Dr. José Carnicer Biel
Dr. José Carnicer Biel
PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

DR. JOSÉ CARNICER BIEL

CIRURGIA DE L’APARELL DIGESTIU I PROCTOLOGIA

Text del 07-02-11

Allò que ens fa veritablement humans és la conjunció entre la riquesa de les nostres emocions i la fortalesa de la nostra psique. No ens realitzarem de debò com a espècie fins que no imperin els valors de pau, concòrdia, diàleg, enteniment i tolerància entre els éssers humans.

El doctor José Carnicer Biel és un cirurgià especialitzat en l’aparell digestiu, i més concretament en el diagnòstic i tractament específic de totes les patologies ubicades a l’anus i el recte, que desenvolupa la seva labor mèdica des de fa diverses dècades a la ciutat de Girona, al capdavant de la Clínica Ibon.

Nascut a Zaragoza, la seva àmplia trajectòria professional, el seu tarannà reflexiu i les seves grans capacitats intel·lectuals converteixen les seves reflexions sobre l’estètica i l’equilibri corporal en tota una lliçó magistral. “És indiscutible des del punt de vista científic que hi ha una interrelació entre el nostre equilibri emocional i el benestar físic: l’home és un conjunt biològic format per prop d’un 30% de soma, és a dir, de matèria, i un 70% de psique. La preponderància de la nostra psique explica que siguem els éssers superiors de la naturalesa. Som més intel·ligents que els animals i, no només això, sinó que hem desenvolupat un codi de comunicació, el llenguatge natural humà, que fa possible la transmissió d’infinits missatges, la qual cosa propicia que hi hagi un traspàs de coneixements i informacions d’una generació a una altra. Aquesta transmissió ha permès que no només aprenguem mitjançant la imitació, sinó a través de la informació que lingüísticament ens transfereixen els altres. El poder i la força de la psique humana són tan grans que som capaços d’abstraure i de crear i emprar metàfores. I aquesta energia pot influir en l’estat de salut d’una persona. Pensem, per exemple, en el temps rècord que determinats esportistes triguen a recuperar-se d’una lesió i comparem-ho amb el període de recuperació d’una persona gran desmotivada. En aquest sentit, les teràpies i els coneixements mèdics releguen a l’àmbit de la psique totes aquelles patologies les manifestacions de les quals tenen un component emocional i que no es poden tractar amb els coneixements del moment; la psiquiatria és un gran calaix de sastre on tenen cabuda totes aquelles simptomatologies que la medicina corporal no pot guarir. Per exemple, fins a la introducció de les teràpies amb antibiòtics, els malalts de sífilis eren confinats en institucions psiquiàtriques perquè una de les conseqüències de la malaltia eren els deliris; i quelcom de semblant succeïa amb les persones que patien tuberculosi: una de les derivacions de la malaltia era l’extremada tristor que causava, la qual aconsellava la reclusió d’aquests pacients en sanatoris en un entorn agradable per tal que tinguessin contacte amb la natura i el clima assolellat.”

Malgrat l’espectacular evolució durant el segle xx de la medicina, els seus avenços no han fet més que començar. “Les investigacions en cèl·lules mare fructificaran en la possibilitat de regenerar teixits danyats o envellits i en el tractament de malalties altament malignes com el càncer, de manera que les farà molt menys cruels i perilloses en el futur. En el camp de la cirurgia, s’imposaran les tècniques mínimament invasives, com ja s’ha demostrat en el cas de la col·locació de marcapassos per corregir arítmies. Aquesta mateixa tècnica es farà servir, per exemple, en la col·locació d’implants oculars a la retina.”

La preponderància de les qüestions estètiques a la nostra societat està vinculada amb el sistema sociopolític imperant i amb l’avenç de la ciència. “L’espectacular progressió científica que s’ha viscut, fonamentalment en les últimes dècades, ha permès revolucionar els coneixements mèdics fent servir tractaments farmacològics i tècniques espectaculars. Aquesta evolució ha propiciat, d’una banda, que la medicina pugui ser més precisa i tècnica i, d’una altra, que hagin aparegut múltiples subespecialitats, com en el meu cas concret la proctologia. En conjunt, la medicina del futur estarà molt més subespecialitzada, de manera que proporcionarà millors tractaments, i serà molt més precisa; aquestes dues característiques possibilitaran, no només incrementar encara més l’esperança de vida –segurament els nadons nascuts avui tindran una longevitat que ranejarà el segle–, sinó que podran gaudir d’una millor qualitat de vida.”

Algunes investigacions i treballs actuals de biologia molecular se centren en la renovació cel·lular per lluitar “contra el seu envelliment i poder assolir, potser, la increïble i significativa fita de la immortalitat cel·lular. Aquest avenç científic és en bona part conseqüència de la consolidació de les democràcies i les classes mitjanes i ha derivat en la caiguda i descrèdit de les religions tradicionals per donar pas a una de nova vinculada amb el nostre sistema socioeconòmic: el consumisme. A l’Edat Mitjana, l’esperança de vida era de 30 anys; en aquest curt termini de temps l’home únicament tenia temps d’assolir les seves funcions biològiques –néixer, créixer i reproduir-se i morir–, però no de realitzar-se com a ésser emocional. Per això, en totes les societats amb poc desenvolupament de la ciència i de la medicina la religió ha tingut, i té, un pes tan determinant: les religions proporcionaven l’expectativa de realització personal, de felicitat, després de la mort. Els fanàtics i alguns representants d’aquestes religions van manipular la població amb finalitats diverses, però sempre aplicant unes normes restrictives que coartaven la llibertat dels individus i els impedien la seva realització emocional mitjançant l’abocament cap al sadisme, les guerres o els càstigs si incomplien alguna de les seves normes. La nostra esperança de vida actual proporciona l’expectativa de realitzar-se com a ens emocional a més de com ésser viu. Tots volem ser feliços: aquest és el nostre objectiu vital. I pensem que podem assolir aquest objectiu mitjançant el consumisme: associem el consum amb la conquesta, amb la caça. I, quan posseïm el nou objecte que desitjàvem, ens sentim satisfets i plens durant un breu període. El problema, però, és que aquesta satisfacció és momentània i acaba provocant l’efecte contrari, insatisfacció, i fins i tot compulsió, perquè el subjecte de seguida vol una nova adquisició i també compara les seves possessions amb les de les persones del seu cercle, de manera que pot derivar en enveges. Tots els àmbits i les institucions ens insten cap al consum perquè aquest és el motor de la nostra economia: som el que tenim. Hem esdevingut éssers consumidors perquè, si no consumim, si no tenim molt de tot i ho renovem sovint, no creem llocs de treball, ni propiciem el creixement econòmic de la nostra comunitat. És un sistema socioeconòmic bastant absurd i buit perquè és insostenible medioambientalment, econòmicament i emocionalment. Fóra convenient que aprenguessin a conformar-nos una mica amb les nostres pertinences i els objectius vitals que hem assolit i també amb el nostre aspecte físic canviant. L’ambició entesa com a desig de superació és sempre positiva, però ha de tenir un límit: el sentit comú. En cas contrari únicament provoca frustració, una de les malalties de la nostra societat.”

És innegable que la nostra societat ha assolit un elevat nivell de benestar, “fet que explica la importància de l’estètica. Una vegada que s’ha aconseguit incrementar espectacularment l’esperança de vida, els homes desitgen perllongar els diversos períodes de l’existència i viure’ls en plenitud. Aquest desig és lloable sempre que sigui compatible amb la salut. L’estètica deixa de tenir sentit quan atenta contra la salut de les persones, quan, per estar més bells, posem en risc la nostra integritat física. El problema és que hem fet de l’estètica la nova religió dels països rics, i cap sacrifici sembla excessiu si és per esdevenir més atractiu i semblar més jove.”

El consumisme, però, també té algun vessant positiu. “La subespecialització de la medicina té el seu paral·lelisme en la subespecialització de les empreses per tal de donar resposta a les exigències cada vegada més específiques dels consumidors. Aquest fet és molt important en el món de l’estètica, i es relaciona amb el benestar corporal perquè, per exemple, cada vegada més hi ha companyies especialitzades en el disseny i confecció de sabates per a diabètics, persones grans, etc., és a dir, per a individus que pateixen una característica definitòria pròpia que els aparta dels models estàndards, però que desitgen poder continuar cultivant la seva aparença estètica respectant les necessitats específiques de la seva anatomia.”

Tot i que segurament és el més important, la societat consumista no és l’única fal·làcia inculcada pel medi. “Ens eduquen de manera acrítica perquè assumim uns valors absurds i gens humans. Per exemple, ens ensenyem que hem de morir pel bé de la nostra pàtria si és necessari i ningú no reflexiona sobre el fet que l’única veritable possessió dels humans és la vida. O bé ens afeccionem des de ben petits a esports de massa que reivindiquen una competitivitat mal entesa –som d’un equip i per tant estem contra un altre equip–, uns valors gens saludables.”

En el cas de l’Estat espanyol, a més, “no disposem d’una bona base econòmica ni d’una comunitat assentada d’intel·lectuals. Els nostres investigadors es troben molt sovint desenvolupant la seva tasca a l’estranger perquè aquí les oportunitats són poques, mal pagades i amb no gaires mitjans. Si de veritat hi hagués un interès perquè l’Estat evolucionés econòmicament, s’impulsaria la bioinvestigació en el nostre país. Disposem d’un ingent capital humà que podria garantir una bona expectativa econòmica per a la nostra societat. En una terra com aquesta, sense recursos naturals d’importància, sense una xarxa industrial i productiva veritablement sòlida i que té com a principal font d’ingressos el turisme de sol i platja, l’aposta per la formació i la investigació esdevindria clau per tal de trencar dinàmiques econòmiques que hem arrossegat durant tota la història recent.”

Per desgràcia, “no hem aconseguit encara una teràpia efectiva per eradicar els mandataris polítics incompetents o corruptes ni els religiosos fanàtics.”

El pitjor és que totes aquestes manipulacions tàcites “afecten en primer terme la psique i, en conseqüència, tenen manifestacions psicosomàtiques, perquè ens creen pors i necessitats que ens angoixen: la por a no tenir feina i no poder tirar endavant; la por a no tenir una bona imatge estètica, etc.”

En síntesi, hem assolit un estat del benestar envejat per bona part del món i la nostra societat és molt més aparentment igualitària que la d’altres països, però encara té molt camí per recórrer. “En el camp dels valors no hem assimilat encara que allò que ens fa veritablement humans és la conjunció entre la riquesa de les nostres emocions i la fortalesa de la nostra psique. Malauradament, no hem entès que no ens haurem realitzat de debò com a espècie fins que no imperin els valors de la pau, la concòrdia, el diàleg, l’enteniment i la tolerància entre els éssers humans.”

D’una manera transversal, el culte al cos, la nova religió de l’estètica, es relaciona amb la necessitat de poder estar sempre impecables i disponibles de cara a la galeria. “La gran quantitat de mitjans de comunicació al nostre abast i l’ús de les noves tecnologies tenen una part molt positiva perquè ens permeten l’intercanvi de coneixements. Aquesta transmissió és fonamental en el camp de la medicina, ja que dos facultatius d’extrems oposats del planeta poden contrastar en temps real, o molt ràpidament, impressions, i donar així un millor tractament als seus pacients. També, però, ens impedeix reflexionar en solitud, ens obliga a una immediatesa que no és gens positiva per al pensament crític i condiciona que l’espai per a la nostra intimitat i privacitat sigui cada vegada més reduït. En definitiva, ens obliga a situar-nos en el punt de mires dels altres i a valorar excessivament la nostra aparença externa.”

Únicament una mirada crítica cap a la nostra societat, el qüestionament dels seus valors i la posada de manifest de la necessitat d’un cert canvi poden aconseguir de transformar el millorable estat actual en què vivim; la nostra cobdícia col·lectiva i la profunda crisi de valors ens han abocat a una de les pitjors crisis econòmiques que ha viscut el capitalisme durant la seva història. “Tant de bo fossin capaços de superar-la mitjançant la instauració d’un nou sistema de valors més humà, que inclogués l’estètica com a rerefons d’un bon estat físic i mental i no pas com una dictadura, com una religió, per la qual hom està disposat a sacrificar el seu equilibri mental i la seva salut física. Hauríem d’aprendre a gaudir en plenitud i de forma harmònica dels anys extra que la ciència ens està proporcionant. Ens hauríem de centrar en el que és realment important: ser, i no pas en el que resulta accessori: tenir.”