Text del 2002
Els catalans som molt individualistes; aquest és un dels trets principals de la nostra personalitat, però sabem que treballar en col·lectivitat fa que les coses funcionin.
La Reial Acadèmia de Doctors té els seus orígens a principis del segle xx, concretament l’any 1918, i des d’aleshores ha viscut diverses etapes. El seu actual president, el doctor en ciències econòmiques i empresarials, Josep Casajuana, ens fa cinc cèntims d’aquesta evolució: “L’Acadèmia va néixer per fer valer el pes del doctorat en uns anys en què els doctors eren molt pocs. Va ser aleshores que va sortir el privilegi que cada universitat podia designar un senador vitalici a Madrid, i el que van fer va ser escollir aquesta persona entre el claustre extraordinari de doctors. En aquella època, el doctorat s’havia de fer obligatòriament a Madrid, i no tothom podia anar-se-n’hi a viure un parell d’anys.”
Sigui com sigui, la Universitat de Barcelona va nomenar el seu senador d’entre aquest claustre de doctors, i això es va fer fins a l’any 1923 en què, amb la dictadura de Primo de Rivera, es va acabar aquest privilegi: “De tota manera, la institució va continuar com a claustre universitari, i durant la República va tenir moments molt brillants, moments que van gairebé desaparèixer durant la Guerra Civil, però que van ressorgir anys més tard. Durant el franquisme i en els primers anys de democràcia, l’entitat va viure els seus alts i baixos fins que l’any 1990 un grup de gent vam decidir tirar la institució endavant amb molta il·lusió.”
I va ser l’any 1991 que el Rei Joan Carles I els va concedir el títol de Reial: “Som de les poques institucions que han rebut el títol després de 1931, i n’estem molt orgullosos perquè es reconeix la feina de molta gent durant molts anys.”
Aquesta és una institució d’àmbit lingüístic català amb seu a Barcelona però amb contactes amb totes les comarques catalanes, amb el País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya Nord: “Els catalans som molt individualistes, aquest és un dels trets principals de la nostra personalitat, però al mateix temps sabem que treballar en col·lectivitat fa que les coses funcionin i que s’aporti molt al conjunt de la societat.”
Per aquesta raó, podem dir que Catalunya compta amb un gran nombre d’associacions i grups que treballen per oferir al país un ventall de propostes molt diferents: “També cal dir que sovint hi ha col·lectius que neixen un dia i que deixen de funcionar al cap de dos. Penso que no ens podem deixar enganyar per les xifres, però sí que és cert que el català és un poble amb ganes de fer grans coses.”
Pel que fa, concretament, a les reials acadèmies, el Dr. Josep Casajuana ens n’explica el funcionament i la finalitat: “Són centres d’aprofundiment en l’estudi i la recerca de cada especialitat conduïts per un nombre limitat de científics segons els criteris establerts. La de la llengua espanyola, per exemple, va tenir vint-i-set membres durant molts anys, un per a cada lletra de l’alfabet; més endavant es va passar a cinquanta-quatre, perquè es van fer lletres majúscules i minúscules, però ja no hi pot entrar més gent. Nosaltres som cent membres i estem dividits en cinc seccions: ciències de la salut, que inclou metges, farmacèutics i veterinaris; ciències socials, on tenim sobretot advocats i economistes; ciències humanes, en la qual figuren filòsofs, geògrafs, historiadors, etc.; ciències tecnològiques, on hi ha principalment enginyers i arquitectes, i, finalment, ciències experimentals, amb químics, biòlegs, matemàtics i físics.” Cada vegada que hi ha una vacant, es convoca la plaça a través del Diari Oficial de la Generalitat i es fan les proves de selecció per decidir qui l’ocuparà.
La persona que hi entri es trobarà amb una institució amb la qual haurà de col·laborar i a la qual haurà de fer aportacions científiques: “La finalitat d’una reial acadèmia és el treball científic, estar al dia, fer les aportacions que siguin necessàries i organitzar també conferències, taules rodones i tot tipus d’activitats amb els millors col·laboradors del moment.”
Recentment, per exemple, a la seu de la Reial Acadèmia de Doctors, es van fer diverses sessions de treball per parlar de la substitució del petroli per l’hidrogen com a combustible: “Vivim en una època en què el petroli és el factor econòmic més important; és el petroli el que mou el món i el que provoca els conflictes, però ja no és cap secret que l’hidrogen està optant per prendre-li el relleu. Encara ens costa entendre que els cotxes puguin funcionar amb hidrogen, però això ja és possible, la qual cosa no significa que sigui fàcil, encara se n’ha de parlar molt.”
Molts altres temes sorgeixen a les taules rodones i conferències que organitza la Reial Acadèmia de Doctors: “Hem parlat de globalització i de medicina, per posar dos exemples, i podem arribar a conclusions com que la globalització no és tan dolenta si permet que jo pugui comprar a Barcelona una poma de Nova Zelanda a un preu molt més reduït que el que em costa una poma de Lleida, o si els productors de l’Amèrica Central poden enviar els plàtans als ports catalans. També s’ha parlat molt del fet que la medicina química està fent els darrers badalls i que serà la medicina física la que li prendrà el lloc i farà que tots plegats visquem la salut i la malaltia d’una altra manera.”
El Dr. Josep Casajuana és un gran oïdor, com ell mateix reconeix, i el seu gran bagatge cultural li permet parlar-nos de temes tan diversos com aquests: “Des de l’Acadèmia hem parlat molt de l’evolució d’Europa. Hem vist com s’han acabat aquelles guerres globals que cada vint-i-cinc anys portaven el nostre continent a la destrucció, i hem analitzat les causes de les guerres locals recents. El cas de Iugoslàvia, per exemple, és un cas d’interessos creats de les diverses potències europees: Sèrbia sempre ha estat parenta de Rússia i de França, mentre que Croàcia ha estat la nineta dels ulls d’Alemanya, perquè li permetia l’entrada als mars calents.”
I encara podem parlar d’ecologia i d’urbanisme, que sovint van molt lligats: “Barcelona ha passat de ser la ciutat més densa del planeta, després de Calcuta, a ser una ciutat amb parcs, jardins i espais d’oci per a tots els ciutadans; encara queden moltes coses per fer, però tenim una ciutat molt millor.”
Una cosa que també preocupa molt els acadèmics és la universitat actual: “Podem sentir-nos orgullosos de l’esplendorosa expansió universitària, però encara estem patint el fet que durant anys es va cometre l’error de considerar la formació professional com el lloc on havia d’anar l’últim de la classe, i això ha fet que ara tinguem llicenciats frustrats treballant de repartidors de pizzes i que ens faltin lampistes i fusters, per posar un exemple. Es van crear moltes universitats que ara es barallen per aconseguir alumnat i, d’altra banda, encara no tothom té prou consciència que no cal anar a la universitat per estar ben format i tenir bones sortides laborals. Hi ha altres possibilitats per ocupar un lloc digne a la vida amb totes les seves conseqüències i responsabilitats.”
