Dr. Fermín Aramburo Hostench
Dr. Fermín Aramburo Hostench
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DR. FERMÍN ARAMBURO HOSTENCH

TRAUMATOLOGIA I CIRURGIA ORTOPÈDICA

Text del 2004

La funcionalitat de la mà em fascina; tant és així, que és el primer que miro de les persones.

El Dr. Fermín Aramburo Hostench és especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia i director del servei de cirurgia ortopèdica de l’Hospital de Sabadell. “La traumatologia és una especialitat molt àmplia. Comprèn des de les fractures als ossos fins a l’alteració funcional de l’estructura òssia. Fa uns anys, aquest camp s’entenia d’una manera global. Amb la introducció de les noves tecnologies, però, ens hem polaritzat cap al tractament d’una part concreta del cos i hem anat creant subespecialitats.”

Quan tenia catorze anys i estudiava als Escolapis d’Olot, va tenir unes vivències molt peculiars que el van marcar per tota la vida. “Durant els anys cinquanta vaig tenir com a professor el pare Lluís M. Xirinacs. Ens va descobrir que al món hi havia diverses opcions polítiques: conservadors, liberals i demòcrates. També ens va explicar el significat de cadascuna. A partir d’aquell moment, guiats pel mestre, vam crear un simulacre de nació, amb els seus partits, eleccions, ministeris, etc. Com que em va agradar molt la ideologia demòcrata, em vaig apuntar a aquest partit, dins l’àmbit de l’escola. Per això, quan em pregunten, sempre dic que sóc demòcrata des dels catorze anys.”

El seu pare era ginecòleg, especialitat que combinava amb la de metge d’urgències. “Quan als disset anys li vaig dir que volia estudiar medicina, va rebre la notícia de grat i em va dir: ‘Vull que coneguis què és la medicina, em seguiràs’. Des d’aquell dia, l’acompanyava cada dia a fer les visites domiciliàries i fins i tot les urgències a cases de pagès. Quan operava, observava com feia les intervencions, veia el tracte que tenia amb el malalt. Al seu costat vaig aprendre què significava ser metge de família de debò.”

Una de les sorpreses que va tenir el Dr. Aramburo pare va ser que aquell adolescent, que el seguia enganxat a tot arreu, no triés ginecologia. “Quan vaig començar la carrera, a la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic de Barcelona, vaig veure clarament que m’agradava molt la cirurgia.”

Per especialitzar-se, va treballar al servei d’urgències quirúrgiques de l’Hospital Clínic. Hi va fer cirurgia abdominal, cirurgia toràcica i traumatologia. “Hi vaig aprendre molt, però desitjava tenir una visió més àmplia de la medicina i no volia centrar-me tan sols en el camp quirúrgic. Aleshores, vaig fer una oposició d’endocrinologia, nutrició i diabetis per treballar com a metge intern. Hi vaig estar tres anys fent una tasca mèdica.”

Va tenir grans professors que li van fer veure en l’ortopèdia i la traumatologia la seva especialitat futura. “Les dues persones que em van decantar cap al món de l’aparell locomotor van ser el doctor Enric Torné Baduell i el Dr. Joan Albert Mijares Grau. Ambdós em van ensenyar a tractar les lesions amb una visió de metge.”

Després va començar a interessar-se per la cirurgia traumàtica de la mà. Eren els anys setanta i continuava treballant a l’Hospital Clínic. “La mà representava el món de la relació, l’extremitat versàtil, capaç d’acariciar una criatura i alhora d’agafar l’espasa. La funcionalitat de la mà em fascina. Tant és així que és el primer que miro de les persones.”

També va sortir a l’estranger durant uns anys per tal d’ampliar els seus coneixements en aquest àmbit. En una de les sortides va anar a Montpeller, perquè en aquesta ciutat es feien cursos importants de traumatologia. El professor que li va donar una visió més concreta de la mà va ser el Dr. Enríquez de Salamanca. “Vam establir una gran amistat. Em feia gràcia, perquè em coneixia com el català, i de fet sóc navarrès.”

Mentre treballava a Barcelona, va tenir la possibilitat d’anar a la Mútua Sabadellenca, ubicada dins del recinte de la Corporació Sanitària Parc Taulí. En aquesta mutualitat va intensificar la tasca centrada en la mà, a causa dels nombrosos pacients amb accidents laborals que hi arribaven. L’any 1971 el van contractar com a metge adjunt. “Sabadell va ser un dels centres focals de la microcirurgia, preferentment de la mà. Els primers que van practicar la microcirurgia amb animals van ser companys meus i la van fer al centre de cirurgia experimental de la Mútua Sabadellenca, que actualment és un centre de referència a Catalunya pel que fa a reimplantacions.”

Va desenvolupar-hi una important tasca assistencial i d’investigació sobre la cirurgia i la reparació dels tendons, però quan ja s’havia consolidat l’equip, la seva inquietud el va empènyer a interessar-se per la cirurgia protèsica del genoll. “Hi havia un camp que m’obsessionava: com eren aquelles juntures, aquelles articulacions que es feien malbé. S’hi posaven pròtesis, però no eren d’un disseny molt avançat i ocasionaven problemes. Vaig demanar als meus companys que continuessin amb la mà i vaig introduir-me en el camp de la cirurgia protèsica del genoll.”

Va emprendre el mateix camí que havia fet amb la mà: França, els altres centres de l’Estat, Itàlia, alguns contactes amb Anglaterra, i finalment els EUA, però sempre amb la intenció d’anar-hi, veure-ho i tornar cap a casa. Fa quasi vint anys que fa cirurgia protèsica del genoll. Ha vist com tecnològicament els tractaments quirúrgics s’han anat modificant i anuncia més innovacions. “Avui dia es fan intervencions menys agressives, es posen lligaments procedents del mateix pacient o de donació del banc de teixits, que permeten una millor reconstrucció. Tot el material ha de ser inert, no ha de produir cap reacció. La millora d’aquests materials i la disminució de la proliferació de partícules fa allargar la vida de les pròtesis. El camí futur és poder tractar les lesions abans que es produeixin o reparar-les mitjançant la biologia, la cirurgia molecular i la cirurgia genètica, sense haver d’utilitzar la ferralla.”

Quan va arribar a la Mútua Sabadellenca a la dècada dels setanta, encara no existia la Corporació Sanitària Parc Taulí, ni tan sols l’Hospital de Sabadell. “Vam començar a estructurar-nos d’una manera espontània i lògica per poder atendre de la millor manera possible les necessitats del malalt. La gent creu que aconseguir aquesta estructura de servei que tenim ens ha costat força, però ha estat molt fàcil. He tingut tan bons col·laboradors que la feina s’ha anat fent sola.”

Quan la gerència de l’Hospital li va proposar fer-se càrrec de la direcció del servei, va arribar a casa i ho va consultar amb la seva família; va dir-los que aquesta tasca comportaria el fet d’estar encara menys temps amb ells. Un dels fills li va dir: ‘si és el que t’agrada, fes-ho’. Li va fer cas, i encara se sent culpable. “Si hi ha alguna cosa de la qual he de penedir-me a la meva vida és de no haver dedicat el temps que calia a la família. És un deute que he d’intentar saldar. Espero que els meus fills algun dia ho entenguin millor del que ho entenen ara.”

De moment, ja fa mèrits per recuperar el temps perdut. “Dedico hores i hores a enraonar amb la meva dona i sempre que puc truco als fills per reunir-los a casa i gaudir de la seva companyia.”