Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. JOSEP M. OTÍN GRASA
DR. JOSEP M. OTÍN GRASA.
Fotografia: Àngel Font

DR. JOSEP M. OTÍN GRASA. PSIQUIATRIA

Obra:

Text del 2005

És difícil que un psiquiatre no sigui també un psicoterapeuta.

El Dr. Josep M. Otín Grasa es considera essencialment un psiquiatre psicoterapeuta. “Paral·lelament al tractament farmacològic, és indubtable que la psicoteràpia és una eina molt efectiva, de la qual sóc un absolut defensor. No es pot separar de l’atenció psiquiàtrica. És difícil que un psiquiatre no sigui també un psicoterapeuta.”

Amb aquest punt de partida, defineix la psiquiatria com “una manera d’aproximar-se al patiment humà i al seu tractament, des de la vessant més propera de la persona. Un dels primers actes que ha de fer el metge és calmar el dolor. Amb la psiquiatria, ens trobem amb la font més intensa del patiment humà, que és el patiment psíquic.” D

efensa el retorn a la visió holística que entén l’ésser humà com un tot: “La part més interessant de la psiquiatria és entendre que la salut i la malaltia no es poden aïllar de la resta de factors. No solament hi ha d’haver salut psíquica, també hi ha d’haver un equilibri físic, familiar i social.”

Diu que la medicina el va colpir des de molt petit i que l’interès per la psiquiatria va arribar amb l’adolescència. “Vaig viure al Poblenou fins als vint anys. Molt a prop, hi havia situacions socials força deprimides. Eren anys de compromís polític i ideològic, em vaig dedicar a treballar força amb grups marginals, sobretot amb nens i adolescents. Aquest va ser el primer contacte que vaig tenir amb el patiment psicològic humà.”

No ho va tenir gens fàcil per poder estudiar medicina. “Els meus orígens no tenen res a veure ni amb el món universitari ni amb el de la medicina. La meva família procedeix d’Osca i els pares van deixar el món rural per viure a la Barcelona dels 50. Vaig començar a treballar als quinze anys i sempre he fet compatible la feina amb els estudis.”

Va fer la carrera de medicina a l’Hospital Clínic. L’any 1979, a tercer curs, va entrar com a alumne intern a la càtedra de psiquiatria amb la Dra. Blanca Sarró, on va poder tenir contacte amb la vessant assistencial. “La Dra. Sarró em va influir pel que fa a la meva manera d’entendre la psiquiatria i d’apropar-me a la psicoanàlisi, una eina absolutament necessària per poder entendre amb profunditat l’ésser humà i la seva estructuració psicològica. Però també va ser una experiència dura, ja que en aquells anys encara hi havia la psiquiatria de manicomi.”

En acabar la carrera, va continuar a l’Hospital Clínic, on es va formar com a psiquiatre amb l’equip de la Dra. Sarró. “Era un equip que es dedicava a estudiar el suïcidi. Crec que el suïcidi és el punt final del patiment psicològic d’una persona, quan l’ésser humà abandona la seva lluita per tirar endavant, per motius de vegades relacionats amb la patologia psiquiàtrica, és a dir, des de la vessant estrictament mèdica, i altres vegades per raons de patiment social, personal o emocional.”

Posteriorment, va treballar com a coordinador de la Comunitat Terapèutica de Malgrat, una de les primeres associacions d’aquest tipus que es van fundar a Catalunya durant els primers anys de la reforma psiquiàtrica. Hi va treballar fins l’any 1997. “Era l’època de l’antipsiquiatria. Inicialment, vaig participar ideològicament en aquests moviments, que van ser importants com a revulsiu per aconseguir la dignificació de l’assistència psiquiàtrica i de l’atenció al malalt mental.”

L’any 1997 va començar a treballar l’Hospital de Dia Llúria, centre sanitari assistencial sense finalitat de lucre del qual és actualment cap del servei. “L’Hospital de Dia Llúria pertany al CPB-SSM, equip que va fundar el primer hospital de dia, amb una orientació clarament integradora de les vessants clíniques, socials, individuals, psicològiques i familiars.”

Hi treballen quatre psiquiatres, un psicòleg, una treballadora social, un infermer, quatre auxiliars, una musicoterapeuta i una administrativa. “El nostre centre té al voltant de quaranta-cinc places. La quantitat i la qualitat del personal amb què treballo està dins d’unes ratios molt properes a les ideals. S’ha de tenir en compte que als hospitals de dia la intensitat assistencial és molt elevada. Parlem de pacients que estan generalment en situació de crisi, amb tot tipus de patologies, molt greus, i que fan compatible el tractament mèdic amb la vida dins del seu entorn familiar. La nostra feina implica el tractament individual del pacient, la teràpia de grup i el suport mèdic i social a la família; i un model d’atenció comunitària.”

Paral·lelament col·labora com a psiquiatre consultor amb la Mútua Universal i Asepeyo. Considera que els avenços farmacològics són indubtables i han estat una gran ajuda per apaivagar el malestar i el patiment psíquic dels malalts mentals, però recalca que aquesta no és l’única via terapèutica de la psiquiatria. “Pel que fa a la malaltia psíquica, és imprescindible comprendre el concepte d’integritat de l’ésser humà i tenir presents els aspectes biològics, psicològics i socials de les persones. No podem relacionar solament el patiment psíquic amb la disharmonia dels neurotransmissors, sinó que hem de tenir en compte que, d’alguna manera, quan hi ha un trastorn psíquic, tot emmalalteix.”

Qualifica Internet com un dels avenços que ens situa en una nova època. Van fer un estudi sobre l’addició a aquest mitjà d’informació i comunicació, els resultats del qual els van sorprendre força. “Fa uns quatre anys, amb uns companys de Madrid vam decidir crear una pàgina web amb la idea de fer una investigació sobre l’ús abusiu d’Internet, el qual podia provocar o ser la manifestació de patologia psicològica. Al cap de tres mesos havíem tingut unes 10.000 entrades de persones que van contestar durant almenys una hora diversos qüestionaris. Ens vam adonar que estàvem davant d’unes dades que confirmaven els estudis que havien fet anys enrere els investigadors dels Estats Units, els quals assenyalaven que entre el 6-8% dels usuaris d’Internet tenien criteris d’ús abusiu.”

Manifesta la seva preocupació pel fet que cada cop s’està oblidant més la comunicació entre les persones. “La utilització de la paraula i la transmissió verbal dels coneixements de persona a persona s’estan perdent, fins i tot dintre del nucli familiar. La tradició verbal de la història familiar, allò que feien els avis d’explicar les vivències, ha passat a l’oblit. La transmissió de la informació, de les emocions, de les conductes, de la manera de relacionar-nos, ens arriba ara pels mitjans de comunicació, però sense aquell component afectiu que ens donava capacitat crítica. Només cal veure alguns programes que fan a la televisió, on els conflictes emocionals es mostren d’una manera circense.”

La família ha estat la gran oblidada de la psiquiatria durant molts anys, però, sortosament, ara esdevé una gran aliada terapèutica en el tractament del patiment psíquic. “No podem tractar el pacient sense tenir en compte el seu entorn.”

El Dr. Josep M. Otín no oblida la importància de la família. La seva filla, Sara, ha començat a estudiar medicina, “asseguro que no he incidit en la seva vocació, almenys d’una manera directa”, i la seva dona, Carmen, treballa com a infermera.