Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Lluís Terricabras Carol
DR. LLUÍS TERRICABRAS CAROL.
Fotografia: Àngel Font

DR. LLUÍS TERRICABRAS CAROL. TRAUMATOLOGIA I ORTOPÈDIA INFANTIL

Obra:

Text del 2004

La satisfacció que sento quan resolc el problema d’un nen és inigualable.

.

El Dr. Lluís Terricabras Carol és especialista en traumatologia i cirurgia ortopèdica d’infants i d’adolescents. Treballa com a metge adjunt al servei de cirurgia ortopèdica i traumatologia infantil de l’Hospital Universitari de Sant Joan de Déu, tasca que compagina amb la que fa al Centre Mèdic Teknon dins del Grup d’Ortopèdia Infantil Lluís Terricabras, del qual és el director. “La traumatologia pròpiament dita és la que té relació amb els traumatismes i les fractures. L’ortopèdia infantil, que és l’apartat més important per a nosaltres, comprèn un grup de malformacions i malalties que es desenvolupen en el sistema osteoarticular a mesura que el nen creix.”

Sent un gran orgull de provenir d’una nissaga de metges que va començar als inicis de el segle xviii. El llinatge li ve principalment per part del pare, el Dr. Lluís M. Terricabras Marín, que va ser traumatòleg i cap del servei de traumatologia de l’Hospital de Sant Joan de Déu. “El pare em va inculcar els valors humans. No solament els coneixements científics, sinó també el fet de saber valorar el malalt i el seu entorn familiar. Em va ensenyar que el pacient no és un cas, és una persona.”

L’avi patern no va ser metge, però sí que ho van ser els seus germans. Si retrocedim en el temps, enllacem amb el besavi, el rebesavi, etc., fins a completar set generacions seguides de metges. “Per part materna tinc tres oncles que són estomatòlegs i un que és pediatre. L’avi matern era estomatòleg i va ser fundador del servei d’estomatologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. El besavi matern també va ser dentista. Per la banda lateral, hi ha una germana metgessa, Marta.”

Va estudiar la carrera a la facultat de medicina de l’Hospital Clínic de Barcelona. “Després d’acabar-la, al 1981, vaig formar-me com a ortopeda infantil al servei de cirurgia ortopèdica i traumatologia infantil de l’Hospital Universitari de Sant Joan de Déu. Hi treballo com a metge des de fa vint-i-tres anys.” Si el primer mestre del Dr. Terricabras va ser el seu pare, el segon va ser el Dr. Joan Minguella i Solà, que era cap d’aquest servei de l’Hospital de Sant Joan de Déu. També hi ha un record en la memòria per al Dr. Jaume Escolà  i Teixido.

El Grup d’Ortopèdia Infantil Lluís Terricabras, al Centre Mèdic Teknon, el formen un equip de metges traumatòlegs. Moltes de les consultes a més de les malalties pròpies de l’especialitat, són de caràcter preventiu, ja que actualment els pares es preocupen molt pels fills. El Dr. Terricabras exposa la seva premissa amb claredat: “La primera cosa que s’ha de tenir en compte és que un nen no és una persona gran en petit. Ni les malalties que té són les d’una persona gran, ni el desenvolupament d’aquestes malalties és el mateix. El nen no és un gran en petit perquè des del naixement fins a l’edat adulta va creixent.”

L’Hospital de Sant Joan de Déu atén tot tipus de malalties infantils, encara que cadascun dels especialistes ha anat creant seccions amb una patologia específica. “Al servei de Sant Joan de Déu m’he centrat molt més en la patologia de la paràlisi cerebral , de l’anca i del peu. El que veig més són totes les luxacions del maluc de l’infant acabat de néixer i totes les seves conseqüències, la patologia del peu i tot allò que té relació amb la coixesa del nen.”

 Quant a la patologia de l’anca o del maluc en  els nens,  que el nen no és un adult en petit es demostra també a l’hora de posar-li una pròtesi. A l’adult se li pot posar una pròtesi i li dura en molts casos per sempre, perquè es pot fer la previsió. Però en un nen la vida de la pròtesi no inclou tota l’esperança de la seva vida. “En lloc de posar-li una pròtesi hem d’intentar pal·liar la malaltia infantil. Si el maluc és fora, l’hem de reduir, perquè treballi millor per tal que duri més temps. En aquest sentit, amb els nens, som més reconstructors que partidaris de les pròtesis.”

La paràlisi cerebral és una lesió neurològica que pateixen infants.  Es produeix abans, durant o després del part. En els països avançats afecta principalment el grup de grans prematurs i en els països subdesenvolupats és produïda pel patiment fetal durant l’embaràs o durant el part. “El cervell queda lesionat i, per tant, el seu desenvolupament és incorrecte. Com  el nen amb paràlisi cerebral no es desenvolupa d’una manera normal, pot patir alteracions articulars i dificultats motrius. Nosaltres intentem evitar aquestes deformitats articulars. Però si no hem pogut evitar-les, procurem corregir-les quirúrgicament. De vegades els tendons d’aquests nens queden escurçats i el que hem de fer és allargar-los. Una articulació també es pot luxar, llavors el que fem és reduir-la.”

Quan parla de la patologia del peu, no es refereix al peu pla, que en principi és més banal del que la gent  pensa, excepte un tipus de peu pla dolorós, que costa de diagnosticar  bé i que és el que s’ha de tractar. Hi ha el peu que és flexible, i el peu que és rígid. “Un peu que agafa l’arc quan el nen es posa de puntetes, encara que sigui un peu pla en condicions normals, en principi és un peu que no tindrà gaires problemes. Un peu que es veu rígid, que costa bellugar-lo, és un peu que l’has d’estudiar molt a fons, perquè a la llarga serà conflictiu.”

A més a més, el peu va lligat a les cames. “No hem de mirar solament el peu, sinó també les cames i l’esquena. De vegades el nen pot tenir una deformitat a les cames que fa que posi el peu d’una manera especial per mantenir l’equilibri.”

Les plantilles no sempre són necessàries. “Se’n posen moltes més de les que s’haurien de posar. De vegades, els problemes es fan més grossos del que toca.”

Dediquem  també una especial atenció a totes les deformitats i a totes les alteracions articulars, a tot allò que s’anomena trastorns de torcements. “És el cas del nen que té les cames molt tortes. De vegades es tracta d’una patologia no gaire important, però sí que és molt preocupant a l’edat adulta, ja que afavorirà el desgast més ràpid de les articulacions al treballar aquestes malament. No ens agrada veure el nen garrell o amb les cames arquejades. És molt convenient que els pares i els tutors dels nens prenguin bona nota, perquè hi ha solucions. Sovint, amb mesures senzilles com la forma de dormir, la forma de posar el bolquer o la forma de seure, es poden corregir deformitats de les cames, sense necessitat de portar aparells. Tan sols observant al nen com camina ja veus com és el peu. S’ha de veure un equilibri en el conjunt del maluc, la pelvis, l’esquena, les cames i el peu.”

El Dr. Terricabras gaudeix cada dia més amb la feina. “Si no fossin necessaris els diners, m’hi dedicaria amb la mateixa intensitat. La satisfacció que sento quan resolc el problema d’un nen és inigualable.”