DR. GUILLEM PONS LLADÓ
DR. GUILLEM PONS LLADÓ
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DR. GUILLEM PONS LLADÓ

CARDIOLOGIA

Text del 2005

Amb les tècniques diagnòstiques que tenim potser començarem a replantejar-nos alguns paradigmes clínics.

Després d’acabar el batxillerat a Mallorca, la majoria de nois de l’illa que tenien una certa predisposició per a l’estudi havien de pensar en el seu futur a Barcelona: “Jo em vaig decidir per la medicina perquè era el que més m’atreia, però penso que és difícil parlar de vocacions als setze anys. Suposo que es tracta de tenir ganes de treballar i una mentalitat oberta, i aleshores la vocació ja arribarà.”

Malgrat que va estudiar a l’Hospital Clínic ja des del primer any de carrera, el doctor Guillem Pons va començar a conèixer l’Hospital de Sant Pau: “Aleshores allà hi havia un col·legi major que albergava estudiants de medicina, i és allà on vaig viure mentre vaig estar estudiant, de manera que vaig poder anar-me apropant a la pràctica mèdica i sobretot a la cardiologia, perquè vaig començar a tenir relació amb alguns cardiòlegs i em convidaven a visitar les aules clíniques on treballaven. Així, quan vaig acabar la carrera jo ja em dedicava en certa manera a la cardiologia.”

La història de la cardiologia catalana està estretament vinculada a l’Hospital de Sant Pau: “El nucli de la cardiologia catalana va sorgir de l’anomenada Escola del Port, que estava formada per un conjunt de personalitats que a principis dels anys seixanta es van decidir a fer una bona escola de cardiòlegs, que després es va traslladar a l’Hospital de Sant Pau.”

Aquell, doncs, va ser l’embrió de la cardiologia que es practicaria a Catalunya les següents dècades i que després ja es va anar traslladant a d’altres grans hospitals. Fins fa vint-i-cinc anys, d’altra banda, la cardiologia estava molt centrada en la tasca clínica, era el metge qui, armat d’elements més o menys rudimentaris, es veia abocat a enfrontar-se amb un pacient, fer-ne la història clínica detallada, fer una exploració i treure unes conclusions diagnòstiques. “Gairebé no es podia parlar de recursos tecnològics que permetessin confirmar el diagnòstic, de manera que el marge d’error era considerable. Això deixava l’especialitat una mica òrfena, atès que tot es basava en l’experiència i en el saber clínic de l’especialista.”

Les coses van començar a canviar el dia que va aparèixer l’ecografia cardíaca, que era la primera finestra que permetia veure el cor: “Tots aquells criteris clínics van tenir ja un primer referent a l’hora de confirmar un diagnòstic.”

Afortunadament, després d’aquesta tècnica n’han vingut d’altres: “Això no vol dir que hagin desbancat l’ecografia, que continua sent molt pràctica. Però la ressonància magnètica i els models d’escànners multidetectors que han aparegut converteixen la cardiologia en l’especialitat més ben dotada quant a tècniques d’imatge. Ara podem obtenir imatges del cor, de la seva estructura i de la seva funció per ajudar en el diagnòstic clínic. De fet, els qui ens hi dediquem pensem que estem vivint el moment més dolç d’aquesta trajectòria, perquè tenim molt per oferir al cardiòleg.”

El gran problema de salut pública avui és la malaltia cardíaca d’origen coronari, l’angina de pit i l’infart de miocardi: “Mor molta gent i, a més, no mor als noranta-tres anys, sinó als quaranta-tres i de forma sobtada, de manera que aquest és un desafiament important que s’ha d’aconseguir resoldre. Si tenim tècniques que ens poden ajudar a detectar aquests pacients, a intervenir més precoçment, les hauríem d’aprofitar. I ara, per primera vegada, amb les tècniques diagnòstiques que tenim potser començarem a replantejar-nos alguns paradigmes clínics. Parlo de la tomografia computeritzada, que ens permet veure el cor i les artèries coronàries amb una precisió i una definició mai igualada abans sense necessitat de fer una exploració invasiva, ja no cal que sotmetem el pacient a un cateterisme, amb les molèsties i el petit risc que comporta.”

El fet que es tinguin instruments de diagnòstic més afinats i que permetin fer diagnòstics més precoços en fases prèvies de la malalta que permetin readaptar els tractaments, pot redundar en la reducció de teràpies heroiques com poden ser els trasplantaments de cor: “Tinc un gran respecte pel trasplantament de cor, vaig veure’n l’inici ara fa vint anys a l’Hospital de Sant Pau, on el doctor Caralps, encara en actiu i amb la mateixa energia de sempre, va fer el primer trasplantament amb èxit de l’Estat espanyol. El programa de trasplantaments és un èxit al nostre hospital, i puc dir que mai he vist millorar tant un pacient com amb aquesta intervenció. Tots sabem, però, que té el problema del rebuig, que encara no està resolt al cent per cent.”

Director de la Unitat d’Imatge Cardíaca de l’Hospital de Sant Pau, el doctor Guillem Pons no ha volgut abandonar la seva tasca com a cardiòleg clínic: “Penso que no pot existir un bon professional que visqui rodejat de pantalles i màquines i no vegi mai cap pacient, penso que és important no perdre el contacte amb la persona a qui després aplicarem aquesta tecnologia. Sempre hem d’estar amb un peu a la consulta, perquè un pacient no es divideix pels seus òrgans, sinó que és una persona de cap a peus.”

La medicina cardiològica, però, ha passat de ser abastable perquè els coneixements eren limitats i els recursos diagnòstics també, a ser una especialitat molt més àmplia i que, per tant, necessita més subespecialistes: “Difícilment existeix avui dia un cardiòleg que ho pugui fer tot, però sí que podem formar gent perquè pugui tractar problemes cardíacs a tots els hospitals del nostre país. De fet, ara hi ha molt bons hospitals de segon i primer nivell amb tres o quatre professionals especialistes per disciplina que estan fent unes tasques fantàstiques, la qual cosa ha contribuït a elevar la qualitat de la sanitat pública catalana. Per això ens agrada molt tenir residents que es formin en aquestes disciplines.”