Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. MARC RIERA MIMÓ
DR. MARC RIERA MIMÓ.
Fotografia: Àngel Font

DR. MARC RIERA MIMÓ. PEDIATRIA

Obra:

Text del 2005

El més important per a la salut d’un nen és que se senti estimat i feliç.

Pel doctor Riera el secret de la seva especialitat, la pediatria, rau en la sentència següent d’un dels seus mestres, el professor Vidal Jordana: “Medicació senzilla i amor matern posen sa el nen malalt.”

De fet, la seva experiència sanitària l’ha fet adonar-se que “el més important per a la salut d’un nen és que se senti estimat i feliç; únicament així s’obté una veritable salut física i psíquica que va més enllà del mer concepte de salut com a sinònim d’absència de malaltia.”

Encara avui desconeix les causes concretes que el van portar cap a l’exercici de la medicina. En un moment donat de la seva formació secundària, un dels seus professors convocà els seus pares i els explicà les possibilitats acadèmiques del seu fill. Tot i les conseqüències econòmiques i laborals que podia tenir per al negoci familiar, el doctor Riera és fill d’un matalasser, de seguida van sentir-se orgullosos i encoratjats per tal que accedís a una educació superior. Va ser en aquell moment en què es va plantejar el dubte de l’especialitat més adequada: “M’agradava molt la docència, però em van aconsellar que optés per la medicina perquè em permetria una vida més còmoda. Vaig fer cas del suggeriment i mai no me n’he penedit, tot i que he combinat sempre la meva tasca mèdica amb la docència en diferents àmbits. Quan encara era estudiant, i per tal de poder-me subvencionar parcialment les despeses de manutenció a Barcelona, vaig treballar com a professor ajudant en tots els cicles educatius a les Escoles Pies. Després, una vegada vaig ser metge, vaig fer classes durant catorze cursos a l’Escola d’Infermeria d’Igualada i he continuat exercint la docència com a cap del servei de pediatria de l’Hospital d’Igualada.”

El doctor Riera sempre ha estat molt conscient de l’esforç i valentia dels seus pares en donar-li suport perquè esdevingués metge: “En animar-me i engrescar-me perquè em traslladés a la capital i estudiés medicina estaven perdent una valuosa mà d’obra en el seu petit taller. No obstant això, van anteposar sempre la seva estimació per mi i la seva voluntat que prosperés per davant dels seus interessos o benestar personal. Mai no els estaré prou agraïts per aquest sacrifici.”

Un cop presa la decisió i acabat el Batxillerat, el doctor es va traslladar a Barcelona per tal de formar-se a la Universitat de Barcelona, l’única en funcionament aleshores. Va compaginar la formació teòrica amb el treball com a mestre i amb les pràctiques mèdiques, ja que va opositar i va obtenir una plaça d’alumne intern. Posteriorment es va especialitzar a la desapareguda Escola de Puericultura i va actuar com a metge pediatre de l’àrea d’urgències i com a metge intern de la Vall d’Hebron. La seva trajectòria professional ha estat estretament relacionada amb l’Hospital d’Igualada, amb el qual, malgrat la seva jubilació forçosa, està encara lligat: “L’edat de jubilació dels metges s’ha avançat dels setanta als seixanta-cinc anys. No obstant això, els doctors majors de seixanta-cinc anys poden continuar desenvolupant la seva tasca mèdica a l’hospital, però sense estar adscrits al sistema sanitari públic.”

Des del seu punt de vista, “és una mesura força discutible, atès el dèficit de professionals existent. En el nostre cas concret, per exemple, bona part dels metges del servei provenen de Llatinoamèrica. De fet, vam efectuar la seva recerca, selecció i contractació a través de mitjans telemàtics després d’haver intentat, infructuosament, contractar metges formats a l’Estat espanyol.”

La seva dilatada experiència en el món de la pediatria li permet establir l’evolució d’aquesta especialitat al llarg de bona part de la segona meitat del segle xx: “En el moment actual treballem en equip per tal de minimitzar les possibles errades. En la tasca mèdica és fonamental l’aprenentatge per osmosi, és a dir, a partir de la imitació de la tasca d’altres professionals. Per aquesta raó fa gairebé vint anys que organitzem sessions anuals amb metges de centres de tercer nivell per tal d’aprendre les tècniques més noves i esperançadores. Al mateix temps, també els membres del nostre servei preparen una sessió sobre una qüestió concreta, la qual cosa els obliga a reciclar-se i excel·lir en la seva tasca.”

En aquest sentit, el doctor Riera posa de manifest el caràcter altruista de l’activitat mèdica: “Els metges necessitem i desitgem compartir els coneixements apresos i els avenços aconseguits en la nostra àrea perquè sabem que, en última instància, beneficiaran els nostres pacients i aconseguiran o bé salvar la seva vida o bé proporcionar-los una millor qualitat de vida.”

Un altre canvi substancial ha estat la reducció significativa del nombre de visites a domicili efectuades pels pediatres: “Abans bona part de la nostra activitat consistia a desplaçar-nos al domicili del nen i atendre’l in situ. Ara aquest tipus de desplaçament és mínim, en part perquè no hi ha ningú que pugui atendre el nen a casa seva, de manera que sempre que és possible se l’envia a l’escola. D’altra banda, quan l’estat del malalt fa indispensable la visita mèdica, els pares opten per adreçar-se a un servei d’urgències. Per mi aquesta situació és decebedora perquè hem arribat a un punt en què sembla que els nens ja no tenen dret a posar-se malalts.”

Finalment, el doctor posa de manifest la revolució que va significar “la descoberta de la penicil·lina i l’elaboració d’antibiòtics, els quals han permès reduir el nombre d’infeccions i millorar de forma considerable la qualitat de vida de les persones. Evidentment, no podem negar que se n’ha fet –i se’n fa- un abús, però aquesta crítica s’ha d’adreçar a la utilització que se’n fa, no pas als beneficis provats del medicament.”

Ja anteriorment “la millora de l’alimentació, les mesures higièniques, la difusió del clavegueram i la invenció de les vacunes van permetre reduir el nombre d’infeccions existents de manera que automàticament es va incrementar l’esperança de vida.”

El que no ha canviat, però, és la necessitat d’empatia per part del pediatre: “Per confeccionar la història clínica d’un pacient pediàtric cal sovint consultar amb els pares. Per altra banda, la informació que ens proporcionen els malalts sobre els seus símptomes tampoc no és fiable. Per aquesta raó cal actuar seguint la intuïció mèdica a l’hora de fer el diagnòstic perquè amb els anys s’aprèn a discernir quan el pacient presenta una patologia greu i quan la incidència és mínima. A més a més, cal, sobretot, escoltar atentament la mare. Ella és la que coneix millor el seu fill i, en circumstàncies normals, podrà determinar si la malaltia està afectant-lo veritablement o si és més aviat anecdòtica.”

El doctor Riera se sent molt satisfet de la seva trajectòria professional tant al sector públic com també al privat, en què sempre ha tingut una consulta privada, perquè li ha permès poder ajudar a guarir molts nens i, sobretot, salvar algunes vides que corrien perill. Ell, però, vol minimitzar la importància de la seva tasca individual i posar de manifest la importància del treball coordinat en equip.