Dr. Miquel Aguilar Barberá
Dr. Miquel Aguilar Barberá
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DR. MIQUEL AGUILAR BARBERÁ

NEUROLOGIA

Text del 2004

La neurologia brinda veritables camins d’esperança als afectats i a les seves famílies.

El doctor Miquel Aguilar va néixer a Sabadell i es va decantar pel món de la medicina durant l’adolescència: “Sóc fill únic d’un matrimoni, Miquel i Silda, amb uns recursos econòmics limitats, però amb molta empenta perquè jo aconseguís fer realitat la meva il·lusió de ser metge.”

Tingué la sort d’aconseguir una beca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell per poder cursar els estudis de medicina. “Aleshores em vaig traslladar a Barcelona per estudiar la llicenciatura a la Universitat de Barcelona. Un cop graduat, vaig especialitzar-me en neurologia a l’Hospital de Bellvitge.” Pel doctor Aguilar, “la neurologia és l’especialitat mèdica que té cura del cervell i del sistema nerviós, el qual podem definir com el gran sistema de comunicació entre l’interior del nostre cos i el món exterior.”

De fet, el cervell és l’ estructura  que “ens diferencia dels animals i que ens converteix en éssers crítics. Som diferents dels animals perquè durant el procés evolutiu s’ha desenvolupat aquest òrgan, de manera que hem estat capaços d’estructurar el món exterior i de crear el concepte d’individualitat, perquè el cervell determina l’existència d’una personalitat única.”

Els seus primers passos professionals estan lligats amb l’atenció primària: “Durant cinc anys vaig actuar com a metge d’atenció primària. Posteriorment vaig tenir la sort de poder inaugurar la unitat de neurologia de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. Temps més tard vaig aconseguir una plaça com a metge adjunt de l’Hospital de Bellvitge i, finalment, l’any 1990 vaig acceptar la proposta d’esdevenir cap del servei de neurologia de l’Hospital Mútua de Terrassa. En aquell moment el servei estava format per dos neuròlegs; actualment n’hi treballem deu, la qual cosa informa del salt quantitatiu que hem fet. Aquest, però, ha estat paral·lel al qualitatiu. Els metges del nostre servei disposen d’una formació generalista que els permet poder actuar de manera global en l’atenció dels pacients. Al mateix temps, però, estan subespecialitats en una àrea concreta (esclerosi, epilèpsia, migranya, demència…). Això fa possible poder garantir una assistència eficient. Evidentment, però, de vegades cal consultar amb altres col·legues de l’especialitat per tal de ser més acurats en el diagnòstic o tractament d’un determinat malalt.”

En aquest sentit, és fonamental “reconèixer les nostres limitacions, saber derivar els pacients cap a un altre company quan no sabem o no podem ajudar-los. Els especialistes hem d’assumir el fet que som assessors sanitaris, és a dir, que la nostra atenció forma part d’una concepció de la medicina multidisciplinària en què el paper de coordinador sanitari està en mans del metge d’assistència primària.”

En aquesta concepció de la sanitat el paper del metge no és merament el d’un tècnic que aplica els seus coneixements per guarir un malalt: “Cal que el doctor es dediqui a l’atenció, a la gestió, a la investigació i a la docència sanitària. És indispensable que treballem tot i optimitzant recursos i garantint la millor atenció possible al gros de la població.”

Per desgràcia, les circumstàncies del nostre país no permeten que la recerca es desenvolupi com seria desitjable: “La neurologia catalana és de primer nivell dins del panorama espanyol i europeu. L’únic però és la manca d’inversions en matèria d’investigació, fet que endarrereix l’aplicació de determinades tècniques. Vivim en la paradoxa de tenir uns professionals excel·lents que no poden desenvolupar tot el seu potencial per la manca dels recursos imprescindibles.”

Aquesta concepció racional de la medicina és fonamental en el nostre entorn, en què ha augmentat espectacularment l’esperança de vida i, al seu torn, el nombre de trastorns neurològics que pateixen les persones de més edat: “Hem de tenir en compte que l’envelliment no ha de ser necessàriament sinònim de pèrdua de memòria i que, fins a cert punt, aquesta és una lluita contra natura, en el sentit que podem endarrerir els signes de l’envelliment i retardar el moment de la mort, però no hem d’oblidar que aquesta forma part del nostre procés biològic.”

Des del punt de vista estrictament neurològic és inqüestionable que “la funció fa l’òrgan, l’òrgan fa la funció, és a dir, el nostre cervell és plàstic i com més l’utilitzem en millors condicions arribarà a la senectut.”

Des de la perspectiva humana, pel doctor Aguilar és més important que “les persones grans se sentin acompanyades i estimades que no pas que arribin a la vellesa amb totes les facultats mentals intactes. Personalment, preferiria morir amb les meves facultats mentals minvades, però rodejat de l’afecte i estimació de la meva família, que en plenes facultats intel·lectuals, però sol. És un fet que els canvis en la societat determinaran que cada cop més hi hagi gent que arribi a gran sense cap familiar proper que l’envolti. Per això cal crear veritables llars de la tercera edat on aquestes persones se sentin estimades i necessàries.”

Aquesta concepció humanista de la medicina és la que explica la seva estimació pel món de l’ensenyament i de la divulgació mèdica: “Com a cap del servei de neurologia formo part d’un equip d’especialistes encarregat de formar tant futurs especialistes en neurologia com futurs metges d’atenció primària.”

D’altra banda, s’ha encarregat també d’informar sobre l’especialitat col·lectius tan diversos com el de les infermeres o els dels psicòlegs, a més de fer xerrades informals: “Crec en l’obligació de transmetre els coneixements professionals acumulats i donar a conèixer l’evolució d’una especialitat que continua sent força desconeguda entre el gran públic. La neurologia ha passat de ser una especialitat que únicament podia diagnosticar i gairebé no tenia possibilitats terapèutiques a brindar veritables camins d’esperança als afectats i a les seves famílies. Ara per ara, només hem albirat el camí, però el podrem recórrer amb garanties durant els propers anys.”

Justament va se aquesta convicció la que el va portar a col·laborar activament a fundar l’Associació Vallès Amics de la Neurologia l’any 1993: “Actualment hi pertanyem nou-centes famílies distribuïdes a quatre seus, Sant Cugat del Vallès, Sabadell, Rubí i Terrassa. El nostre objectiu és donar suport a les persones –i a les seves famílies- que han patit qualsevol tipus de trastorn neurològic que afecta la seva reinserció en la societat. El nostre propòsit és aconseguir les circumstàncies òptimes perquè es puguin desenvolupar com a individus amb les mateixes garanties que qualsevol de nosaltres.”

El seu treball com a metge i com a integrant d’aquesta entitat cívica parteix del convenciment que “hem de ser optimistes i creure en les possibilitats de canvi i millora de la nostra societat i del nostres sistema sanitari.”

La tasca sociosanitària del doctor Aguilar ha estat i és molt intensa. Els seus fills, Ernest, Lluc i Quim,  dediquen el seu temps a altres activitats professionals allunyades de la medicina, però el doctor Aguilar expressa que: “Tanmateix, em sento molt satisfet d’haver educat tres magnífics éssers humans.”