Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Miquel Bruguera Cortada
DR. MIQUEL BRUGUERA CORTADA.
Fotografia: Àngel Font

DR. MIQUEL BRUGUERA CORTADA. COL·LEGI OFICIAL DE METGES DE BARCELONA

Obra:

Text del 2003

Per donar al ciutadà el nivell de qualitat assistencial que reclama s’han de buscar més recursos, replantejar-se l’actual sistema de prestacions gratuïtes, anar cap la corresponsabilització de la societat en la cobertura de la despesa.

El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona representa 25.000 metges d’aquestes comarques amb la voluntat de garantir a la societat la qualitat professional. Fundat el 1894, el Col·legi és una entitat de serveis a disposició dels professionals i les seves famílies. Al llarg de més d’un segle d’història i de treball, aquesta institució ha vigilat el compliment d’uns principis ètics i professionals i els ha adequat als canvis sanitaris i socials que han tingut lloc a l’Estat espanyol. Està presidit pel Dr. Miquel Bruguera Cortada, qui indica que “aquesta organització ha volgut refermar la seva posició institucional mantenint-se al costat del metge en la seva evolució professional i personal. Amb aquesta voluntat, en els darrers anys, ha multiplicat els recursos i ha diversificat les actuacions.” El Col·legi esdevé una eina al servei del professional mèdic estructurada en uns serveis diversos molt vinculats a les necessitats bàsiques del sector: servei de responsabilitat civil, Gabinet d’Entitats Assegurança Lliure, assessorament jurídic, fiscal i laboral, diferents serveis econòmics, el centre d’estudis col·legials, l’àrea ocupacional o la cooperativa de consum.

El manteniment de la competència entre els professionals mèdics és un dels reptes fonamentals que s’ha marcat el Col·legi. Per portar a bon terme aquest objectiu es considera bàsic que el col·lectiu es preocupi de la formació continuada. “S’intenta fer prendre consciència a tots els metges que aquesta és una responsabilitat moral i ètica individual que estan obligats a complir si volen ser bons professionals i mantenir el seu nivell de competència.”

En aquest sentit, “s’ofereixen activitats formatives que complementen les que realitzen altres institucions i els centres hospitalaris.”

I afegeix: “Com que la medicina avança a un ritme tan frenètic, el metge s’ha de passar tota la vida dedicant una part del seu temps a formar-se i posar al dia els coneixements mèdics. Des del Col·legi tractem de buscar elements motivadors, per exemple activitats que reconeguin la seva labor professional. S’ha creat una normativa que regula la concessió del Diploma d’Acreditació Col·legial en Formació Mèdica Continuada. El Consell de Col·legi de Metges de Catalunya i el col·legi corresponent avaluen els mèrits curriculars dels metges. Es pretén que les autoritats sanitàries tinguin en compte aquests diplomes d’acreditació, per exemple, a l’hora de concedir places professionals en institucions públiques.”

En alguns països com els EUA i el Canadà s’han desenvolupat sistemes per mesurar la competència professional dels facultatius jutjant-ne els resultats de l’activitat. “És una manera de controlar la tasca del metge i de comprovar que la fa bé. El col·legi professional de la regió canadenca del Quebec ha donat forma a un sistema d’inspecció molt coherent que consisteix que alguns metges interrompin l’activitat professional durant un temps per dedicar-se a la inspecció per al col·legi. El fet que en aquesta regió hi hagi implantat un model més liberal de la medicina que a l’Estat espanyol, fa que no hi hagi elements jeràrquics que puguin jutjar sobre el manteniment de la competència dels seus col·legues de nivell inferior. D’aquí a un temps, quan el model sanitari sigui menys tancat, aquí també s’acabaran implantant models semblants a aquest.”

En les darreres dècades el sistema sanitari ha passat per una important transformació. El canvi ha estat ràpid i ha dificultat molt l’adaptació d’alguns professionals, sobretot dels més grans. “La reconversió del sector mèdic va produir-se a partir de la dècada dels 70 quan va desaparèixer el model liberal de la medicina que s’havia reproduït al llarg del segle xx. Es va entrar en un model socialitzat en què els metges es convertiren en professionals assalariats. Aquest fet garantia l’estabilitat laboral i feia desaparèixer la incertesa de la professió liberal, però, com a contrapartida, afavoriria l’estancament de la promoció personal. Aquest nou sistema de funcionament ha alterat la relació pròxima i de confiança entre metge i malalt. El malalt escollia el metge i posava en la seva capacitat de decidir, la seva seguretat. El metge d’avui ha substituït la capacitat per convèncer el malalt, el diàleg i la confiança, per la recepta. No es disposa de temps ni d’ascendent moral sobre el malalt per explicar-li què és allò que li està passant. Aquest és un fenomen molt important que no té tornada enrere.”

La universalitat de l’assistència sanitària ha significat un progrés social que no sembla haver beneficiat el col·lectiu de metges, que reclama tenir més temps per atendre els malalts. “Sobretot el metge d’atenció primària exigeix tenir una relació més propera amb el malalt. Dedicar més temps al pacient no vol dir augmentar la plantilla de metges. Si s’estructurés millor el model sanitari seria més eficient. Hi ha algunes localitats on l’atenció primària es basa en el principi de l’autogestió: petites empreses mèdiques estableixen una fórmula de no assalariament i no s’hi planteja aquest problema, sinó que es presta l’atenció sanitària de la manera que sembla millor als metges.”

El Dr. Bruguera posa de manifest el fet que un dels principals factors generadors dels problemes de la sanitat actual és la manca de racionalització en el sistema de gestió. El problema de les llistes d’espera hospitalàries és un dels punts més foscos del sistema sanitari i s’erigeix com un dels grans reptes per resoldre. “Aquesta situació és el resultat d’una major longevitat de la població. La gent viu més anys i sorgeixen patologies que abans ni tan sols es tractaven. La gent gran s’opera de cataractes, mentre que abans, com que es moria més aviat, ja no calia operar. Si tenim en compte que, a més, el sistema sanitari és de qualitat, la malaltia és diagnosticada i, per tant, s’ha de tractar. Aquí sorgeixen les llistes d’espera. Seria bàsic establir un ordre de prioritats i determinar la urgència de les intervencions. Els metges podrien gestionar aquesta racionalització de les operacions si tinguessin autoritat per fer-ho.”

I continua: “Falten recursos econòmics per cobrir les necessitats assistencials de la població. Un estudi que el Col·legi va encarregar a ESADE compara la realitat sanitària espanyola i la d’altres països de la Unió Europea (Alemanya, França i Anglaterra), i arriba a la conclusió que hi ha molt poques diferències entre països des del punt de vista retributiu en una primera fase d’exercici de la professió. Però a mesura que el metge adquireix experiència hi ha una possibilitat de promoció professional i econòmica molt superior a la que hi ha a Espanya. Sense estímul ni possibilitat de reconeixement es produeix un desgast del professional.”

Els centres d’assistència primària són la porta d’entrada del ciutadà a la sanitat pública. En el metge de capçalera recau la responsabilitat de dirigir la salut de la població. És una figura que en els darrers anys s’ha revaloritzat: “Abans només assolien un prestigi els professionals mèdics que treballaven en els grans centres hospitalaris. Durant els anys 70-80 es va patir un important hospitalocentrisme que ha presentat una inflexió gràcies a l’increment del prestigi de la medicina familiar. Aquest col·lectiu anirà adquirint més pes polític dins de la professió perquè està assumint una funció clau per a la societat. Si fa bé la seva labor de base, contribueix a reduir i racionalitzar els costos del sistema sanitari.”

En l’esforç de la sanitat pública per donar una atenció de qualitat a la població, ha tingut lloc en els darrers anys un canvi d’actitud dels hospitals cap a la societat. “Els centres hospitalaris s’han aproximat al pacient. Un dels aspectes indispensables perquè el sistema sanitari funcioni és que la gent en conegui l’estructura i el funcionament. L’usuari en pot fer un millor ús quan el coneix i n’està content.”

Als centres hospitalaris s’està produint una aproximació de dos camps que durant temps han seguit camins independents, la investigació i l’assistència. “Aquest fet afavoreix la permeabilitat entre la investigació bàsica i l’assistència clínica. Avui dia no es pot prestar una bona assistència si paral·lelament no es fa investigació. Falta que les institucions polítiques incrementin els recursos destinats a investigació per mirar d’estar al nivell dels països europeus.”

La manca de recursos en investigació i en mitjans per a l’assistència sanitària s’ha resolt amb l’actuació modèlica dels professionals sanitaris: “Els polítics fan bé la seva feina quan reben pressions públiques. En el terreny de la sanitat es demana poc perquè hi ha un bon sistema i uns bons metges que superen tots els inconvenients. Els metges reclamem, i no ho fem per raons corporatives, que els polítics actuïn amb lucidesa i sensibilitat. Per donar al ciutadà el nivell de qualitat assistencial que reclama s’han de buscar recursos, replantejar-se un sistema de prestacions gratuïtes o implicar la corresponsabilització de la societat.”

En un futur no gaire llunyà tindran lloc canvis en la manera d’exercir la professió que encara accentuaran més el sentiment de frustració de molts metges del nostre país. “Aquests professionals inverteixen un gran esforç i dedicació en el treball diari, que va més enllà d’un horari laboral normal, i especialment en la preparació i l’actualització de coneixements. Aquesta realitat contrasta amb un model organitzatiu de la salut que en aquests moments no reconeix el seu treball. No hi ha unes retribucions econòmiques adequades que estiguin en concordança amb la dedicació, esforç i responsabilitat que comporta la feina. A més, el metge gaudeix de molt poca autonomia professional perquè és un assalariat. El col·lectiu mèdic haurà d’afrontar aquesta situació i generar un discurs que alteri aquest model poc coherent amb la realitat del sector.”

A pesar d’aquesta manca de reconeixement, el metge manté, en general, un grau de motivació elevat: “Perquè fem allò que volem, que és mantenir la salut dels nostres conciutadans o tractar de recuperar-la quan l’han perduda. Aquesta possibilitat d’exercir la professió escollida és suficient per mantenir la motivació. L’assalariament és segurament una situació irreversible i possiblement necessària per complir el principi de la universalització de l’atenció sanitària, però s’ha de disposar d’un pressupost sostenible a partir d’un model de sanitat socialitzada com el que hi ha a l’Estat espanyol. Aquest sistema plenament implantat és difícil de combatre, però sí que s’hauria de modificar la insuficient gestió dels recursos, que ha fet que qui en pagui les conseqüències siguin els metges. El model sanitari espanyol és com de barra lliure, tothom té dret a tot, sense restriccions. És una realitat que qualsevol ciutadà té dret a la millor atenció sanitària, és un repte que s’ha assolit gràcies a l’esforç de molta gent i és una gran satisfacció. Ara bé, els metges hem d’obtenir la recompensa pel gran treball que estem efectuant en benefici de la societat.”

El Col·legi vincula el professional a la societat i té la responsabilitat de vetllar per la qualitat de l’exercici professional en aspectes tècnics i ètics. La responsabilitat mèdica del metge topa, a vegades, amb les denúncies per part de pacients descontents. El Col·legi de Metges disposa d’un model d’atenció dirigit als metges que s’hi troben. “La denúncia és de les experiències més dramàtiques que pot viure un metge. S’ha creat un grup de treball format per advocats i metges que valoren les denúncies que arriben al Col·legi i que determinen si són defensables. Tenim una pòlissa de responsabilitat civil per afrontar les reclamacions judicials. Els metge denunciat pateix un impacte molt gran sobre la seva autoestima. Qualsevol actuació que es realitza a un malalt, excepte la palpació que és inoqua, té un risc potencial.”

El Col·legi marca les normes de conducta que es consideren de bona pràctica mèdica en el Codi deontològic: “El Codi s’aprova per decisió dels membres de la professió i posa uns límits estrictes en el compliment de la professió. Hi ha una comissió deontològica encarregada de vetllar pel seu compliment.”

El Col·legi de Metges de Barcelona se sent orgullós de la tasca que els professionals mèdics han dut a terme en els darrers anys. “L’Estat espanyol ha prosperat molt en el camp de la recerca mèdica bàsicament per l’esforç realitzat pels metges catalans, a pesar de disposar d’uns recursos molt modestos. Els projectes d’investigació catalans són els millors. El potencial investigador català podria assolir grans fites però no es disposa de diners per desenvolupar els projectes.” El gran nivell mèdic que hi ha a Catalunya és el resultat d’anys de treball i esforç dels professionals del sector per donar a la societat catalana una elevada qualitat assistencial. Una realitat a la qual ha contribuït decididament el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona vetllant en tot moment per la pràctica de la medicina i per la qualitat professional dels seus metges.