Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Josep Maria Serra i Payró, Dr. Joan M. Viñals i Viñals
DR. JOSEP MARIA SERRA I PAYRÓ, DR. JOAN M. VIÑALS I VIÑALS.
Fotografia: Àngel Font

DR. JOSEP MARIA SERRA I PAYRÓ, DR. JOAN M. VIÑALS I VIÑALS. UNITAT DE CIRURGIA ONCOPLÀSTICA I ESTÈTICA

Obra:

Text del 2003

En la cirurgia oncoplàstica tractem el càncer degudament i reconstruim les formes i funcions humanes en el mateix acte quirúrgic.

La medicina avança a una velocitat de vertigen i les tècniques aplicades en les especialitats quirúrgiques no són alienes a aquest progrés constant. La introducció de l’anomenada microcirurgia o de la laparoscòpia, per exemple, han revolucionat la praxi mèdica i el seu ús ha redundat en benefici del pacient de manera molt favorable. Patologies que abans requerien intervencions agressives avui en dia són solucionades amb operacions poc invasives, que permeten una recuperació molt més breu. Així mateix, en els últims anys, els especialistes del bisturí han incorporat una nova necessitat: La cirurgia sempre ha estat destinada a curar i salvar una vida afectada per exemple per una afecció oncològica, però darrerament també ha afegit la necessitat de restablir la forma d’aquell òrgan malalt i finalment amputat. Aquesta premissa, que de ben segur han agraït moltes dones afectades per l’extracció d’un pit o molts pacients que han patit l’extirpació d’un nas, ha guiat sempre l’actuació dels cofundadors de la Unitat de Cirurgia Oncoplàstica i Estètica, el doctor Josep Maria Serra Payró i el doctor Joan M. Viñals i Viñals, pioners també de la introducció de la microcirurgia al nostre país.

“La cirurgia oncoplàstica intenta reparar el cos que ha patit una intervenció a causa d’un tumor”, explica Josep Maria Serra Payró, tot puntualitzant que: “A diferència de la cirurgia oncològica, intentem reconstruir l’òrgan afectat en el mateix acte mèdic.”

Aquesta definició marca un abans i un després en la manera de treballar dels especialistes quirúrgics, perquè anteriorment s’anteposava la necessitat de salvar una vida i es deixava en un segon pla “la reparació de l’anatomia i la funció.”

Tanmateix, en l’actualitat “i des d’un primer moment, es planifica una estratègia i es fa un plantejament per tal de curar la malaltia, però també per tal de reconstruir al màxim que puguem tant la funció com la forma d’aquell òrgan.”

En aquest sentit, el treball en equip esdevé fonamental: “Fins ara hem anat al darrere de les especialitats, però ara, en canvi, treballem conjuntament amb ginecòlegs, traumatòlegs, cirurgians generals… És molt interessant que intercanviem la informació i que actuem en equip. Això no vol dir que haguem d’operar sempre alhora, podem intervenir també un després de l’altre, però sí que és obligat dissenyar una estratègia terapèutica comuna. L’altre especialista sabrà moltes coses que jo no sé i a l’inrevés”, afirma.

Una de les majors complexitats de l’especialitat rau en el fet que aquests experts han de restaurar teixits que ja estan danyats: “No són òrgans sans. Haver de reconstruir tot un nas sencer és molt més dificultós.”

Tot i així, els avenços tecnològics sorgits en els darrers anys han facilitat grans progressos. “La microcirurgia ens ha permès traslladar qualsevol teixit, aquell que més ens convingui pel tipus de pell, la textura o el color, ja sigui per exemple de la cuixa o de la panxa, i empalmar-lo a la part del cos que hàgim de reconstruir, com pot ser la cara. En l’actualitat tenim moltes més possibilitats de restaurar un esòfag, un nas o una mandíbula”, comenta, abans de ressaltar la importància d’aquestes noves tècniques, que donen un alè d’esperança a molts malalts, anys enrere desnonats en una amputació severa. “Abans la gent es quedava molt mutilada, sense mandíbula, per exemple, i sense poder parlar. Els metges hem anat veient les seves desgràcies quant a funcionalitat i de relació social. Aquests progressos tècnics ens han ajudat a pal·liar molts problemes i ens han permès, sempre amb una lesió mínima, assolir un màxim de reconstrucció.”

La cara és una de les parts del cos humà que més dificultats presenta, principalment perquè és reflex de la nostra personalitat. “És un treball sempre complex. Actualment es poden restablir des de contorns facials fins a expressions afectades per una paràlisi, per exemple. Fa uns anys, hagués estat impossible.”

Aquests professionals han de ser experts cirurgians, però també han de tenir intuïció de psicòleg, perquè comunicar una amputació no és gens fàcil i pot ser molt traumàtic. “És imprescindible l’experiència per poder avisar d’una amputació o una mutilació permanent, com pot ser de la vista o de la parla”, reflexiona, tot reconeixent que quan es va iniciar en l’ofici era un dels aspectes més difícils als quals s’havia d’afrontar cada dia, “però amb els anys he après a sortir-me’n prou bé. És un tema molt delicat, que depèn molt de cada pacient. Hi ha persones a les quals els ho pots dir de manera directa però n’hi ha d’altres amb les quals has de fer més girs.”

En tots els casos, però, és fonamental “explicar bé els motius i els procediments, sempre amb simpatia i estimació cap al pacient.”

D’altra banda, també s’ha de tenir en compte que hi ha gent que s’estima més morir abans que quedar mutilada. “Hem tingut malalts amb tumors molt greus que si volien sobreviure havien de sotmetre’s a mutilacions molt importants. N’hi ha que han preferit no operar-se. El metge pot intentar convèncer el malalt, però hem d’acceptar que tampoc no podem obligar ningú. També, s’ha donat el cas d’algun pacient que s’ha suïcidat una vegada s’ha vist el membre amputat.”

Josep Maria Serra posa bona nota al nivell professional assolit en el nostre país, malgrat que no es mostra tan optimista respecte a la voluntat col·laboradora de les institucions públiques; “les seves aportacions haurien de ser més elevades”, apunta. D’altra banda, troba a faltar l’existència a Catalunya d’un centre de referència pel que fa a les reimplantacions. Actualment, el més important és el Parc Taulí a Sabadell.

La Unitat que codirigeix ja ha realitzat trasplantaments de membres, com braços, mans o dits, amb èxit, tot i que reconeix que l’experiència és en aquest camp encara petita. Hi treballen quatre especialistes, tres infermeres i dues administratives, i la seva actuació destaca més en els àmbits de la cirurgia oncològica i reparadora de la mama, del cap i del coll, així com en el melanoma i els sarcomes. “També ens dediquem a aspectes més clàssics, com pacients afectats per cremades o accidents de trànsit.”

La col·laboració entre els quatre experts guia les seves actuacions, que es troben diversificades en el territori: A la clínica Plató de Barcelona, a la mútua de Terrassa i a Manresa, tot i que també es pot trobar la seva consulta a l’Hospital de Bellvitge, des d’on han format molts de residents i des d’on han estat pioners en la introducció de la microcirurgia, una tècnica que fa quinze anys era massa desconeguda en els nostres hospitals i que gràcies al seu esforç i dedicació és actualment una valuosa ajuda terapèutica.