Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. JOSEP MOYA OLLÉ
DR. JOSEP MOYA OLLÉ.
Fotografia: Àngel Font

DR. JOSEP MOYA OLLÉ. PSIQUIATRIA

Obra:

Text del 2005

L’equip assistencial ha de funcionar amb l’harmonia d’una orquestra simfònica.

Quan feia el batxillerat, el Dr. Josep Moya Ollé no s’havia plantejat que volia ser metge, però des dels setze anys el seu interès per llegir textos de Freud i d’Adler revelava que en el seu fur intern hi havia una inclinació latent cap al món de la psicologia i de la psiquiatria. “És difícil definir el concepte de psiquiatria, perquè uns especialistes el podem definir d’una manera i d’altres, amb diferents orientacions, ho entendran d’una altra. Però és clar que la psiquiatria és una especialitat de la medicina i, per tant, per arribar a ser psiquiatre, primer s’ha de ser metge.”

Va estudiar la carrera a la facultat de medicina de l’Hospital Clínic coincidint amb els moments crucials dels darrers anys del franquisme. “Conservo records agradables del meu pas per la facultat, però també tinc gravades a la memòria imatges d’una època convulsa i dramàtica: L’any 1973 es va produir la primera gran crisi del petroli i els consegüents problemes d’atur. Un any després va tenir lloc l’execució de Salvador Puig Antich i la policia ens va enxampar en una manifestació. No oblidaré mai la connotació política i humana d’aquella tragèdia.”

A l’Hospital Clínic va tenir un professor al qual qualifica com a metge excel·lent. No solament per la seva saviesa, sinó pel missatge que li va transmetre. “Donava classes de medicina interna, i ens recomanava que en acabar la carrera, féssim de metge de poble durant una temporada. Vaig seguir el seu consell i quan vaig acabar medicina, després del parèntesi de la milícia, me’n vaig anar un any i mig a treballar de metge de família a un poble petit de Catalunya. Des del punt de vista econòmic va ser una experiència ruïnosa, però professionalment em va enriquir força. Vaig aprendre a situar els problemes mèdics dins de l’entorn social i familiar del pacient. També vaig aprendre molta medicina, ja que la manca de mitjans tècnics empeny el metge a diagnosticar simplement veient el pacient com camina o com col·loca la mà per assenyalar el punt que li fa mal.”

Després d’aquest rodatge com a metge de poble, va aprovar l’oposició per la via MIR i va tornar a l’Hospital Clínic, on va fer els tres primers anys de residència. Per completar l’especialitat, va entrar l’any 1980 a l’Hospital Benito Menni. “L’atenció psiquiàtrica a Catalunya va ser possible durant molts anys gràcies a la tasca que desenvolupaven els ordes religiosos. A partir de l’any 1980, tant aquestes institucions com l’Administració van fer una aposta de canvi molt important per aconseguir passar d’una assistència residencial a una visió terapèutica que implicava l’atenció externa de molts dels pacients.”

L’any 1990, el Dr. Moya va deixar l’Hospital Benito Menni per fer-se càrrec de la coordinació d’un centre de salut mental infantil i juvenil de la Creu Roja de l’Hospitalet. Hi va treballar cinc anys amb un programa comunitari d’atenció ambulatòria, amb estreta col·laboració amb pediatres, psicòlegs escolars, mestres, professionals d’atenció precoç, professionals dels equips d’atenció a la infància i l’adolescència (EAIA), etc. “Fèiem un treball en xarxa que tenia en compte la conveniència d’elaborar per a cadascun dels menors un pla de treball que funcionés amb la precisió d’una orquestra. Utilitzant una metàfora musical, els violins han de tocar quan els correspon, després han de callar. En el seu moment, ha de sonar la percussió. De vegades es pot sentir el diàleg de dos instruments. Quan calgui, ha de tocar l’orquestra sencera. Tothom ha de saber què ha de tocar, quan ha d’entrar i quan ha d’estar en silenci. En l’àmbit de la salut mental, l’equip assistencial ha de funcionar amb l’harmonia d’una orquestra simfònica per atendre adequadament cadascun dels problemes dels pacients.”

Va tornar a l’Hospital Benito Menni amb l’encàrrec de muntar la primera unitat de crisi d’adolescents de l’Estat espanyol. “Va ser un projecte que vam anar forjant al llarg de molts anys. Quan vaig començar a treballar a l’Hospital de la Creu Roja, vam veure que era necessari crear un recurs d’hospitalització d’adolescents amb mesures especials de seguretat, amb vista a tractar els casos dels menors que arribaven amb greus alteracions del comportament. Vam crear una comissió que havia d’elaborar un protocol de dispositiu de seguretat i, quan es va decidir que l’Hospital Benito Menni se’n faria càrrec, em vaig presentar per coordinar-lo i muntar la unitat de crisi d’adolescents (UCA).”

L’any 1995 es va incorporar a la Corporació Parc Taulí de Sabadell amb l’encàrrec de dirigir el servei de salut mental, integrat a la Xarxa de Salut Mental de la Generalitat de Catalunya. “Vaig rebre l’encàrrec de muntar el servei amb un equip addicional d’hospitalització i d’urgències psiquiàtriques. Fins l’any 1995, les urgències psiquiàtriques es derivaven a l’Hospital Benito Menni. Fins llavors, diversos equips de salut mental treballaven de manera dispersa, sense establir la necessària coordinació entre si. La tasca va consistir a dissenyar una estructura de servei de salut mental tot incorporant una unitat de psiquiatria d’aguts amb el corresponent dispositiu d’urgències psiquiàtriques.”

No té cap dubte de quins seran els problemes mentals que tindran els ciutadans catalans. Pel que fa als adults, el problema més freqüent són les depressions. La depressió no és un únic trastorn, sinó que inclou una seqüència de trastorns que comença amb dificultats d’adaptació. Es passa a la distímia, quan el trastorn es fa una mica més intens. L’esglaó següent és la depressió major, que és quan aquest problema depressiu té una intensitat superior des del punt de vista quantitatiu. Finalment, quan s’arriba a la melangia apareixen els trastorns delirants. “La depressió és la problemàtica que veiem més freqüentment, com a conseqüència d’una certa claudicació de molts ciutadans enfront de les dinàmiques del neocapitalisme. De tot allò que Richard Sennet recull en el llibre La corrosió del caràcter quan parla de la dificultat que té el ciutadà actual per construir un projecte de futur estable, quan les seves perspectives vitals estan acotades en el temps a causa de les precàries i inestables condicions laborals.”

Va fer la tesi sobre l’anàlisi del llenguatge amb l’esquizofrènia i va aprendre que hi ha un llenguatge, però que no hi ha un idioma esquizofrènic. “La tesi va fer paleses les enormes dificultats dels esquizofrènics per ubicar-se en el llenguatge. Per això, als alumnes i als residents de psiquiatria els aconsello que siguin molt prudents a l’hora d’emprar certes metàfores amb aquests pacients. S’ha de procurar utilitzar un llenguatge que no comporti una situació de risc.”

Diu el Dr. Moya que per ser un bon psiquiatre el que cal és saber parar l’orella. Potser per aquest motiu afina la seva oïda escoltant música. “M’agrada molt la música, és un entusiasme que comparteixo amb la meva parella. Tant de bo pugui trobar temps per estudiar música.”