Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Miguel de Caralt i Munné
DR. MIGUEL DE CARALT I MUNNÉ.
Fotografia: Àngel Font

DR. MIGUEL DE CARALT I MUNNÉ. RADIOTERÀPIA i RADIOLOGIA

Obra:

Text del 19-01-2011

Davant d’un càncer o de qualsevol altra malaltia, té molta importància la mentalització: ser optimista i tenir esperit lluitador. Qui no lluita s’acaba desmoralitzant. I llavors sempre patirà i la seva salut se’n ressentirà.

Hi ha tres maneres de curar el càncer: cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia. Totes tres són complementàries, adjuvants i imprescindibles. La cirurgia i la radioteràpia intervenen localment; la quimioteràpia, de manera general.

Els protocols mèdics són molt útils, però s’han de prendre de forma orientativa, perquè cada persona, cada pacient, és un món.

De jove no creia en allò que anomenem vocació, només en la feina ben feta; però l’experiència m’ha ensenyat que, si no t’entusiasma aquesta professió, és molt difícil tirar-la endavant.

 La radioteràpia i la radiologia són dues branques mèdiques imprescindibles en la lluita contra el càncer. El metge Miguel de Caralt i Munné està especialitzat en ambdues i forma part de les primeres promocions llicenciades a la Universitat Autònoma de Barcelona. Després d’un temps a l’Hospital de Sant Pau, va ser metge resident a l’antiga Residència Príncipes de España, l’actual Hospital de Bellvitge. Més tard entraria a un ambulatori i, després, a la Clínica Pujol i Brull, on pogué exercir al costat del seu pare. Ja fa uns 10 anys, juntament amb el doctor Modolell i el doctor Causa, posà en marxa el servei de radioteràpia de la Clínica Corachán. “Tinc forts vincles amb aquesta institució: en sóc accionista i col·laboro amb altres professionals, com el doctor Craven, que també és director de radioteràpia a l’Hospital de Sant Pau.”

Com a radioterapeuta, el càncer forma part de la realitat quotidiana del doctor Caralt. “Per això tinc molt clar que, davant d’un càncer o de qualsevol altra malaltia, especialment de llarga duració, té molta importància la mentalització: ser optimista i tenir esperit lluitador. Qui no lluita s’acaba desmoralitzant. I llavors sempre patirà per si es curarà o no. Fins i tot en cas que es posi bé, patirà per si es reproduirà el càncer. Una actitud derrotista i passiva és un patir continu que acaba afectant la salut.”

Aquesta mentalització és fonamental per aguantar els tractaments agressius com la quimioteràpia. “Val a dir que la capitat de lluitar del pacient depèn, també, de la sensibilitat del seu metge. S’ha de ser molt afectuós amb el malalt, saber-lo escoltar sense presses. De vegades, 20 minuts de conversa són més benèfics que un medicament, perquè ment i cos formen una unitat indestriable. Els metges som científics, és cert; però, per davant de tot, hauríem de ser humanistes.”

Un dels debats recurrents en l’àmbit del càncer és fins a quin punt pot haver teràpies preventives mentals que impedeixin l’aparició de la malaltia. “En aquest sentit, jo no veig clar que pugui haver-hi altra prevenció que no sigui no fumar, beure menys o fer diagnòstics de prevenció. Sóc escèptic sobre el fet que la ment pugui vèncer el determinisme genètic. Pot arribar a frenar, a suportar i a superar una malaltia, però no a curar-la. Sortosament, el binomi càncer-mort ja ha deixat ser fatal. El càncer es cura molt. I el percentatge de pacients que el sobreviu 15 o 20 anys no para d’augmentar.”

Cada vegada vivim més anys. La longevitat, que és un do, és també un problema per a la societat, una font de noves malalties. “Amb el temps podrem viure 150 anys, a base d’anar-nos canviant pròtesis, i haurem d’adaptar el nostre equilibri emocional a aquesta nova circumstància. Una altra cosa és que l’Estat i la Seguretat Social estiguin interessats en aquest repte, que resultaria caríssim.”

Números a banda, la societat actual té especials problemes per acceptar la mort. “Generalment, quan s’arriba a una edat, s’accepta la mort. I crec que s’accepta més en el pla mental que no pas en el pla físic. El que costa més de pair és potser la incertesa de com moriràs, de si patiràs o no. Si poguéssim signar un contracte que ens assegurés que moriríem d’un infart, ràpidament, crec que la majoria el signaríem.”

Segons la Organització Mundial de la Salut, vivim a l’era de les malalties mentals. “És fàcil que algú que ha passat un càncer arrossegui seqüeles emocionals durant tota la vida. Els pacients amb tendència depressiva, sobretot els depressius endògens, toleren molt malament la convivència amb la infermetat. En canvi, els que no són depressius, poden conviure amb el càncer i les seves seqüeles sense que se’ls desencadeni cap malaltia mental.”

La radiologia i la radioteràpia són disciplines sotmeses contínuament a renovació tecnològica. “Les nostres màquines s’han de canviar cada cert temps, i són molt cares, perquè no hi ha gaire competència. Dos o tres empreses controlen el mercat, que és molt petit. Els avenços, però, són constants. Ara fem radioteràpia d’intensitat modulada, interoperatòria… Hem arribat al punt que les màquines irradien adaptades a la respiració, perquè quan respirem varia la posició de l’òrgan. Així s’evita irradiar una part que no necessita ser irradiada. En el nostre camp els avenços poden arribar a límits insòlits i inimaginables.”

La radioteràpia i la quimioteràpia es complementen. “Hi ha tres maneres de curar el càncer: cirurgia, radioteràpia i quimioteràpia. Totes tres són complementàries, adjuvants i imprescindibles. La cirurgia i la radioteràpia intervenen localment, de manera focalitzada. La quimioteràpia intervé de manera general.”

Per experiència, el dcotor Caralt no es pren els protocols mèdics com un dogma de fe. “Els protocols estan per saltar-se’ls. Estan molt ben fets però no sempre s’adapten a tots els pacients. Són orientatius, i la nostra feina és interpretar-los en funció de cada cas. Perquè cada persona, cada pacient, és un món. Amb el temps sortiran tractaments de quimioteràpia personalitzats per al tipus de tumor que tingui cadascú.”

En aquesta intervenció més personalitzada que està per venir les cèl·lules mare jugaran de ben segur un paper determinant. També hi ha motius per ser optimistes en el camp de la prevenció. “A la medicina preventiva perfecta no hi arribarem mai, però l’important és anar avançant. Ja s’han fet avenços espectaculars en els càncers de mama i colon, amb les colonoscòpies i els estudis familiars. Som dels països capdavanters en aquest tipus de prevenció. El problema és que aquesta preventiva és molt cara. La Sanitat costa molts diners, i la gent s’hauria d’anar convencent de la necessitat de pagar alguna cosa. Si no, moltes de les fites que s’han aconseguit en el camp mèdic seran inviables econòmicament i no es podran aplicar en la sanitat universal.”

L’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears dóna cada any una beca que porta el nom de Manuel de Caralt Borrell, pare del doctor Caralt, i també radiòleg i radioterapeuta. “La vam crear fa uns anys i la donem cada any a la secció d’Oncologia. S’hi pot acollir qualsevol metge que faci radioteràpia oncològica (residents, adjunts, etc.). Podem estar-ne contents, perquè ja se’n ha beneficiat vora una vintena de professionals que han pogut anar a l’estranger a completar la seva formació.”

La llarga trajectòria del doctor Caralt ha estat marcada per moments apassionants i feliços. “Curiosament, ara em sento més metge vocacional que no pas quan vaig començar. De jove no creia en allò que anomenem vocació, només en la feina ben feta; però l’experiència m’ha ensenyat que, si no t’entusiasma aquesta professió, és molt difícil tirar-la endavant.”

Això podria explicar un fenomen sociològic actual. “No sé què passa, però en general veig que s’està trencant la tradició que els fills dels metges es facin també metges. De les meves filles, una és advocada i l’altra, periodista. La medicina els fa angúnia. Les generacions anteriors potser no hem sabut transmetre la vocació.”