Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Francesc Xavier Buqueras i Bach
DR. FRANCESC XAVIER BUQUERAS I BACH.
Fotografia: Àngel Font

DR. FRANCESC XAVIER BUQUERAS I BACH. DOCTOR EN MEDICINA I PSIQUIATRE

Obra:

Text del 20-09-2010

L’ésser humà és una combinació indivisible del cos, la ment i les emocions. La persona està integrada per la matèria orgànica somàtica, la seva pròpia biologia, les emocions –tant sensorials com psíquiques– i un vessant espiritual antropològic.

Tot individu anhela trobar un equilibri emocional que l’ajudi a seguir el seu camí. Però, en aquesta recerca, una part de la humanitat està mancada genèticament de la capacitat necessària per arribar-hi, ja que tenen una afectivitat alterada, com, per exemple, els malalts afectats per un trastorn bipolar.

La gent oblida que, sovint, l’èxit ve a ser una suma de diversos fracassos, perquè tot fracàs pot comportar un èxit posterior, sempre i quan s’analitzi per quin motiu s’ha fracassat.

L’inconvenient de la longevitat el trobem quan ens adonem que, a més anys, més possibilitats de contraure malalties, sobretot de tipus degeneratiu.

Francesc Xavier Buqueras i Bach és acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i vicepresident de Metges Cristians de Catalunya. Després de llargs anys de dedicació al Servei de Salut Mental de Sant Joan de Déu, antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi, ara centra la seva activitat com a consultor psiquiatre de les residències municipals de gent gran de l’Ajuntament de Barcelona i també exerceix de pèrit metge psiquiatre al Tribunal Eclesiàstic de Barcelona. Al llarg de la seva carrera, el doctor Buqueras ha publicat diverses obres, entre les quals destaquen La Fuga de Tolstoi, La Asistencia Psiquiátrica y la Sanidad Militar Española en el siglo xix i Cartilla del Alcohólico, aquesta última compartint autoria amb el doctor Francesc Freixa i Sanfeliu. “La psiquiatria fa adonar-te que l’ésser humà és una combinació indivisible del cos, la ment i les emocions. La persona està integrada per diferents elements: la matèria orgànica somàtica, la seva pròpia biologia, les emocions –tant sensorials com psíquiques– i un vessant espiritual antropològic. Tot individu, d’una o altra manera, anhela trobar un equilibri emocional que l’ajudi a seguir el seu camí. En aquesta recerca, una part de la humanitat està mancada biològicament de la capacitat necessària per poder assolir l’equilibri, atès que, de manera subjacent, hi ha un cert grup de persones que es ressent d’una afectivitat alterada. Experimenten aquesta mancança, per exemple, els malalts afectats per un trastorn bipolar.”

Per tant, més enllà de condicionants externs i socials, en ocasions la persona ve predeterminada per les seves característiques genètiques. “Existeixen casos en què l’aspecte biològic, com a factor endogen, condiciona clarament l’estat de la ment. Malgrat això, sempre que no s’esdevinguin alteracions congènites remarcables, en la interrelació psique-soma és més habitual trobar que la ment influenciï al cos que no pas a l’inrevés. Científicament s’ha comprovat que diversos quadres depressius o ansiosos tenen una clara repercussió a escala somàtica, cosa que ocasiona problemes de salut. És prou conegut que moltes patologies dermatològiques tenen un origen psíquic. Els nivells elevats d’ansietat també poden arribar a provocar trastorns alimentaris com ara l’anorèxia o la bulímia, malalties que, malgrat tenir una procedència psicològica, acaben capgirant-se i aconsegueixen que el cos domini la ment del pacient. Aquests tipus de trastorns actuen de la mateixa manera que ho fan les addicions.”

L’ansietat és un mal habitual en els temps que vivim. La psicoteràpia pot ser una alternativa per pal·liar-la. “Evidentment, la psicoteràpia sol ser sempre positiva, però en segons quins graus d’intensitat de la malaltia convé combinar-la amb la prescripció de psicofàrmacs. Els trastorns que afecten la salut mental no són mai només psicològics o només biològics, sinó que sempre són psicobiològics. En una depressió endògena els metges compensarem el malalt clínicament mitjançant una medicació antidepressiva, però també aconsellarem una psicoteràpia com a suport, que no caldrà que sigui gaire intensiva. Per contra, quan haguem de tractar sentiments psíquics dirigits, serà necessari prescriure una medicació suau combinada amb psicoteràpia freqüent.”

En el camp de les relacions humanes, la que manté el metge amb el pacient és una de les més complexes, “ja que ambdós depenen mútuament de la informació que es puguin intercanviar per arribar a la curació o al procés terapèutic més adequat. Hi ha diferents tipus de comunicació quant a la relació metge-pacient: El model Paternal és una tendència tradicional que es basa en el coneixement i les habilitats diagnòstiques i terapèutiques del metge, que és qui decideix quina és la solució més adient i l’ofereix al pacient. En el model Informatiu, el metge és el responsable de facilitar informació, sense cap mena d’implicació empàtica, per tal que sigui el pacient qui prengui la millor decisió possible per solucionar els seus problemes. El model Interpretatiu va una mica més enllà que l’anterior i el metge no només informa al pacient, sinó que l’ajuda en la interpretació del seu problema i les possibles solucions existents, i mantenen una relació igualitària en la confrontació dialèctica. Per últim, el model Deliberatiu consisteix a sostenir una interrelació a fi de deliberar sobre la informació subministrada, però també sobre les conseqüències de les diferents opcions. El metge guia el pacient buscant punts en comú sobre els quals basar la presa de decisions. En aquest model existeix una responsabilitat moral compartida entre el metge i el pacient. Quan tractem amb pacients vulnerables o afectats per malalties greus, seria molt recomanable que el malalt assistís acompanyat a la consulta. Darrerament hi ha la tendència de no voler ocultar cap mena d’informació a la persona afectada, però jo no puc estar d’acord de manera incondicional amb aquesta opció, ja que cada persona té una manera particular d’assimilar els diagnòstics. La informació a un pacient ha de ser mesurada en cada cas, tot havent valorat prèviament el nivell de fortalesa i la capacitat de fer front a les situacions crítiques de cada persona.”

La creixent esperança de vida en el món desenvolupat està aconseguint una societat longeva. “Com se sol dir, l’important no és arribar a una edat molt avançada, sinó arribar-hi en condicions. L’idoni per a la gent gran és disposar de la màxima qualitat de vida que els sigui possible, físicament i psíquicament. A escala social, la presència de gent gran en la nostra població és un factor d’enriquiment per a les generacions més joves. L’inconvenient de la longevitat el trobem quan ens adonem que, a més anys, més possibilitats de contraure malalties, sobretot de tipus degeneratiu. Perquè, si tothom arribés als 100 o als 110 anys, un percentatge molt elevat de la població acabaria emmalaltint d’Alzheimer.”

Vivim en l’era de la comunicació, però, paradoxalment, la nostra societat es caracteritza per ser molt individualista. “La societat actual és egoista, competitiva, busca el culte al cos i la complaença immediata; és un entorn hipòcrita i superficial que ha perdut el sentit dels autèntics valors. Avui preval allò que és material per damunt dels valors espirituals i ens basem en la picardia i l’astúcia per sobreviure.”

I, malgrat triar voluntàriament aquesta opció, la gent se sent més infeliç que abans. “Això succeeix perquè estem sotmesos a una gran manca de comunicació. Els avenços tecnològics poden ser molt útils per a segons quines finalitats, però fer-ne una manera de vida ens allunya del nostre món afectiu, sentimental i espiritual.”

En la recerca del triomf immediat, “la gent potser s’oblida que sovint l’èxit ve a ser una suma de diversos fracassos, perquè, certament, el fracàs pot comportar un èxit posterior, sempre i quan s’analitzi per quin motiu s’ha fracassat. Les persones que es porten millor davant del silenci i la solitud cultiven la seva intel·ligència transcendent i estan més preparades pels embats existencials.”