Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. José Ramón Royo Casterá, Dr. José Antonio Atarés Valentín
DR. JOSÉ RAMÓN ROYO CASTERÁ, DR. JOSÉ ANTONIO ATARÉS VALENTÍN.
Fotografia: Àngel Font

DR. JOSÉ RAMÓN ROYO CASTERÁ, DR. JOSÉ ANTONIO ATARÉS VALENTÍN. FUNDACIÓ SOCIOSANITÀRIA

Obra:

Text del 2003

Cuidar gent gran és un treball complex i força estressant. Si cal vocació per ser metge, per ser metge sociosanitari en cal una mica més.

L’atenció a la gent gran requereix cada vegada més recursos, no solament pel nombre creixent del col·lectiu sinó per la complexitat d’aquesta assistència, en què sovint els professionals de la sanitat i dels serveis socials emprenen una acció conjunta: el treball sociosanitari. D’aquí prové el nom de la Fundació Sociosanitària, especialitzada en atendre “tres grups de malalts: el malalts d’edat avançada que tenen un problema social i sanitari, que són els que més ens ocupen; els malalts psiquiàtrics i els malalts de ronyó”, enumera el Dr. José Ramón Royo, metge i director mèdic de l’entitat.

Per fer-ho, la Fundació “té tres hospitals de salut mental i tres de mixtes amb atenció sociosanitària i salut mental, amb un total de mil llits i set-cents treballadors.”

De tot l’equip de metges especialistes, cinc tenen el títol de geriatre: “No hi ha cap altre hospital que en tingui tants. És una especialitat nova i molt gratificant. Cuidar gent gran és un treball complex i força estressant. Si cal vocació per ser metge, per ser metge sociosanitari en cal una mica més”, afirma el Dr. José Antonio Atarés, vicepresident de la Fundació.

Ell i el doctor Royo han vist néixer l’especialitat a Catalunya: “com que no hi havia escola de geriatria, a la gent gran la tractaven els metges internistes. Fins fa cinc anys hi havia vint geriatres a tot Catalunya. Ara s’han adonat que la gent gran necessita una especialitat.”

La realitat a què s’enfronta un metge que atén la gent gran és diferent perquè “els metges sociosanitaris no podem esperar grans solucions per a malalts de noranta anys. Donem poques altes i moltes vegades hem de recórrer al tractament pal·liatiu”, diu el doctor Royo.

Per aplicar aquest tractament la Fundació va crear la Unitat de Cures Pal·liatives, que rep a l’any uns tres-cents malalts terminals de càncer, ancians i joves, de l’Hospital de la Vall d’Hebró. A la Unitat, “si el pacient acaba la vida sense sofrir, amb dignitat i a prop dels familiars, hem complert amb un dels objectius”, diu el doctor Atarés.

Un altre és donar una atenció integral, que el doctor Royo exemplifica: “oferim des de morfina, que no s’utilitzava, a un sacerdot. Inclou també la unitat de dol, que prepara i atén la família del difunt. Conviure amb la mort no és fàcil, el personal que ho fa té problemes depressius i hem de fer torns rotatoris. Però no se li ha de tenir por, s’ha d’obrir camí.”

Aquesta ha estat la consigna de la Unitat, amb el resultat “que ha estat pionera i ha assolit un prestigi. Ara ja té uns deu anys i el nostres treballadors estan formant altres persones.”

El doctor Royo elogia la tasca d’aquests professionals, que hi són adscrits per voluntat pròpia: “tothom no hi serveix, cal tenir una sensibilitat especial. Els metges responsables han entès des del principi que la part humana d’aquesta especialitat és bàsica. S’han envoltat d’un equip admirable.”

El col·lectiu de professionals de la Fundació Sociosanitària és interdisciplinari. El doctor Royo remarca la importància del treball de professionals no mèdics per solucionar la problemàtica de la persona gran, “que està molt indefensa, moltes vegades davant d’abusos de la societat en general. Tenim un equip de deu treballadores socials, i ens en falten més. També ens falten psicòlegs, sacerdots i auxiliars ben preparats.”

El doctor Atarés opina que “si volem donar una atenció integral a la gent gran hem d’anar més enllà, potser ens caldran també advocats que els defensin els possibles interessos econòmics o empresarials.”

Ell mateix preveu un altre tema per resoldre en un futur cada vegada més proper: “El repte de l’atenció sociosanitària és l’atenció en el domicili. És un model sanitari més sostenible i més econòmic que l’internament, i que haurà d’organitzar la xarxa pública.”

La Fundació permet l’ingrés perllongat del malalt d’edat avançada en “una unitat de convalescència per recuperar-se de fractures, i a la unitat de llarga estada per a processos crònics.”

El doctor Royo afegeix un altre factor que justifica l’atenció a domicili: “cal tenir en compte que la majoria de la gent que ingressa als nostres centres no s’hauria mogut de casa, i ho entenc. A la gent gran no els agraden els hospitals, si tinguessin algú a casa que pogués cuidar-los s’hi quedarien.”

Per als ancians que viuen amb la família, la Fundació ofereix el programa d’ingressos temporals, concertat amb l’Administració, que explica el doctor Atarés: “durant 45 dies l’avi ingressa al centre perquè qui el cuida pugui descansar o fer gestions. D’aquesta manera el familiar podrà tenir cura millor de la persona gran i alhora es fomenta l’atenció de les persones grans a casa.”

A la Fundació també estan especialitzats en salut mental, un altre servei social i sanitari. Té l’Hospital de Sant Gervasi, que atén els malalts psiquiàtrics aguts dels barris de Sarrià, Sant Gervasi i Les Corts: “Els pacients hi estan, com a molt, uns 25 dies i després reben atenció als centres amb què treballem coordinats.”

Per a estades més llargues, a l’hospital “hi ha la unitat de subaguts per a pacients que triguen més temps a recuperar-se. Per a malalts crònics, que difícilment poden rehabilitar-se, tenim els centres de salut mental amb una capacitat total de dos-cents llits. Hi ha molt poca rotació, en alguns casos no es pot fer per problemes judicials. Molts pocs pacients a l’any poden anar als pisos protegits, amb un monitor, que gestionen els centres d’atenció primària i els centres de dia.”

El doctor Atarés creu que la llarga estada del malalt psiquiàtric encara és “l’assignatura pendent de la salut mental. Les ciutats no estan pensades per als nens, ni per a la gent gran ni per als malalts mentals, i tractar d’integrar-los-hi és molt difícil.”

A banda d’aquestes especialitats, la Fundació practica l’hemodiàlisi, que il·lustra el doctor Royo: “És el tractament substitutiu dels malalats amb insuficiència renal. Solen ser malalts grans, ja que han anat envellint gràcies a l’augment de l’esperança de vida i que ha baixat el nombre de pacients joves amb els trasplantaments. La unitat fa més de mil sessions mensuals, amb 25 punts d’hemodiàlisi que treballen les 24 hores.”

Aquesta unitat també és a l’Hospital de Sant Gervasi, “un edifici molt bonic, d’estil modernista, però que funcionalment està desfasat. El 2004 ens traslladarem a Bellvitge, a l’hospital oncològic.”

Amb aquest canvi, el doctor Atarés creu que “guanyarem en confort per als pacients i en capacitat.”

Un confort que preveu la introducció dels avenços tecnològics, diu el doctor Royo: “en col·laboració amb la universitat, volem introduir en el nou hospital la domòtica per assistir la gent gran, com sensors que avisin per caigudes o per orina, etc.”

La tecnologia no pot faltar en una entitat que treballa per l’excel·lència en l’atenció sociosanitària, amb uns bons resultats que en primer lloc són personals, els que obtenen el doctor Royo i els membres de l’equip, dels quals assegura: “no n’hi ha cap que no estigui orgullós de la seva feina.”