Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Fernando García-Faria i Rialp
DR. FERNANDO GARCÍA-FARIA I RIALP.
Fotografia: Àngel Font

DR. FERNANDO GARCÍA-FARIA I RIALP. ASSOCIACIÓ DE METGES CRISTIANS DE CATALUNYA

Obra:

Text del 19-07-2010

Quan algú es mira al mirall i s’agrada, no vol dir forçosament que s’agradi físicament. Un pot ser poc agraciat i agradar-se, perquè viu d’acord amb els seus principis i el seu pensament, i té, per això, equilibri psicoemocional.

El doctor Fernando García-Faria i Rialp, pare de sis fills, és especialista en Medicina Interna i Medicina Familiar i Comunitària i máster en Bioètica. A més, presideix l’Associació de Metges Cristians de Catalunya (AMCC). “L’objectiu fundacional de l’AMCC és donar un precepte absolutament cristià. I per fer-ho, formem estudiants, metges, infermeres, farmacèutics, ginecòlegs, llevadores i personal biosanitari en general. I els formem amb els valors morals de l’humanisme cristià i del magisteri de l’Església.”

Exercir la medicina sent fidel a doctrina de l’Església no és una tasca fàcil. “Intentem ser bons cristians i bons metges simultàniament, perquè són dues dimensions indissociables al nostre parer. Proclamem la preeminència de la dignitat de la persona humana i dels seus drets universals inalienables i defensem les llibertats fonamentals enfront dels sistemes de tecnologies materialistes i de qualsevol signe de condicionaments de la societat de consum.”

Com a bons metges, la ciència és el seu criteri rector. “Cerquem la veritat des del punt de vista científic. La ciència és la màxima veritat, no es pot invocar només quan convé, com fan alguns polítics.”

Tanmateix, no descuiden “la justícia, l’exercici responsable de la llibertat i el dret a la vida de qualsevol ésser humà, des de la concepció fins a la mort, així com el dret a la salut, la integritat psiquico-física i la promoció i realització integral de la persona humana.”

El seu posicionament vers certes realitats és crític. Denunciem les injustícies i desigualtats i defensem el dret de les persones considerades en comunitat, a més de posicionar-nos contra qualsevol segregació o discriminació per raó de raça, nacionalitat, ideologia, sexe, edat o religió.”

L’Associació de Metges Cristians de Catalunya admet entre els seus membres els cristians no-practicants. “Acceptem tothom, no som restrictius ni exclusivistes. Els nostres límits, però, els deixem clars: per a nosaltres, l’avortament és un assassinat. I no titllem d’assassina la dona que el pateix, que sol trobar-se en una situació desesperada i d’indefensió, sinó l’home que l’ha deixada embarassada, que no acostuma a col·laborar, fins al punt que la llei l’exclou de tota responsabilitat.”

Tot i que ha estat investigat i es coneixen els seus greus efectes, als mitjans de comunicació no se sol parlar gaire de la síndrome del postavortament. “Moltes dones són anestesiades perquè no s’adonin del que representa moralment l’acte que van a fer. Tot i així, no poden escapar a les conseqüències psicològiques posteriors, a l’anomenat síndrome postavortament, que no acostumen a superar fins que no poden donar a llum un altre infant.”

L’actual executiu espanyol desperta molts recels entre els membres de l’AMCC. “No ens refiem gens del govern del senyor Zapatero. Temem que qualsevol dia, per pur electoralisme, s’empesqui una altra llei per anar contra els principis cristians.”

Aquesta altra llei podria ser la de l’eutanàsia. “Holanda és un dels primers països europeus que va acceptar la mort per compassió. Quins resultats ha donat això? Que la meitat de les morts que es produeixen en aquell país no són decidides pel propi malalt, sinó per terceres persones.”

Aquí ens trobem amb un concepte molt cristià, el de la dignitat. “Les eutanàsies van molt lligades a les emocions. Quan les emocions decideixen per tu i no tens el cap fred per decidir què està en joc, quan no se segueix la línia de la dignitat fins al final, anem malament.”

La dignitat la tenim en tant ésser humans. Allò que s’adquireix són les virtuts. “Avui gairebé ningú parla de les virtuts, perquè estan connotades religiosament.”

Per tot plegat, a fi de fer valer els seus principis en el context social en el que viuen, “els cristians ens veiem en la necessitat d’implicar-nos en política. És la millor manera d’exercir la caritat.”

Ara s’empra el mot solidaritat enlloc de caritat. “Han atribuït a la caritat connotacions negatives. Nosaltres no ho veiem així. La caritat és donar: temps, coneixements i diners sense demanar res a canvi.”

La caritat és per als cristians la fórmula màgica de la felicitat. “Quan un dóna, rep molt més del que dóna.”

Parlar de cristianisme és parlar necessàriament de valors. I en el context present,( ja ben entrat el segle xxi, de recuperació de valors) hem de retornar als valors ètics fonamentals. “Els valors no tenen per què ser els d’Església. La pura observació de la natura, per exemple, ja estableix valors, perquè alguns són, fins i tot, preculturals. Malauradament, hem deixat que els polítics ens prenguin els nostres valors i ens imposin els seus.”

La recuperació de valors planteja un repte: objectivar quins són els més necessaris. “Un dels problemes del present és que tot es relativitza, que s’ha deixat de creure en el Bé i el Mal, i no hi ha límits. Des del punt de vista antropològic, la persona humana és el centre de la creació, i això li atorga dignitat des del moment de la fecundació, perquè ja en aquell moment adquireix el codi genètic que l’acompanyarà fins a la mort.”

La mateixa dignitat del fetus la mereixen les persones que tenen la síndrome de Down. “Avui dia un ginecòleg que no diagnostiqui un síndrome de Down corre el risc de ser crucificat legalment pels pares de la criatura. Això ens porta a l’eugenèsia, als nazis i a Hitler, a la selecció dels que tenen dret a viure i dels que no.”

Aquest desdeny per la síndrome de Down i per les anomalies en general té la seva explicació. “És un desdeny fonamentat en la ignorància, en el fet de no haver viscut la situació de sacrifici de viure amb una persona que té la síndrome.”

La pèrdua de valors té altres conseqüències que els mitjans de comunicació sovint amaguen. “No se sap de cap deficient mental que s’hagi suïcidat. En canvi, la principal causa de mort a Espanya és el suïcidi. Qui se suïcida, qui es droga, qui pren alcohol fins a les últimes conseqüències? Les persones dites normals, que són les que massa sovint es posen objectius que no poden satisfer.”

Que hi hagi més suïcidis al nord d’Europa respon a la seva pèrdua més profunda de les arrels. “Al nord d’Europa la manca de valors i d’objectius personals, i el materialisme i la laïcització com a formes de vida estan més arrelats que no pas al sud.”

La mutació permanent de la nostra cultura i la multiculturalitat esvaeixen allò que som i pensem. “Les arrels europees han estat combatudes pels propis europeus, per exemple, quan Giscard d’Estaing va impedir que dels cinc milions de paraules de la Constitució ni una sola es dediqués a parlar de les arrels cristianes de la nostra civilització.”

Per a Giscard, i a per molts que pensen com ell, Europa s’acaba quan s’acaben les catedrals. “Giscard d’Estaing representa la ideologia que està al darrere de tot això: el Gran Orient de la Lògia Maçònica de França. Les lògies controlen els governs europeus.”

Quan es deixa de creure en Déu, es pot creure en qualsevol cosa, com la que representen els maçons. “L’Església no pretén controlar ningú, ni tan sols les consciències, que es deixen al lliure albir. El leitmotiv dels maçons, en canvi, és el control dels grups humans.”

Els metges cristians que integren l’AMCC se senten prostituïts. “Els que cobrem de la sanitat pública, els que som funcionaris de l’Estat, ens vénem a qui ens paga. Renunciem als nostres principis, com en el tema de la nova llei de l’avortament. Un metge cristià que es negui a fer avortaments no té feina. Vivim en un món que està embrutit. Tot es compra i tot es ven.”

L’estètica corporal i l’equilibri emocional tenen la seva pròpia dimensió cristiana. “L’equilibri emocional comença a la infantesa. La resiliència és un concepte que postula que els pares eduquin en la frustració. Uns pares que preparen el fill a casa per a les adversitats, l’estan preparant perquè a fora les frustracions posteriors no l’enfonsin. Una educació basada en la resiliència ajuda a ser feliç i equilibrat el dia de demà.”

En principi, preocupar-se per l’estètica no és dolent. “Quan algú es mira al mirall i s’agrada, no vol dir forçosament que s’agradi des del punt de vista físic. Un pot ser ben lleig i agradar-se, perquè viu d’acord amb el seu pensament, i té, per això, equilibri psicofísic.”

D’aquí que sigui essencial conèixer-se per agradar-se. “Qui no s’agrada no pot agradar els altres. Agradar-se és un motor interior. La projecció que fem de nosaltres és una de les potes de l’equilibri humà.”

Si a la vida no es tenen objectius personals i elevats, es corre el risc d’arrossegar-se pel món. “La bellesa interior és la que un aprecia quan mira una altra persona i veu el seu esperit, la seva ànima, la seva mirada transparent. La cirurgia estètica, des d’aquest punt de vista, no s’adapta gaire al pensament cristià, però tampoc no el transgredeix”, sobretot perquè per a l’Església la llibertat individual és un concepte molt important. “Si una noia té complex de pits petits, i una operació l’ajuda a reconciliar-se amb si mateixa i amb els altres, benvinguda sigui la cirurgia. Ara bé: la trivialització de la cirurgia estètica, sense l’equilibri interior, no condueix més que a fracassos personals. Si algú no s’agrada i només es canvia l’exterior, però no es canvia l’interior, quan es miri al mirall seguirà sense agradar-se i sense tenir èxit en les relacions humanes i en la vida, que és el que compta.”

L’equilibri emocional es compon d’emocions. “Abans que les emocions han d’estar definits els conceptes propis com a persona. Dirigir la vida a partir d’emocions o desitjos no és encertat, perquè la persona s’arrisca aleshores a viure sense rumb.”

En una societat tan mercantilista com la nostra, l’Església no es ven bé. “L’Església s’ocupa del 25% d’afectats de sida del món, però la gent no ho sap. Si la gent ho sabés, potser hi hauria més caselles marcades per a l’Església en les declaracions de la renda.”

Tampoc no sap contrarestar com caldria les acusacions de pederàstia o doble moral d’alguns dels seus membres. “Tot i així, 2.000 anys d’existència ens avalen. Cap altra organització humana ha perdurat tant. Per mi, no cal dir-ho, aquesta pervivència és atribuïble a l’Esperit Sant i al Dret Canònic.”

Tot i que podria semblar que religió i medicina són dues realitats antagòniques, la ciència mèdica, de fet, té una gran dimensió cristiana. “Allò més important per als metges és ajudar el proïsme, i per això estem en contínua formació en el respecte i l’atenció al malalt. La nostra tasca és apassionant, perquè cada persona és diferent, i s’alleuja i es cura de manera diferent.”

Les finalitats de la medicina s’haurien de redefinir. “Els col·legis de metges no fan la tasca que els pertoca. Si mirem la finalitat principal de qualsevol metge, que és la defensa de la vida des del seu inici fins al seu final, alguns col·legis de metges són uns covards que s’han venut als polítics. Cal defensar la vida per sobre de tot.”

La redefinició, però, ha d’anar més enllà. “Una altra prioritat és que els metges deixin de prostituir-se des del punt de vista econòmic. Parlo d’aquells cirurgians que treballen –i cobren– a petició del malalt.”

De vegades pot semblar que els cristians neden contracorrent. I és així perquè els mitjans de comunicació manipulen la moral col·lectiva. “Si els cristians tinguéssim mitjans de comunicació poderosos i emetéssim constantment els nostres missatges, en pocs mesos, molta gent que té somorts o arraconats els preceptes cristians els tornaria a revifar.”

Mentrestant, el doctor García-Faria fa el que pot o el que li deixen fer. “Fa dos anys que fem un programa de ràdio sobre divulgació mèdica i bioètica a Cope Catalunya. Abans el fèiem a Ràdio Estel.”

Un dels problemes del cristianisme, com de la societat en general, és la manca de lideratge. “Manca lideratge que defineixi fites i objectius. Per avançar, la gent s’ha d’unir en xarxes, i tota unió, tota xarxa, necessita d’una guia, d’un líder.”

Els polítics ens diuen el que hem de fer i pensar, ens canvien la vida. “Els metges i els pares hem de reaccionar. Ens manca identitat, arrels i valors. Si no els posem nosaltres, ningú ho farà. No sé qui ho va dir abans que jo, però és evident que, si un no viu com pensa, acaba pensant com viu. Particularment, el meu concepte del que és viure millor és inacabable.”

El context mundial no ajuda gens. “La crisi actual és com una guerra. Només els que sobreviuen les guerres poden reflexionar sobre allò que va portar al conflicte. Amb la crisi passarà igual. Els que la sobreviurem ens haurem de demanar –ja ho estem fent– què ens hi va portar, cóm vivíem perquè ens passés col·lectivament el que ens va passar. Serà l’únic efecte positiu de tot plegat.”

Els responsables cal buscar-los molt amunt. “Les cimeres del G-8 i Dabos no han fet tot allò que podrien haver fet. La presa de decisions ha estat inadequada. S’han deixat de banda les persones desfavorides i els països del Tercer Món. Una societat basada en les desigualtats no pot funcionar correctament.”