitzats i freds.”

En una àrea com la d’oncologia aquest missatge és encara més contundent, atès el difícil tràngol pel qual passen els malalts –i els seus familiars- que hi són atesos. En aquest sentit, cal tenir en compte que una de les limitacions de tots els metges, però més encara dels oncòlegs, és que no es pugui guarir un tumor que serà perfectament curable anys més tard: “La medicina avança contínuament, però no sempre és capaç de curar un pacient en un moment donat, el qual, no obstant això, hagués tingut esperances poc temps després. La nostra disciplina evoluciona i aquesta superació comporta no haver pogut sanar pacients en èpoques anteriors. Aquest factor és objectivament inherent a la nostra tasca, però humanament ens consta força d’assimilar.”

En qualsevol cas, tot oncòleg “ha de ser honest i capaç d’empatitzar amb els malalts partint de la base que el coneixement per part del pacient de la informació disponible ha de seguir un procés durant el qual hem de saber captar les angoixes que aquestes dades poden generar-li i aportar en tot moment un missatge basat en la solidaritat i l’esperança, fins i tot en els moments més difícils. Això no comporta, però, treure importància a una malaltia tan greu com és el càncer, significa, en canvi, tractar-la amb tota la normalitat i naturalitat possibles.”

De fet, hi ha tantes maneres de reaccionar davant d’aquesta patologia com malalts: “Cadascú pren una actitud diferent que hem de respectar.”

D’altra banda, no es pot oblidar que “l’acte mèdic es basa en la confiança entre les dues parts i que, per tant, el metge ha d’informar en tot moment de les opcions terapèutiques existents i de la seva conveniència. En aquests moments, les metodologies terapèutiques que reben els nostres pacients a Catalunya són tan adequades com les dels països més avançats del món. Ens hem de sentir orgullosos del nivell oncològic aconseguit al nostre país.”

Malgrat això i depenent del tipus de tumor i extensió de la malaltia en el moment del diagnòstic, “els pacients poden ser assistits de manera pal·liativa, és a dir, la seva patologia es converteix en un procés irreversible en què cap tractament no serà capaç d’aturar la seva evolució. En aquest cas l’atenció humanitària és encara més important.”

Per formar-se com a metge el doctor Saigí va escollir la Universitat Autònoma de Barcelona. En un principi no s’havia decantat per cap especialitat en concret, però “quan estudiava cinquè de carrera van diagnosticar un càncer al meu pare. La vivència d’aquell procés em va abocar cap a l’oncologia.”

L’experiència de la malaltia i mort del seu pare, Albert Saigí, el van marcar profundament com a persona i com a futur metge, ja que va poder experimentar el que veritablement representa aquesta malaltia per a l’afectat i els seus familiars. Per aquesta raó, en aprovar l’examen de Metge Intern Resident es va decantar per l’Hospital Vall d’Hebron per tal de formar-se com a oncòleg durant un període de quatre anys: “Les dimensions d’aquest centre van possibilitar que em formés d’una manera àmplia i sòlida, ja que vaig poder observar un gran i variat nombre de neoplàsies i accedir a una casuística assistencial molt diversa.”

El doctor Saigí manté una formació continuada per actualitzar els coneixements d’una disciplina en constant evolució com es l’oncologia, i  precisa d’estades fora del nostre país per assistir a cursos, congressos o seminaris de formació: “Certament són molt positives per perfeccionar els teus coneixements en una qüestió específica, però, després cal aplicar els coneixements a la realitat del teu entorn per tal de intentar millorar-la”.

En acabar la seva etapa de formació facultativa, “em van fer una oferta temptadora: engegar la Unitat Oncològica de l’Hospital General de Granollers. Vaig treballar en aquest centre des del 1985 fins al 1989, quan em vaig incorporar a l’Hospital Parc Taulí.”

Des d’aleshores ha desenvolupat la seva tasca com a oncòleg en aquest hospital públic: “Disposem dels mateixos mitjans que altres hospitals públics del país, que ens permeten apropar el tractament de la malaltia a l’entorn més adient pel pacient. Aquesta situació permet facilitar-li una major comoditat per tractar-se; sempre i quan es garanteixi la seva qualitat.

En aquest sentit també ha estat molt important la inversió en projectes de recerca per millorar l’assistència: “En oncologia és tan important la recerca clínica, que propicia tractaments més efectius, com la recerca bàsica.”

En el cas dels projectes de recerca  “treballem en grups cooperatius amb altres centres per tal de realitzar projectes comuns i disposar de més dades. Estem molt satisfets perquè la recerca constitueix una eina fonamental per a millorar la nostra pràctica clínica.”

Ara per ara un dels aspectes fonamentals en el coneixement del càncer és la seva base genètica  “aquest coneixement obre moltes vies de millora tant des de la vessant preventiva com terapèutica. No obstant això, ens cal aprofundir més en aquesta direcció per identificar amb seguretat les poblacions i persones de risc.”

Per aquesta raó, el descobriment de la seqüència del genoma “és un pas fonamental en la lluita contra aquesta malaltia.”

Una de les conseqüències d’aquestes investigacions és conèixer els mecanismes cel·lulars que afavoreixen el desenvolupament de la malaltia: “Aquest coneixement ens ajudarà a identificar millor als individus que tenen més risc de patir un càncer i, per tant, pogué recomanar mesures de prevenció; i ajudarà en la investigació de nous tractaments basats en les característiques específiques de cada tumor procurant seleccionar el tipus de teràpia més efectiva per a cada malalt.”

D’altra banda, recomanar hàbits de vida saludables per prevenir la malaltia és una arma eficaç contra el càncer: “Sabem que el tabaquisme és la causa de l’aparició de molts càncers, i especialment, del càncer de pulmó. No obstant això, hi ha molts interessos creats i és difícil realitzar campanyes de conscienciació. Malgrat això s’està treballant en aquest sentit. Actualment el càncer de pulmó és la neoplàsia més freqüent en el cas dels homes i una de les principals causes de mort per càncer. És per això que la prevenció eliminant hàbits com el tabaquisme ens pot ajudar a canviar aquesta situació.”

La tasca tripartida del doctor Saigí a l’Hospital Parc Taulí es complementa amb la formació de futurs especialistes en la lluita contra el càncer que accedeixen a aquesta formació després d’haver superat el MIR: “La preparació de futurs oncòlegs obliga les persones que els formen a estar al dia de les darreres descobertes científiques i millores assistencials en el tractament i diagnòstic, la qual cosa afavoreix moltíssim la nostra eficiència assistencial.”

Des de la perspectiva docent, “el nostre repte és formar professionals excel·lents que es puguin incorporar de forma plena a la seva tasca laboral en acabar el període de residència, és a dir, pretenem que es formin de manera intensiva i extensiva durant l’etapa d’especialització per tal de brindar un bon nivell d’assistència. Satisfà observar com els especialistes que s’han format al teu costat treballen i aporten el seu granet de sorra a la professió. Tanmateix, per a mi, la meva tasca fonamental és l’assistència i el contacte amb els pacients. Sempre en la meva tasca professional la docència i la investigació són activitats lligades a l’assistència.”

Els oncòlegs,  però, no podran donar mai per acabada la fase d’aprenentatge professional, sinó que s’hauran d’anar reciclant mitjançant la lectura de literatura mèdica, l’assistència a congressos, les estades puntuals a centres de referència internacional, etc. I tot això per lluitar contra un dels grans enemics de la nostra societat: el càncer.