Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Josep M. Bertran Soler
DR. JOSEP M. BERTRAN SOLER.
Fotografia: Àngel Font

DR. JOSEP M. BERTRAN SOLER. COL·LEGI OFICIAL DE METGES DE TARRAGONA / CONSELL DE COL·LEGIS DE METGES DE CATALUNYA

Obra:

Text del 2003

Societat i professionals hem de pressionar els qui decideixen per aconseguir millores envers unes prestacions de qualitat.

El doctor Josep M. Bertran Soler presideix el Col·legi de Metges de Tarragona i el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, que integra els quatre col·legis de metges catalans i està regulat segons uns estatuts aprovats l’any 1984, a l’empara de la Llei de col·legis professionals de Catalunya. Des del Consell editen els Quaderns de bona praxi, que es distribueixen als metges col·legiats d’arreu de Catalunya. Un dels temes monogràfics que han tractat darrerament és l’encaix dels avenços en noves tecnologies tant pel que fa a la gestió clínica com a la clínica humana, i un altre és l’atenció mèdica als immigrants. El darrer mes de novembre es va aprovar la Llei d’ordenació de professions sanitàries, que atribueix als col·legis de metges competències que fins aleshores no tenien prou definides: ara aquesta Llei els faculta per gestionar un registre de títols dels metges especialistes, permanentment actualitzat, al qual pot tenir accés qualsevol persona que vulgui comprovar qui exerceix una determinada especialitat i amb quin aval reconegut per la legalitat vigent.

“És probable que la professió mèdica sigui la que realitza més activitats de formació continuada”, explica el doctor.

En el món científic en general, una persona que està dos anys sense actualitzar els coneixements i les habilitats perd competència. Per tant, cal organitzar activitats que permetin a tots els professionals d’accedir al manteniment i millora de la seva competència. La societat hauria de poder percebre la tranquil·litat que proporciona que els professionals autogestionin i controlin el grau de competència professional, que finalment afavorirà les prestacions que rep la mateixa societat. “En els mitjans de comunicació hi apareixen els temes de més impacte, com ara el del genoma humà, en la primera dècada del nou segle, però no hi ha una conscienciació de la importància d’allò que es diu i del que representa per al mateix model de societat. Considero que les persones passen una mica de puntetes per les qüestions de salut, no se’n té un coneixement profund sobre què significa per a un país i sobre quina repercussió té, ja que l’esforç divulgador que s’ha dut a terme no ha assolit l’objectiu desitjat. Sobretot ara, quan cal una complicitat i una implicació total de la societat a l’hora de prendre decisions sobre el futur d’aquesta sanitat.”

La veritable prevenció està en l’estil de vida (alimentació, exercici físic, rebuig d’hàbits tòxics de tot tipus, actituds d’antiestrès, bona salut mental). Atès que els metges no tenen prou temps per fer medicina preventiva, “la solució correcta és posar en marxa estratègies de sensibilització i d’educació sanitària de la població amb programes d’eficàcia reconeguda. És una assignatura pendent molt important. Només serà possible quan, partint del fet que tant els metges com la societat volem el mateix, prestacions de qualitat, siguem capaços de pressionar els que poden prendre decisions per aconseguir millores que afavoreixein aquest procés.”

El professionalisme, que segons el Dr. Bertran serà emergent en aquesta primera dècada del segle xxi, ha d’acceptar més responsabilitat de gestió del pacient que confia en el facultatiu, perquè “les decisions mèdiques mai no poden tenir un tractament que es basi únicament en l’estadística, sense tenir en compte la personalitat irrepetible de cada individu.”

En aquest sentit, cal actuar defugint legislacions que obliguin a assumir determinades actituds sense tenir en compte aquestes individualitats. Per exemple, “a Catalunya hi ha la Comissió de Bioètica, que emet dictàmens que, simultàniament, atenen la individualitat de les persones i aprofiten els progressos científics i tecnològics a l’abast, sense infringir codis deontològics o ètics.”

Pel que fa a l’esperança de vida, que pràcticament s’ha aconseguit doblar en un segle, les persones que viuen més anys presenten patologies cròniques, processos de desgast, que s’han de tractar. D’altra banda, l’estructura familiar ha canviat i sovint dins el nucli familiar no poden tenir cura de les persones grans. No hi ha una solució única, sinó opcions diverses per atendre tant les necessitats del jubilat que és autònom físicament i mentalment, i que encara pot proporcionar beneficis a la societat, com les de qui presenta un determinat grau de dependència. “Dins d’aquest gran ventall hi ha situacions múltiples que s’han d’atendre, no tan sols mèdicament, i s’han d’intentar portar els serveis als domicilis. La poca agressivitat de l’entorn, la casa pròpia, no es pot substituir per res.”

Els països tenen l’obligació d’establir unes prioritats en matèria de recerca i les estructures governamentals haurien d’incloure línies amb aquesta finalitat, amb la concurrència dels investigadors. S’hi ha de destinar personal i recursos humans i econòmics, que s’han de redistribuir atenent a les necessitats socials. Des de la sanitat es fan plantejaments per tal d’afavorir la societat: millorar la qualitat de les prestacions, que hi hagi més temps per als actes mèdics, que les consultes no estiguin massificades, que els metges tinguin més temps per dedicar a formació o que puguin exercir la professió en un escenari sense convulsions, entre d’altres. D’altra banda: “Les prestacions per a sanitat i les quantitats que el pressupost anual destina al sistema sanitari són altes, però la mitjana de la UE respecte al PIB està ara en un 7,4% quant a pressupostos per a sanitat, i al nostre país és d’un 6,8%. És un diferencial de milers de milions d’euros.”

A més, es dóna un fenomen d’emigració de professionals, perquè el sistema de metges interns residents possibilita una gran qualitat de formació d’especialistes, “una formació que paguem entre tots, perquè es genera amb els pressupostos i hi contribuïm amb la fiscalitat. Si el pressupost de la sanitat no s’adequa, almenys, a la mitjana europea, tindrem problemes greus en la gestió dels recursos sanitaris.”

No n’hi ha prou amb bons sistemes assistencials, també cal que la prevenció i la recerca tinguin prou recursos per situar la sanitat al nivell dels països capdavanters del món occidental. El Dr. Bertran assegura: “És sorprenent l’alt nivell assolit a Catalunya amb pocs recursos. La gran diferència entre exercir la medicina als Estats Units o aquí és que allà, abans de demanar una cosa ja la tens.”