Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. José Enrique Sierra Grañón
DR. JOSÉ ENRIQUE SIERRA GRAÑÓN.
Fotografia: Àngel Font

DR. JOSÉ ENRIQUE SIERRA GRAÑÓN. CIRURGIA GENERAL- PROCTOLOGIA

Obra:

Text del 2004

Per mi la prioritat és reduir el patiment dels pacients, donar-lis seguretat i propiciar-los una vida més plena. 

El doctor José Enrique Sierra va optar pel món de la medicina seguint l’exemple patern: “Sóc metge principalment perquè el meu pare ho era, de la mateixa manera que va decantar-se per aquesta professió la meva germana Cristina, otorinolaringòloga de l’Hospital Ramón y Cajal de Madrid. Com a facultatiu, el meu pare, José Sierra, m’ho ha ensenyat tot perquè era un gran cirurgià, un gran metge i, sobretot, és una gran persona.”

La doctrina de José Sierra se sintetitza en les paraules següents: “Opera bé sempre la primera vegada per tal de no haver d’intervenir un segon cop, i, si es dóna aquest malaurat cas, intervé ràpidament.”

Encara que els seus pares són aragonesos, es va criar i educar a la ciutat de Lleida. Quan va arribar el moment de decantar-se per una facultat de medicina, ho va fer per la prestigiosa Universitat de Navarra. L’especialitat en cirurgia general i digestiva, però, la va cursar a Catalunya, a l’Hospital Arnau de Vilanova i a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on va tenir l’oportunitat d’aprendre de cirurgians tan prestigiosos com el doctor Trias o el doctor Puig.

Després d’acabar l’especialització es va incorporar a la plantilla de l’Hospital Arnau de Vilanova, on, juntament amb la Clínica Perpetuo Socorro ha desenvolupat la seva tasca com a cirurgià. L’any 2000 es començà a especialitzar en cirurgia colorectal: “Vaig incorporar-me com a metge adjunt de la unitat de cirurgia colorectal, formada per tres metges adjunts, el cap de secció i algun resident esporàdic; desgraciadament, l’Administració central és l’encarregada de determinar el nombre d’especialistes que es poden formar per comunitat autònoma, la qual cosa provoca que en comunitats com la nostra es formin majoritàriament als hospitals de tercer nivell dels grans centres urbans.”

Les intervencions que realitzen es poden dividir en dos grans grups: el de les relacionades amb les malalties inflamatòries, com la colitis ulcerosa o la diverticulitis, i el càncer colorectal, i el de les intervencions benignes del recte i del anus, com ara les hemorroides, fístules, incontinències,etc. En ambdós casos hi hagut millores substancials en el tractament: “En el cas de les intervencions per tal d’extirpar un tumor colorectal, l’any 2004 vam començar a operar de forma sistemàtica fent servir la tècnica mínimament invasiva de la laparoscòpia, que consisteix en la realització de petites incisions per introduir una càmera i l’instrumental, a fi de reduir el temps de convalescència i el dolor postoperatori. A més, si l’estadi del càncer ho recomana, l’aplicació d’aquesta teràpia permet començar abans el tractament oncològic.”

Per tal d’aplicar correctament i amb totes les garanties aquesta tècnica van formar-se de la mà dels professionals més experimentats del país. La tendència és que es redueixi el nombre d’intervencions obertes perquè la laparoscòpia comporta una major qualitat assistencial per al malalt, “tot i que molta més complexitat professional per al cirurgià.”

Aquesta dificultat explica que sempre hi siguin presents en les intervencions tres dels quatre cirurgians que formen la unitat. Els avenços han aconseguit millorar les expectatives dels pacients atesos, tot i que s’han de tenir en compte excepcions: “En primer lloc, el resultat depèn sempre de l’estadiatge del tumor. Cal portar a terme una sanitat preventiva que possibiliti detectar els casos de tumors colorectals en estadis primerencs. Fóra convenient que, tot i el caràcter desagradable de la prova, a partir dels cinquanta anys o abans en cas que hi hagi antecedents familiars, tota la població es sotmetés a una colonoscòpia; a més, cal que qualsevol persona acudeixi al digestòleg si detecta un sagnat en les defecacions. En segon lloc, cada vegada és més freqüent que pacients molt joves presentin aquesta tumoració. Ara per ara en desconeixem les causes, malgrat que alguns experts assenyalen els canvis en l’alimentació com a culpables, ja que bona part de les malalties del còlon són derivades de problemes d’estrenyiment, el qual, al seu torn, està causat en molts casos per una alimentació desequilibrada. En altre ordre de coses, la seva incidència en la gent gran és menys mortal del que podria semblar en primera instància, atès que la malaltia evoluciona de forma molt més lenta en els pacients de més edat.”

En qualsevol cas, “la decisió d’intervenir o no vindrà determinada per l’estat de salut general i no pas per l’edat.”

El cirurgià digestiu oncològic sovint ha de comunicar als familiars d’un pacient les opcions terapèutiques existents, i els riscos de cadascuna: “A més de l’estadiatge del tumor i les condicions sanitàries del pacient, influeixen altres factors en l’èxit de la intervenció, com la perícia del professional que la porti a terme i el seguiment d’aprop del postoperatori. En els casos en què els malalts presenten un estat de salut delicat, l’operació és d’elevat risc i, per tant, no absolutament recomanable. Aleshores hem de comunicar les opcions i les probabilitats existents als familiars, els quals sovint, i cada vegada més, tracten de traspassar la responsabilitat última de la decisió al metge, perquè li demanen que decideixi per ells o, pitjor encara, que actuï com si el pacient fos un familiar seu.”

Deixant al marge aquests condicionants ètics, al doctor Sierra li agrada visitar els seus pacients operats de manera periòdica, no només per raons sanitàries, sinó sobretot per qüestions humanes: “Un cop han estat intervinguts moltes vegades passen a ser malalts controlats per la unitat d’oncologia de l’hospital. No obstant això, m’agrada veure’ls de manera periòdica per saber com evolucionen.”

Pel que fa a les operacions benignes, el doctor Sierra té present que “cap operació no és innocent, perquè sempre constitueix una invasió per al cos i comporta uns riscos.”

També en aquest camp s’han introduït substancials avenços que garanteixen una millora de la qualitat de vida dels pacients: “Hem implantat una tècnica que disminueix el dolor i les molèsties postoperatoris dels intervinguts per hemorroides, de forma que el mateix dia o el següent ja poden ser donats d’alta.”

Totes aquestes millores quirúrgiques són importants: “Jo em considero primer metge i després cirurgià. Per mi la prioritat és reduir el patiment dels pacients, donar-lis seguretat i propiciar-los una vida més plena.”

El fet de treballar en un hospital d’una ciutat de dimensions mitjanes determina que “de vegades algunes proves s’hagin de realitzar a l’hospital de referència, la Vall d’Hebron. Molt més important que això, tanmateix, és el fet que la nostra plantilla sanitària sigui tan ajustada. Aproximadament, hi treballen la meitat de professionals que en altres centres del país amb el mateix nombre de llits.”

Aquesta pressió assistencial dificulta el desenvolupament de programes de recerca: “El gran nombre de pacients atesos permet que la nostra qualitat d’atenció sigui molt elevada perquè ens hem anat subespecialitzant en unes determinades intervencions que practiquem de forma reiterada. A més a més, podem recollir un gran nombre de dades estadístiques que, al seu torn, poden millorar el tractament que reben els pacients. Per desgràcia, però, tenim poc temps per portar a terme estudis científics.”