Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. JOSÉ MANUEL PORCEL PÉREZ
DR. JOSÉ MANUEL PORCEL PÉREZ
Fotografia: Àngel Font

DR. JOSÉ MANUEL PORCEL PÉREZ MEDICINA INTERNA

Obra:

Text del 2005

La medicina interna és una especialitat dinàmica que s’ha mostrat versàtil per actuar en qualsevol nivell d’atenció.

La medicina interna va néixer com a especialitat el segle xix a conseqüència de les aportacions científiques i mèdiques iniciades uns segles abans. Els coneixements de fisiologia, bactereologia i patologia es van incorporar al raonament clínic de l’època i es van posar els fonaments de l’actual medicina interna, de gran complexitat però que manté el concepte original de considerar l’individu des d’una visió holística, és a dir, integral. Però, al voltant de 1950, aquesta sòlida forma d’exercir la medicina va alterar-se i va passar a un segon terme amb l’aparició de les subespecialitats mèdiques. El doctor Manuel Porcel Pérez reivindica la rellevant tasca dels internistes en el marc del sistema de salut actual i posa de manifest la revitalització per la qual està passant l’especialitat. Aquest metge de les terres lleidatanes viu la medicina amb passió a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, hospital de referència de la província. L’objectiu fonamental de la medicina interna és prestar atenció eficient i integral als problemes de salut de la població adulta. “L’internista és una peça clau dins l’entramat hospitalari i, en definitiva, del sistema sanitari, ja que ajuda a prevenir, diagnosticar, tractar i també a rehabilitar pacients amb patologies que disminueixen la qualitat i la quantitat de vida. L’internista que treballa en un hospital de segon nivell com l’Hospital Arnau de Vilanova desenvolupa unes funcions diferents de l’internista d’un hospital de tercer nivell on es fan tasques més especialitzades. En un hospital comarcal s’assumeixen patologies que en altres circumstàncies acostumen a tocar altres especialitats i que són comunes i prevalents dins de la població. Una de les tasques prioritàries és establir mesures preventives per modificar la morbimortalitat de les malalties més freqüents a l’edat adulta.”

La seva inclinació cap a la medicina va aparèixer en entrar en contacte amb el món hospitalari. “Als setze anys vaig patir una malaltia que em va obligar a estar hospitalitzat durant un temps a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona. Em va impressionar la forma com els metges i tot l’entorn hospitalari actuava, però sobretot el tracte proper que establien amb els pacients. Aquella experiència em va marcar tan profundament que el meu objectiu va ser convertir-me en metge per poder ajudar la gent amb problemes. Vaig estudiar la carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona, on vaig gaudir dels ensenyaments d’un gran mestre, el professor Josep Maria Domènech, que donava anatomia i va despertar la meva vocació mèdica. A tercer vaig passar a estudiar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on vaig conèixer un altre magnífic docent, el professor Miquel Vilardell, qui posteriorment em tutelaria durant la residència.”

Una de les especialitats amb més prestigi de l’Hospital de la Vall d’Hebron era la medicina interna. “No vaig dubtar a escollir aquesta especialitat que em semblava apassionant i molt completa; la Vall d’Hebron era un entorn idoni per formar residents de medicina interna. L’últim any de residència vaig traslladar-me a Londres per fer-hi la tesi doctoral ja que a l’Estat espanyol no tenia possibilitats tècniques de realitzar-la. La meva investigació va tractar sobre un trastorn del sistema immunològic que afecta sobretot les dones joves, el lupus eritematós sistèmic, una patologia que ja estudiava a la Vall d’Hebron amb el Dr. Josep Ordi. Després d’un any al King’s College Hospital investigant amb el professor Diego Vergani i finalitzada la tesi vaig tornar a Catalunya perquè la meva voluntat era dedicar-me a la tasca assistencial. Junt amb la meva esposa, que és oncòloga, vaig entrar a treballar a l’Hospital Arnau de Vilanova. Era l’any 1992. El servei de medicina interna de l’Hospital tenia una estructura, organització i tractament de patologies molt diferents del de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Fins aleshores m’havia dedicat a patologies sistèmiques i autoimmunes, però a Lleida es presentaven malalties prevalents. Vaig haver d’actualitzar els meus coneixements amb rapidesa per adaptar-me a la nova situació.”

Un dels aspectes que més va atraure el doctor Porcel a l’hora d’acceptar la plaça de metge a Lleida va ser la universitat. “Aleshores hi havia poc professorat i pocs tenien trajectòria en el camp de la investigació. Sabia que podia aportar el meu coneixement i experiència al món universitari. A la facultat de medicina vaig conèixer al professor Jesús Montoliu, qui em va ajudar a introduir-me en el camp de la docència, al qual continuo vinculat.”

És freqüent que pacients i la població en general es preguntin sobre què tracta la medicina interna. “Tot i que hi ha qui pensa que només és el metge hospitalari, pot intervenir en altres nivells com en els centres d’atenció primària i sobretot en les urgències.”

L’amplitud i continuïtat en les cures del pacients són trets de l’internista, però també el fet que resol la major part de les malalties que requereixen una visió global i una menor especialització a un menor cost que l’especialista. “L’internista està capacitat per tractar pacients amb malalties avançades o que comprometen diversos òrgans i sistemes. Però també ha de ser la porta d’entrada al servei d’urgències hospitalàries. Els especialistes i els internistes no han de competir per les malalties, sinó col·laborar per millorar l’atenció al pacient. En aquest sentit, els especialistes aporten el domini de diverses tècniques diagnòstiques i terapèutiques.”

Els temps han canviat i els internistes s’han adaptat als requeriments assistencials actuals. “És imprescindible que les subespecialitats continuïn progressant, però equilibrant-se amb un creixement paral·lel de la medicina interna. Poden ser complementàries, com també ho pot ser amb la tasca del metge de família. Avui podem oferir serveis tant a atenció primària com en hospitals comarcals i hospitals de tercer nivell. La medicina interna és una especialitat dinàmica que s’ha mostrat versàtil per actuar amb èxit en qualsevol nivell d’atenció, adaptable a les noves exigències assistencials i que emprèn amb força els reptes de futur.”

La tasca assistencial es complementa amb la investigació i la docència. “L’internista és un generalista en l’assistència i un especialista en la investigació. A Lleida no vaig poder continuar les investigacions sobre el lupus i vaig obrir un nou àmbit de recerca sobre les malalties de la pleura que m’ha servit per poder buscar temes per les tesis doctorals que dirigeixo als residents de medicina. Des del 1994 la investigació clínica realitzada ha estat fructífera i avui som un referent internacional sobre patologies de la pleura amb contactes amb els principals grups d’investigació del món, com el del doctor Richard Light.”

Els internistes tenen encara molts reptes per afrontar, als quals de ben segur podran donar resposta a través del seu ferm esperit investigador i assistencial.