Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. JOSEP LLOVERAS I MACIÀ
DR. JOSEP LLOVERAS I MACIÀ.
Fotografia: Àngel Font

DR. JOSEP LLOVERAS I MACIÀ. NEFROLOGIA 

Obra:

Text del 2005

El tret fonamental que caracteritza la nefrologia és el fet de ser una especialitat de malalts crònics.

El Dr. Josep Lloveras i Macià és nefròleg i cap del servei de nefrologia i del Programa de Trasplantaments de l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària de Barcelona (IMAS). A la definició clàssica de nefrologia com la branca de la medicina que s’ocupa de les malalties renals, el Dr. Lloveras hi aporta un concepte: “El tret fonamental que caracteritza la nefrologia és el fet de ser una especialitat de malalts crònics. Quan un pacient entra al nostre dispensari per primera vegada, s’estableix un casament per a tota la vida.”

El Dr. Lloveras il·lustra d’una manera gràfica l’origen de la seva vocació: “No vaig néixer metge, però gairebé. Els pares eren industrials i a casa no hi havia cap relació amb la medicina, però recordo que des de petit em vestia de metge i el meu germà gran feia de malalt.”

Hi estava tan abocat, que va estudiar medicina sense dilacions, com una continuació lògica del batxillerat. “Vaig començar la carrera a la facultat de medicina de l’Hospital Clínic l’any 1965, amb setze anys, i la vaig acabar l’any 1971. Em va agafar de ple la revolta antifranquista i vaig viure aquells fets molt directament. Vaig ser membre del Consell de curs i vaig estar a la Caputxinada.”

Malgrat que hi havia moltes mancances quant a la qualitat de l’ensenyament, les experiències el van ajudar a créixer personalment. “Era una universitat en què havíem de ser autodidactes, però també va ser un temps apassionant. Durant els primers anys, tan sols hi va haver classe un trenta per cent dels dies, a causa de les vagues. Aleshores era un nen que acabava de sortir del col·legi dels jesuïtes, on havia estudiat durant nou anys, i la universitat em va obrir els ulls a la realitat.”

El Dr. Lloveras feia les pràctiques a l’Hospital Clínic i a l’Hospital de la Vall d’Hebron. “Vaig estar durant un parell d’anys al servei d’urgències de l’Hospital Clínic i l’últim curs el vaig fer al servei de cardiologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Aquestes experiències em van donar una formació pràctica enorme.”

Un cop acabada la carrera, es va casar i va anar a Londres. S’hi va quedar un any com a resident del servei d’urologia al Saint Bartholomew’s Hospital, un centre universitari de gran prestigi. “A Londres, el Dr. Wickham, una persona clau en la meva vida, em va ensenyar a treballar amb rigor i constància.” L’any 1973 es va posar en contacte amb l’Hospital Clínic de Barcelona. “Com que havia estudiat uronefrologia al Saint Bartholomew’s, vaig entrar directament a la Unitat de Trasplantament Renal de l’Hospital Clínic. En aquest centre vaig treballar amb el Dr. Antoni Caralps, un dels tres mestres que he tingut al llarg de la meva carrera i qui em va ensenyar la sistemàtica de l’estudi del malalt, treure’n conclusions i publicar-les.”

A l’Hospital Clínic va desenvolupar la seva tasca intensament fins l’any 1979. Poc després, va fer una estada curta però fructífera a Minneapolis, on va contactar amb el Dr. Simons. “Gràcies a tot el que em va ensenyar, vam poder fer del trasplantament una especialitat més científica, vam deixar d’anar a les palpentes i vam poder fer els diagnòstics amb precisió.”

La trajectòria professional del Dr. Lloveras enllaça amb la sanitat municipal per mitjà de l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària (IMAS). Aquí va trobar el terreny adequat per desenvolupar una tasca basada en la il·lusió, l’eficiència i la col·laboració, la qual dura des de fa vint-i-cinc anys. “Després de l’Hospital Clínic, vaig anar a treballar al servei de nefrologia de l’IMAS, un servei que estava ubicat a l’Hospital de l’Esperança però que tenia una subseu a l’Hospital del Mar. Dins del servei de nefrologia hi ha quatre seccions: la hipertensió, la nefrologia en genèric, la diàlisi i el trasplantament. Amb vista a la formació dels residents aquestes quatre subespecialitats són obligades.”

El doctor Lloveras pensa que és apassionant el fet de poder treballar en una especialitat que ofereix tan bones solucions als malalts crònics. “El que és magnetitzant de la nefrologia és que tant la diàlisi com el trasplantament resolen situacions de malalts que estaven abocats a morir.”

Un dels grans avantatges del ronyó és que la seva funció és perfectament mesurable. “Podem saber exactament quin és el seu filtratge i la qualitat de la seva funció. Això facilita la prevenció i el tractament de les malalties i també ajuda a prevenir i controlar les patologies que s’associen de manera característica amb els diferents graus d’afectació de la funció renal.”

Hi ha moltes malalties, com algunes glomerulonefritis, la hipertensió, l’arteriosclerosi o la diabetis, que ben controlades poden evitar que el malalt hagi de fer diàlisi. Però un cop la fa, l’objectiu és aconseguir que l’estat general del pacient sigui òptim. “Aconseguim que el malalt entri a fer la diàlisi i se’n vagi a treballar o a jugar a tennis l’endemà. L’estat general del pacient no es malmet gràcies al fet que disposem de correctors de l’anèmia, correctors dels trastorns del metabolisme del calci, correctors de la hipertensió, correctors de la dislipèmia, etc. També hi ajuda el fet que els malalts entren precoçment a diàlisi per evitar que la seva salut és deteriori.”

Creu que tothom que es troba en condicions de poder suportar una intervenció i una immunosupressió hauria de ser trasplantat. “Fins als seixanta anys, és excepcional el malalt que no es pot trasplantar. Entre seixanta i vuitanta anys hi ha molts malalts que es poden trasplantar. Nosaltres som el país més actiu quant al nombre de trasplantats, amb una diferència molt significativa. Pràcticament aquí se’n fan el doble amb relació a la mitjana europea.”

A Catalunya, la mortalitat mitjana del trasplantat als cinc anys de l’operació se situa al voltant del 7%. El Dr. Lloveras va tenir un paper rellevant en la creació del model organitzatiu dels trasplantaments que hi ha a Catalunya. “La tendència a tenir tan sols un gran centre de trasplantament es va trencar per primera vegada al món. Vam girar una inèrcia que podia afavorir el corporativisme i vam apostar per establir un nou model d’organització descentralitzat i eficaç. En lloc d’optar per tenir un gran centre de trasplantament a Catalunya, l’any 1979 en teníem quatre i uns anys després ja hi havia els sis que tenim actualment.”

La descentralització va establir, a més, una cohesió tan profitosa que l’any 1984 va néixer la Societat Catalana de Trasplantament i l’any 1995 el doctor Lloveras va crear la Fundació Catalana de Trasplantament. El 1996 es va fer el Congrés Mundial de Trasplantament, del qual el doctor Josep  Lloveras va ser copresident. Per comprendre el funcionament actual del trasplantament a Catalunya, s’ha de tenir present aquell origen. “Vam lluitar molt, però cal senyalar que tot allò ho vam fer possible des de l’organització, des de la Conselleria de Salut, i també gràcies a la generositat del Dr. Gil Vernet i del Dr. Caralps; que ho van propiciar des de l’únic centre existent al 1979 i que ells dirigien.”