Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. JOSEP RAMOS MONTES
DR. JOSEP RAMOS MONTES.
Fotografia: Àngel Font

DR. JOSEP RAMOS MONTES. PSIQUIATRIA

Obra:

Text del 2005

La ment no és quelcom que sigui tangible, cosa que facilita un debat permanent en el qual tenen cabuda fins i tot aspectes filosòfics.

El Dr. Josep Ramos Montes és metge psiquiatre i sap que no hi ha una sola definició sobre l’objecte d’estudi de la seva especialitat. “La ment no és quelcom que sigui tangible, cosa que facilita un debat permanent en el qual tenen cabuda fins i tot aspectes filosòfics. Uns creuen que la ment té a veure amb l’esperit. D’altres en tenen una concepció més física. Algunes persones la situen dins de les relacions emocionals amb l’entorn. L’escola freudiana hi observa un lligam amb les primeres experiències del naixement. S’hi percep també una dimensió cognitivoconductual, com a resultat de l’aprenentatge que es fa al llarg de la vida. Per sort, anem avançant en la via del coneixement científic. Estem en el bon camí per aconseguir desxifrar els enigmes del cervell.”

Ha estat fins fa poc director mèdic dels serveis de salut mental de l’Hospital Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat, i ara s’ocupa de la planificació estratègica. La seva vinculació a aquest centre sanitari es remunta a l’any 1977, quan es coneixia popularment com a Psiquiàtric de Sant Boi. En quasi tres dècades, el que va ser un hospital emmarcat dins d’una concepció de beneficència ha viscut canvis profunds i necessaris. S’ha transformat fins trobar un nou model que té com a objectiu principal recuperar el pacient perquè s’integri en les millors condicions i al més aviat possible en el món real de l’àmbit comunitari. Aquesta estratègia es basa en el fet que la solució definitiva davant d’un trastorn mental no és la separació, ni la reubicació en un altre entorn. “Es tracta de recuperar tots els recursos saludables de la persona amb patologia mental per poder reconstruir el seu projecte de vida. Una assistència dirigida tan sols cap a l’hospital pot convertir-se en un carreró sense sortida.”

No tenia cap familiar metge i no sap ben bé per què volia estudiar psiquiatria. “Suposo que l’etapa que anomenem d’identificacions secundàries de l’adolescència m’hi va inclinar. De l’any 1969, quan feia sisè de batxillerat, tinc gravada a la ment una imatge intel·lectual. Era el temps de la sexualitat alliberadora (encara que bastant teòrica, tot s’ha de dir) i l’antipsiquiatria, escoltàvem Bob Dylan, llegíem Hermann Hesse i, fins i tot, ens esforçàvem a entendre Freud.”

Va pertànyer a la tercera promoció d’estudiants que van fer la carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a la Unitat Docent de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Una promoció que va viure una situació complexa en la qual els estudis es combinaven amb el compromís polític. “Vaig entrar a la facultat pensant que anava a estudiar i al cap de dos mesos va tenir lloc el judici de Burgos. Aleshores, la idea d’estudiar va quedar en segon pla. Aquella època va forjar en la meva personalitat una capacitat crítica, reflexiva i, sobretot, va crear importants actituds de lideratge que m’han ajudat molt a l’hora de prendre responsabilitats de gestió.”

En una època amb una situació de vagues contínues, els estudiants s’enfrontaven, l’endemà de tenir el títol, amb l’angoixa de no tenir la preparació suficient. “Gràcies al fet que l’últim any de carrera es feia un rotatori pels serveis, la majoria d’estudiants vam garantir una preparació mínima.”

Recorda com a referent el Prof. Felip Cid, la persona que el va ajudar a mantenir la idea d’estudiar psiquiatria. “Ens feia classe d’història de la medicina. El Dr. Cid era un professor extraordinari, humanista, un personatge republicà, bo en el bon sentit de la paraula.”

El MIR començava en aquella època, però a psiquiatria pràcticament no hi havia places. “En aquell temps, tan sols hi havia l’Hospital Psiquiàtric i unes consultes de la Seguretat Social. Me’n vaig anar a aprendre psiquiatria a l’Hospital Psiquiàtric, a la càtedra del Dr. Carlos Ruiz Ogara. En aquest centre em va sortir la feina de metge de guàrdia i vaig començar a treballar-hi mentre em formava.”

El Dr. Ramos es va fer càrrec de la direcció mèdica de Sant Joan de Déu als anys noranta. “Quan hi vaig entrar com a director mèdic, l’Hospital tenia onze psiquiatres. En aquest moment, l’organització en té setanta-quatre. També ha augmentat considerablement el nombre de psicòlegs, d’infermers i de treballadors socials, que avui són professionals amb uns coneixements molt sòlids.”

En el moment de la reforma, Sant Joan de Déu va contraure un fort compromís públic que l’ha fet ser capdavanter d’un nou model d’hospital psiquiàtric integrat en la comunitat. “En el nostre model, les paraules diversitat i interdisciplinarietat  tenen una gran importància, perquè és d’aquí d’on surten les noves idees. Tot s’ha de tenir en compte: el punt de vista psicoanalític, el cognitivoconductual, la biologia, les relacions socials, les necessitats espirituals dels pacients i la família. Tenim la responsabilitat de crear els instruments i les condicions òptimes perquè les persones integrin els seus coneixements des de visions diferents, i donin solucions unitàries als pacients.”

La caserna general no és un edifici, sinó una organització que gestiona una xarxa de serveis comunitaris. Per tant, la majoria dels psiquiatres treballen fora de l’hospital. Fan la seva feina als centres d’un entorn geogràfic que comprèn les comarques del Garraf, el Baix Llobregat, la zona sud de Barcelona, l’àrea de Cerdanyola-Montcada i alguna zona de Lleida. Com a directiu i líder, té prou autoritat per parlar de docència i recerca. “L’organització Sant Joan de Déu té una capacitat docent acreditada i hi fan la residència diversos especialistes en salut mental, com psiquiatres, psicòlegs i infermers. Oferim una formació integral que inclou els aspectes tècnics però també els humans.”

Creu que és necessari que els residents vegin altres realitats tant des del punt de vista acadèmic com personal. “Els facilitem una sortida a l’estranger almenys de quatre o cinc mesos, a Anglaterra, França o el Canadà.”

També hi ha una unitat de recerca constituïda per persones que treballen amb dedicació exclusiva. “Les línies de recerca s’orienten, entre altres objectius, a estudiar els factors que possibiliten la patologia mental i els aspectes que poden evitar-la.”

Com més evolucionada és una societat, més problemes de salut mental té. “A Barcelona ciutat hi ha 40.000 persones grans que viuen soles, moltes de manera precària. Si el desenvolupament produeix aquestes conseqüències, no anem bé des del punt de vista de la salut mental. Per tant, hi hem de reflexionar.”

Centra les seves esperances a continuar millorant la qualitat dels serveis de salut mental que coordina. De fet, recentment se li ha atorgat a l’Hospital de Sant Joan de Déu, el Premi FAD 2004 a l’Excel·lència en Salut Mental, un premi patrocinat per la Fundación Española de Psiquiatría y Salud Mental. Confia en la capacitat d’innovació dels professionals per donar una resposta eficaç tant als problemes antics com a les situacions noves. En l’àmbit personal, fa un toc d’atenció i recorda amb orgull que: “Pep Ramos és metge psiquiatre, però també és company. I fa poc m’han fet avi.”