Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Jaume Cañellas Galindo
DR. JAUME CAÑELLAS GALINDO.
Fotografia: Àngel Font

DR. JAUME CAÑELLAS GALINDO. PSIQUIATRIA

Obra:

Text del 2004

Moltes vegades, el nen és el símptoma de la patologia familiar.

.

El Dr. Jaume Cañellas Galindo és llicenciat en medicina i cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en psiquiatria d’infants, joves i adults per la Universitat de Montpellier. Després de completar la seva formació a França, va tornar a Catalunya i va treballar en l’àmbit de la medicina pública, fins que va establir la seva consulta privada a Girona, des d’on ofereix atenció psiquiàtrica i psicoterapèutica. La psiquiatria és una especialitat de la medicina, però alhora té molt a veure amb la psicologia. La psicologia i la psiquiatria es diferencien en la formació de base i en les possibilitats diagnòstiques i terapèutiques. La psicologia es veu limitada als tractaments psicoterapèutics o per mitjà de la paraula. En canvi, el metge psiquiatre té un ventall més ampli de coneixements del cos, i no solament de la ment, la qual cosa li permet fer un diagnòstic diferencial entre una patologia mental o física, està facultat per prescriure uns fàrmacs i controlar l’evolució del pacient que pren la medicació. El psiquiatre està a mig camí entre la neurologia i la psicologia. Entre el cos i la ment.”

És l’únic metge de la família. “Quan era petit estava sensibilitzat per la vida, tant l’animal com la humana, i dubtava entre fer veterinària o medicina. M’interessava la filosofia, la psicologia i la reflexió existencial. Poc a poc vaig anar lligant la fascinació per la vida amb l’interès per les persones, i amb setze anys vaig començar a treballar en un centre de psiquiatria per a infants i joves, a Barcelona. Aquesta experiència em va entusiasmar i va fer que em decantés per tots aquells problemes i trastorns mentals dels nens i dels adolescents.”

Va fer la carrera de medicina general i després va anar a França per tal de fer l’especialitat i arrodonir la formació. “Vaig començar a fer la carrera a la facultat de medicina de Bellaterra i després vaig continuar els estudis a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Quan vaig acabar, me’n vaig anar a la Universitat de Montpellier, a fer l’especialitat de psiquiatria general, però sobretot perquè volia estudiar una especialitat complementària que aquí no es feia d’una manera estructurada, com era la psiquiatria infantil i juvenil.”

El Dr. Cañellas considera que, a Catalunya, es va començar la casa per la teulada, a l’hora de tractar la problemàtica infantil-juvenil. “Als anys vuitanta, hi havia força necessitats assistencials. Alguns metges que es formaven fora del nostre país, hi tornaven a donar un cop de mà. Però, en aquells moments, a Catalunya pràcticament no hi havia xarxa sanitària psiquiàtrica. Per poder atendre les creixents demandes de la població, es van cercar metges generals, psicòlegs d’adults, gent que es pogués interessar per aquests temes, però que moltes vegades no tenien cap formació sobre els nens i els adolescents, i amb bona voluntat anaven fent el que podien.”

Creu que, actualment, la xarxa assistencial viu una situació caòtica que podria evitar-se amb la introducció de canvis en l’ensenyament de la psiquiatria. “Hi ha tendències, bases teòriques i funcionals de totes les formes i colors, la qual cosa, d’una banda, és positiva, perquè la diversitat sempre ajuda a avançar, però d’una altra és negativa, perquè és molt difícil posar-se d’acord i consensuar protocols de tractament. S’hauria d’estructurar una formació universitària específica, una especialitat mèdica, i una especialitat psicològica clínica infantil-juvenil més seriosa.”

La psiquiatria infantil és la font de prevenció de la psiquiatria d’adults. “Si no es pren seriosament i no es desenvolupa una bona atenció psiquiàtrica en l’edat infantil i adolescent, no podem pretendre que els adults de demà estiguin més sans que els adults d’avui. Si quan comencen a aparèixer petits símptomes, els tractem i sabem què estem fent, podem evitar que uns anys més tard les persones hagin d’anar al psiquiatre quan estan trastocades.”

Per dedicar-se als infants i joves s’ha de tenir vocació, energia i temps, i cal la intervenció de molts professionals i la implicació profunda dels pares. “No podem curar els nens sense tractar els pares, de vegades els avis, sense parlar amb els professors, sense consultar el seu pediatre o metge general. A l’hora de treballar amb l’entorn familiar, ens adonem que veuen el problema superficialment. Quan el nen molesta, els pares el porten al psiquiatre o al psicòleg infantil, perquè trobi un remei per tranquil·litzar-lo. Però no volen ni sentir parlar d’interaccions patològiques o que hi ha actituds paternes que fan que el nen s’angoixi. De vegades, et vénen ganes de dir-los: ‘deixem el nen i parlem vostès i jo’. Sovint, el nen és mogut i agressiu, perquè hi ha una tensió familiar, una rigidesa, uns conflictes freqüents entre els pares, una educació repressiva o que ratlla en la deixadesa més absoluta. Moltes vegades, el nen és el símptoma de la patologia familiar.”

Els nens molt moguts, inestables, que a més a més es posen agressius o no fan cas, són els casos més freqüents que passen per la seva consulta del Dr. Cañellas. “Alguns psiquiatres els anomenen nens hiperactius amb dèficit d’atenció; d’altres, inestables hiperactius. Es tracta de nens molt moguts, que no presten atenció i que passen d’aquesta hiperactivitat a una certa agressivitat, una certa rebel·lia, derivada de les carències afectives i de la manca de preocupació pel nen com a persona.”

La falta de valors i la cultura de la permissivitat amb les drogues i l’alcohol afavoreix l’increment de les dependències. “Els menors comencen a fumar i a beure cada cop més joves, sobretot les noies. A aquesta edat, el fet de fumar una sola pipada implica riscos molt greus de dependència psicològica de la droga, perquè es tracta de persones encara molt immadures. Al nen que no fuma, que no beu, el titllen de bestiola rara i el marginen. La pressió psicològica que rep de l’entorn és tan gran que si li ofereixen de fumar i ho accepta, pot iniciar un camí sense retorn cap a la toxicomania.”

El Dr. Cañellas reclama una pràctica mèdica que escolti més el pacient i que recepti menys fàrmacs. “Han passat molts anys des que la psiquiatria va començar a moure’s, i encara no escoltem els pacients. El psiquiatre farmacòleg hauria de sortir d’aquesta rigidesa tòpica i històrica i obrir-se. Ens hem convertit en els guardians d’una casa de bojos que utilitza mètodes arcaics que encara arrosseguem de segles anteriors. Als centres de salut mental, els psiquiatres, en el moment que els pacients els expliquen quatre coses, els fan la recepta i els diuen que tornin el mes següent. És impossible saber què li passa a la persona que tens davant, si no t’atures a escoltar-la amb interès.”

Va tornar de Montpellier amb el desig de treballar a la xarxa pública. “Vaig anar a treballar a l’Hospital Psiquiàtric de Salt, a Girona. Hi vaig trobar una xarxa arcaica que em posava uns frens impressionants, i vaig plegar. Ara treballo a l’àmbit privat, prioritzant una millor qualitat professional i honestedat.”