Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. JAUME ROIGÉ SOLÉ
DR. JAUME ROIGÉ SOLÉ.
Fotografia: Àngel Font

DR. JAUME ROIGÉ SOLÉ. ANESTESIOLOGIA I REANIMACIÓ

Obra:

Text del 2005

En última instància, la finalitat de la nostra especialitat és que el malalt no pateixi.

El doctor Jaume Roigé es va sentir atret per la medicina “des de ben petit, tot i que a la meva família no hi havia cap antecedent mèdic. Crec que aquest interès primerenc es relacionava amb la curiositat per aprofundir en els secrets del funcionament dels organismes animals. Segurament per això una de les meves afeccions científiques juvenils eren les disseccions de rates amb la finalitat de conèixer l’anatomia i el funcionament de l’organisme d’aquests mamífers.”

Aquesta passió el va fer decantar-se cap a la llicenciatura de medicina, que va decidir estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona. D’aquells anys de formació universitària recorda sobretot “l’excessiu academicisme d’algunes de les classes i de molts dels catedràtics. Faltava –i manca encara– un caire més pràctic i didàctic en la preparació dels futurs facultatius i una major relació humana entre els alumnes i els seus formadors.”

També rememora “l’enorme exigència i duresa acadèmica de la nostra preparació. A banda de la dificultat de moltes de les matèries, per a nosaltres l’objectiu final no només era llicenciar-nos en medicina, sinó adquirir prou coneixements per superar el dificilíssim examen MIR. En la meva promoció es presentaren 20.000 aspirants per a 1.100 places.”

El doctor Roigé va superar l’oposició i es va decantar per l’anestesiologia, reanimació i terapèutica del dolor, una de les especialitats amb més rellevància en la medicina actual. “Per realitzar la meva residència, vaig escollir l’Hospital de la Vall d’Hebron perquè les seves dimensions em permetrien formar-me observant una casuística assistencial considerable.”

Sent encara resident va començar a col·laborar de manera totalment desinteressada amb el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, del qual actualment és el tresorer. “Sincerament crec que vaig ser afortunat. Durant la meva residència, vaig desenvolupar i publicar diversos estudis. Immediatament després d’acabar-la, es van produir diverses baixes i em van contractar per cobrir-les. Després d’aquesta etapa d’eventualitat, finalment vaig obtenir una plaça de metge adjunt a l’hospital. El febrer de 2005 vaig ser nomenat cap del servei d’anestesiologia després d’una intensa reestructuració i reorganització interna.”

Durant els seus vint anys d’exercici professional mai no s’ha vist temptat per l’exercici de la medicina privada, tot i que “en la nostra especialitat és molt freqüent que els metges hi dediquin part de la seva jornada. El meu gust per l’estudi i la formació, sobretot en aquelles àrees en què la llicenciatura m’havia resultat més deficitària, el treball a la Vall d’Hebron i les tasques al Col·legi sempre m’han absorbit totalment.”

El 1991 obtingué el títol de Màster en Economia de la salut i gestió sanitària per la Universitat de Barcelona i el 1993 es doctorà per la Universitat Autònoma de Barcelona. La rapidesa en la consecució d’una plaça de metge adjunt dins del sistema sanitari públic va determinar que no optés per sortir a l’estranger a conèixer altres cultures mèdiques: “En el cas de la nostra especialitat, considero que, tot i que és aconsellable, no és imprescindible sortir a l’exterior per tal d’assolir una òptima formació, ja que el nivell assistencial a Catalunya és excel·lent. En canvi, sí que em sembla positiu per entendre altres sistemes d’organització mèdica de l’assistència.”

La seva és una disciplina “multifactorial amb diversos objectius: eliminar el dolor del pacient per tal de poder portar a terme l’acte quirúrgic i, de manera més extensa, eliminar el dolor i malestar que pateixen persones afectades per malalties oncològiques, per problemes ossis, etc. En última instància, la finalitat de la nostra especialitat és que el malalt no pateixi.”

Per assolir aquest objectiu ha estat fonamental l’ús d’anestèsia. Aquestes substàncies farmacològiques “alteren les facultats de l’individu de manera que indueixen un somni farmacològic per portar a terme una intervenció o una invasió de l’organisme.”

L’ús d’anestèsia és una de les grans revolucions de la medicina moderna. “La primera demostració pública es va portar a terme l’any 1846 als Estats Units. Va ser un canvi espectacular en el món de la medicina perquè a partir d’aquell moment va ser possible practicar intervencions de més durada. Fins aleshores únicament es podien desenvolupar operacions molt ràpides i indispensables per garantir –o intentar-ho– la vida del malalt, com ara amputacions o trepanacions. Per realitzar-les s’intentava alterar l’estat de consciència del pacient amb alcohol o morfina.”

Durant més d’un segle l’anestèsia s’ha anat estenent a totes les intervencions i, més important, s’ha anat perfeccionant de manera que se n’han minimitzat els riscos inherents, i el seu ús s’ha traslladat també a les proves diagnòstiques. En aquest sentit, cal recordar que a l’Estat espanyol un 10% dels pacients que són anestesiats no seran pas intervinguts, sinó que se’ls practicarà una prova diagnòstica. Aquesta xifra augmentarà en un futur proper, seguint les estadístiques d’altres països europeus. D’altra banda: “Una de les àrees importants de la nostra especialitat és el tractament dels malalts en les unitats de reanimació o crítics per tal de permetre una correcta recuperació postquirúrgica o del malalt greu, activitat que compartim en ocasions amb l’especialitat de cures intensives.”

En l’actualitat, la tasca d’un anestesiòleg en el procés quirúrgic engloba tres etapes: “la preoperatòria, que consisteix a revisar una sèrie d’indicadors vitals per tal d’establir un risc mínim en l’aplicació de l’anestèsia; la intraoperatòria, que comença amb la sedació del pacient a fi d’evitar un estat de nerviosisme i continua amb la seva anestèsia i control de les constants durant la intervenció. L’última és la reanimació postquirúrgica. La introducció d’aquesta darrera fase ha aconseguit disminuir espectacularment el nombre de complicacions derivades del procés operatori.”

Com a cap del servei d’anestesiologia d’un dels hospitals més importants de Catalunya, albira un futur ple de reptes: “El nostre hospital es caracteritza per una fortíssima pressió assistencial, la qual cosa determina que haguem de fer front a l’atenció massiva de patologies molt diverses, i pel desenvolupament d’intervencions quirúrgiques del més elevat nivell en àrees tan complexes com neonatologia, trasplantaments de tot tipus, neurocirurgia o cirurgia fetal, per posar alguns exemples. Aquesta pressió assistencial determina la nostra exigència contínua de millorar la qualitat de l’assistència i explica que desitgem, d’una banda, incrementar i millorar els programes de recerca per garantir una millor atenció i, d’una altra, que vulguem augmentar encara més la qualitat de la formació que reben els quaranta-sis residents actuals d’anestesiologia.” En aquest sentit, s’ha de remarcar el fet que “més de la meitat no són catalans, sinó que han escollit la nostra institució pel seu prestigi dins l’especialitat i perquè són conscients de les enormes expectatives i oportunitats professionals que poden tenir a Catalunya.”