Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. FERNANDO MASCARÓ BALLESTER DR. FERRAN MASCARÓ ZAMORA
DR. FERNANDO MASCARÓ BALLESTER, DR. FERRAN MASCARÓ ZAMORA.
Fotografia: Àngel Font

DR. FERNANDO MASCARÓ BALLESTER, DR. FERRAN MASCARÓ ZAMORA. OFTALMOLOGIA

Obra:

Texto del 2005

Hom pot copsar el goig i sentiment de plenitud que provoca l’exercici de la professió mèdica als membres de la nostra familia.

Fernando Mascaró i Ferran Mascaró representen, respectivament, la vuitena i novena generació barcelonina d’una nissaga de metges catalans amb branques a Girona i Barcelona. El primer avantpassat establert a Barcelona fou el tocòleg Josep Mascaró i Cross. El seu fill, Josep Mascaró i Capella, va seguir la dedicació del seu pare i arribà a ser el president del Col·legi de Metges i de l’Ateneu Barcelonès. Els dos fills que el sobrevisqueren, Josep i Francesc Mascaró Isern, també es van dedicar a la medicina. El primer, avi i besavi dels protagonistes d’aquest text, tingué dos fills que van continuar la dedicació paterna, Josep i Manuel Mascaró Porcar. Josep Mascaró va tenir dos fills que optaren per especialitats mèdiques diferents: José Mascaró Ballester ho féu per la dermatologia, en què ha destacat com un dels especialistes més valorats de l’Estat espanyol i el magisteri de la qual ha exercit des de la seva càtedra a la Universitat de Barcelona. Fernando Mascaró Ballester es decidí per l’oftalmologia “perquè és una especialitat mèdica i alhora també quirúrgica que s’encarrega d’un òrgan summament complex on poden desenvolupar-se tot tipus de patologies.”

Va formar-se a la Universitat de Barcelona i va especialitzar-se a l’Escola Professional d’Oftalmologia, sota el magisteri del professor Casanoves. Una vegada va concloure la seva etapa de formació mèdica, passà a formar part de la plantilla de l’Hospital de la Vall d’Hebron fins que es va incorporar a l’Hospital Universitari de Bellvitge. “En aquell moment l’exercici de la medicina hospitalària en aquesta institució era tot un privilegi perquè comptava amb sofisticats mitjans tant diagnòstics com quirúrgics.”

En aquesta institució es va especialitzar en “ecografia ocular i en el tractament del glaucoma, incloent-hi el glaucoma congènit.”

Anys més tard va ser anomenat cap del servei d’oftalmologia de l’Hospital de Sant Rafael, càrrec que desenvolupà fins l’any 2000 en què passà a ser-ne consultor. Paral·lelament a la seva trajectòria en el sistema sanitari públic, el doctor Mascaró també ha exercit dins del sector privat: primer des de la seva consulta a la via Augusta i posteriorment a través del Centre Mèdic Teknon. El seu fill Ferran va desitjar en tot moment seguir els passos del seu pare, més encara perquè la seva mare, la doctora Zamora, també exerceix aquesta especialitat: “La medicina és una activitat íntimament i feliçment lligada a la nostra família. Totes les reunions familiars i les converses quotidianes han tractat sobre temes mèdics, i hom pot copsar el goig i sentiment de plenitud que ens provoca l’exercici d’aquesta professió.” Per aquesta raó “sempre he volgut ser oftalmòleg, però no va ser pas fàcil aconseguir-ho. Quan vaig començar els meus estudis a la Universitat de Barcelona ja era conscient de l’ambició del meu objectiu: calia excel·lir en cadascuna de les meves notes de facultat i superar el dificilíssim examen MIR per complir les expectatives que el meu entorn tenia sobre el meu futur professional.”

Tot i que va aprovar aquesta oposició a la primera, i no només va poder triar especialitat, sino que també va poder romandre a l’Hospital de Bellvitge, el Dr. Mascaró Zamora critica la duresa i pressió d’aquesta prova. En acabar el seu període de formació com a resident, va marxar fora per tal d’especialitzar-se en l’àmbit oftalmològic que més l’havia fascinat: la cirurgia orbitària, dins la subespecialitat d’oculoplàstica (cirurgia del lacrimal, palpebral i orbitària). “La casuística de la meva subespecialitat és molt variada i per això cal disposar d’una àmplia formació i experiència.”

Una vegada acabat aquest període complementari de formació, es va incorporar com a metge adjunt del servei d’oftalmologia de l’Hospital del Sagrat Cor i temps més tard a l’Hospital de Bellvitge. El doctor Mascaró Zamora, com el seu pare, sempre ha combinat l’exercici de la medicina pública i privada, aquesta última des del centre oftalmològic familiar Teknoftal. “Hem intentat reproduir les característiques d’un servei hospitalari d’oftalmologia amb l’objectiu de garantir una òptima assistència als nostres pacients. El nostre primer propòsit és el de ser abans metges i després oftalmòlegs, i que, com a tals, hem de vetllar i tenir cura de la salut dels nostres pacients. Totes les intervencions i actuacions que practiquem es basen en l’absoluta certesa que els seus beneficis són molt superiors als riscos existents, inherents a tota praxi mèdica.”

El doctor Mascaró col·labora amb l’ONG Ulls del Món i properament viatjarà a Moçambic per tal d’intervenir pacients afectats de patologies orbitàries. A banda de la cirurgia refractiva, que tant ressò social ha adquirit, i de la coneguda intervenció de cataractes, freqüent a conseqüència de l’augment de l’esperança de vida en els països del primer món, el cert és que la patologia oftalmològica és molt variada. Tot i així, les causes més freqüents de consulta són “la diabetis, patologia que causa la major part dels casos de ceguesa al món occidental, l’estrabisme i el glaucoma.”

Pare i fill consideren que avui dia alguns actes mèdics, com el de la cirurgia refractiva, s’han generalitzat fins a l’extrem de perdre de vista les seves implicacions mèdiques i sanitàries: “Cal conèixer les circumstàncies i necessitats de cada cas concret abans d’avaluar la possibilitat d’intervenció i és necessari un examen oftalmològic exhaustiu previ per  garantir un bon resultat funcional. També és indispensable que el metge informi el pacient que la correcció òptica no significa la correcció fisiològica de l’ull. Els miops ho són de per vida, i cal controlar els riscos derivats d’aquesta patologia visual.”

La tendència a la simplificació i generalització en què viu immersa la nostra societat explica els malentesos i confusions al voltant d’aquesta intervenció: molt sovint la cirurgia refractiva té una motivació més estètica que no pas sanitària, justament perquè els considerats miops alts no poden ser intervinguts amb garanties en tots els casos: “hem d’actuar amb seny i únicament operar quan el risc és mínim i les compensacions possibles són molt elevades.”

En aquest sentit, pare i fill consideren “que l’empatia ha de ser un dels components indispensables de la tasca mèdica; el sanitari ha de ser capaç de posar-se en el lloc del malalt en el moment d’explicar-li la seva patologia i a l’hora de proposar-li mesures correctives.”