Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. MIQUEL LOZANO MOLERO
DR. MIQUEL LOZANO MOLERO.
Fotografia: Àngel Font

DR. MIQUEL LOZANO MOLERO. SOCIETAT CATALANO-BALEAR DE TRANSFUSIÓ SANGUÍNIA

Obra:

Text del 2003

Si no fos per les donacions de sang la societat no podria gaudir de l’avançada medicina actual.

La sang és sinònim de vida i poca gent és prou conscient del seu preuat valor fins que malauradament la requereix de manera urgent. Malgrat les investigacions científiques, encara no s’ha aconseguit obtenir un equivalent artificial efectiu capaç d’integrar-se al funcionament complex del cos humà. Per tant, la medicina continua depenen de la donació desinteressada dels voluntaris per poder dur a terme nombroses intervencions quirúrgiques. Malgrat aquestes aportacions, les reserves de sang continuen sent deficitàries, un problema que pot tendir a l’alça enfront el desenvolupament d’una societat cada vegada més envellida i més requeridora de tractaments mèdics. Sensibilitzar sobre aquesta necessitat candent és un dels reptes del col·lectiu sanitari i també, dels representants públics. En aquest sentit, l’impuls de campanyes informatives que afavoreixin l’eliminació de pors i que donin llum a les prioritats altruistes dels ciutadans és una de les solucions a curt termini. En un període més llarg de temps, els avenços científics permetran millorar la seguretat de les donacions i també, incrementar el temps de caducitat dels components sanguinis. Dins d’aquest context, la Societat Catalano-Balear de Transfusió Sanguínia, que engloba una part dels professionals de l’hematologia –una branca de la medicina que s’ocupa de les patologies de la sang, així com dels seus tractaments– és testimoni de la fulgurant evolució de l’especialitat en els darrers quaranta anys, i ha estat un dels actors principals tant en el foment de la formació i la comunicació dels professionals, com en la col·laboració amb les Administracions per tal de coordinar esforços en el llançament de missatges sensibilitzadors. Si no fos per les donacions de sang, la societat no podria gaudir de la nostra avançada medicina actual, afirma rotund el doctor Miquel Lozano, president de l’entitat.

La institució –aplegada com les altres especialitats sota el paraigua de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears– va néixer l’any 1984. Tanmateix, el col·lectiu ja existia abans, tot i que integrat dins d’un organisme més ampli: la Societat Catalana d’Hematologia i Hemoteràpia. La nostra entitat és fruit de l’evolució natural del coneixement mèdic. Dins de la primera branca van començar a aparèixer altres subàrees d’especialització que van créixer fins assolir vida pròpia. Malgrat que disposen d’un nexe comú, que és la sang, són disciplines diferenciades, explica el doctor Miquel Lozano, qui especifica les tres grans àrees sorgides de l’hematologia: L’hemoteràpia es relaciona amb la transfusió  de la sang. L’hematooncologia té a veure amb les seves malalties malignes, com són les leucèmies. I l’hemostàsia  tracta dels mecanismes involucrats amb  l’aparició dels fenòmens tromboembòlics i del seu tractament.

Aquesta tendència a la subespecialització dintre de la hematologia, de Catalunya, es va estendre després a tot Espanya. De fet, també a nivell estatal la Societat Catalano-Balear va ser la llavor pel naxeiment de  la Sociedad Española de Transfusión Sanguínea el 1989, agrega.

Catalunya ha estat pionera en molts avenços mèdics i tecnològics, i l’hematologia no és una excepció. Precisament, dins les nostres fronteres va néixer el primer centre de transfusió sanguínia de l’Estat espanyol i de tot el món. Ja existien bancs de sang a Chicago, però va ser el doctor català Federic Duran Jordà l’autor d’un servei que aconseguia treure la sang a Barcelona. Ajudat per una tecnologia i una organització ideada per ell mateix, podia transportar-la fins el front per a ajudar els soldats ferits, rememora el doctor, abans d’afegir que: Quan va acabar la Guerra Civil i els nacionals van entrar a la capital catalana, Federic Duran Jordà es va exiliar i va traslladar-se a Anglaterra, on va col·laborar activament a l’organització del sistema britànic de transfusió. La Guerra Civil espanyola va provocar una disseminació del coneixement mèdic català cap a Europa, fonamentalment cap a Anglaterra.

Per al president de la Societat, Catalunya sempre s’ha destacat per ser capdavantera i per aconseguir aglutinar un actiu esperit participatiu i associatiu: Un fenomen com l’existència de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques és una rara avis en el context espanyol. La motivació dels professionals per reunir-se i intercanviar opinions de manera altruista una vegada han acabat el seu horari laboral és una característica excepcional, arrelada a la societat  catalana.

L’entitat reuneix vuitanta socis, un nombre petit si ho comparem amb altres institucions més nombroses, però elevat si ho distingim pel seu grau d’afiliació. Les xifres podrien variar pròximament perquè la institució s’està obrint a altres especialistes propers en el dia a dia, com són els diplomats d’infermeria i els tècnics de laboratori. Per a nosaltres, són com les nostres mans i els nostres ulls, i per aconseguir una transfusió segura es essencial que estiguin formats, motivats i interessats per aquesta tasca, assenyala.

Els camps d’activitat dels experts vinculats a la Societat són heterogenis i es divideixen en dos grans àrees de treball: D’una banda, tenim els centres que s’encarreguen d’obtenir, separar, analitzar i emmagatzemar la sang. De l’altre, hi ha els dipòsits i bancs que es dediquen a transfondre-la i a practicar les proves necessàries de compatibilitat respecte al receptor. També, hi ha persones que es responsabilitzen de l’extracció de la sang i de la separació dels seus components per mitjà de diverses tecnologies, així com professionals que s’ocupen de gestionar la qualitat del producte final. Però també podem distingir els metges responsables dels laboratoris, dels bancs o dels dipòsits de sang. La nostra tasca és variada i multidisciplinària”, comenta.

La presència del col·lectiu en actuacions mèdiques és puntual: Varia depenent de cada equipament sanitari. Per exemple, a l’Hospital Clínic hi ha un especialista que en els trasplantaments hepàtics s’encarrega de coordinar tot el suport hemoteràpic. Però aquest cas és una minoria, gran part de la nostra feina es fa d’amagat, en un segon pla

La Societat fomenta la formació continuada i la comunicació dels professionals mitjançant sis sessions científiques anuals i un congrés, celebrat cada dos anys i organitzat en memòria d’un dels primers presidents i impulsors de l’entitat, el metge Antoni Gelabert. Aquestes trobades són una oportunitat única per a debatre i exposar les últimes novetats sobre els temes que més els amoïnen. Intentem cobrir els diferents àmbits de l’activitat hemoteràpica que inclouen tots els aspectes de la cadena transfusional, afirma, abans de detallar dues de les qüestions més candents: El nostre focus principal de preocupació és actualment aconseguir incrementar la seguretat en les transfusions. Aquest tema sempre està, però, supeditat a un altre: assegurar que hi hagi sang suficient.

Pel que fa a la seguretat, el president de la Societat exposa una dada rellevant: Als anys 60, un 20% dels receptors podien contagiar-se d’una hepatitis després de rebre una transfusió sanguínia. Avui dia, si apliquem les últimes tècniques, hi ha un risc residual d’un cas per cada milió d’unitats transfoses. M’agrada ressaltar que és la mateixa probabilitat que té una persona de morir en un accident a la seva banyera. És, per tant, una possibilitat remota.

La recerca científica és prolífica en aquest camp: Estem desenvolupant tècniques analítiques cada vegada més sensibles i específiques que permetin detectar unitats perilloses. I treballem intensament per a sotmetre els diferents components sanguinis a algun tipus de manipulació que aconsegueixi inactivar els potencials patògens que puguin haver-hi.

Per a Miquel Lozano, hi ha una percepció social errònia del risc associat a aquesta intervenció i és que el contagi de patologies com la Sida han augmentat la desconfiança: Som una especialitat que estem a l’ull de l’huracà, perquè qualsevol tema relacionat amb la sang té una gran sortida als mitjans de comunicació i a l’opinió pública.

En aquest sentit, els temes legals també ocupen un espai dins de les reunions bianuals: A l’últim congrés vam convidar el president de l’Audiència Provincial de Barcelona perquè ens oferís la seva visió sobre temes relacionats amb l’hemoteràpia que poden ser polèmics.

A Catalunya es recullen anualment 250.000 unitats de sang, que serveixen per a practicar uns 200 trasplantaments de variada tipologia. Malauradament, aquesta xifra no és suficient. Ens faltarien unes 50.000 donacions més. En tenim un índex de 36 donacions de sang per cada mil habitants l’any. Aquest nombre s’hauria d’incrementar per sobre de 40 per anar bé i evitar els períodes d’escassetat, més freqüents durant les vacances.

La col·laboració dels diferents bancs ajuda a superar les èpoques de carència més intensa: S’ha de fer front a la urgència com sigui. En aquests casos extrems, se solen anul·lar les cirurgies programades per a poder atendre els casos més greus i es demana l’ajuda d’altres centres perquè et deixin unitats sanguínies, matisa el president de la Societat, abans d’opinar sobre una tendència de futur preocupant: Anem cap a societats més evolucionades, riques i envellides, que necessiten tractaments mèdics cada vegada més agressius. L’única manera de poder-ho portar a terme és disposar de reserves de sang.

A la insuficiència de les donacions s’afegeix un temps d’emmagatzematge curt . Hi ha una part de la sang que si la conservem la podem mantenir durant un any. En el cas dels glòbuls vermells es poden preservar unes sis setmanes. Però hi ha altres components, com són les plaquetes, que ajuden a aturar les hemorràgies, que només es poden guardar 120 hores. Per tant, hem d’assegurar que entri sang cada dia per a poder tractar els pacients amb una leucèmia o una cirurgia cardíaca, per exemple.

Davant d’aquesta situació, es requereix afinar la decisió de realitzar una transfusió: Ha d’haver un procés racional d’avaluació dels riscos. S’ha de fer quan no hi ha més remei i estem convençuts que al receptor li representa un benefici. Per exemple, si tenim un malalt que acaba de sortir de cirurgia amb un índex dubtós de glòbuls vermells, és millor esperar que el seu propi organisme es recuperi estalviant-li una transfusió innecessària.

Trobar un substitut artificial a la sang seria la panacea. Tanmateix, aquesta meta se situa encara lluny malgrat que les investigacions científiques han volgut arribar-hi. Mitjançant la biologia molecular s’ha intentat aconseguir-ho, però de moment no ha estat possible. Actualment, només es pot produir artificialment hemoglobina humana, que és l’encarregada de desplaçar l’oxigen per la sang, per mitjà de bacteris. Aquesta substància és enormement tòxica, per això el cos humà l’aïlla a través dels glòbuls vermells. Encara no hem estat capaços de produir un mecanisme que serveixi per transportar-la sense que sigui nociva, explica, abans de ressaltar altres esforços científics que sí que han donat bons resultats: Hem aconseguit una sèrie de tècniques analítiques extraordinàriament sensibles que permeten identificar els donants que no són segurs i que poden transmetre alguna patologia. També hem millorat molt el temps en què podem conservar les cèl·lules; mentre que abans duraven tres setmanes, ara aquest interval s’ha allargat a 42 dies, i continuem treballant perquè s’hi perllongui. També, la tecnologia ha permès perfeccionar l’obtenció de components de la sang, com és el plasma.”

En l’actualitat, l’única font sanguínia depèn de la donació voluntària, així que el foment de campanyes sensibilitzadores és una de les metes més properes. La Societat, que col·labora amb les Administracions per coordinar esforços, iniciarà una acció dirigida als més joves: Se’ls enviarà missatges als mòbils per recordar-los que poden donar sang”, anuncia.

Per al doctor Miquel Lozano, les crides puntuals tenen un inconvenient: La donació massiva, que té lloc sempre que hi ha una mobilització social després d’un missatge d’urgència, serveix per a pocs dies. El problema és que en necessitem contínuament. Hem de posar més eines per a recordar sovint que els voluntaris són l’única alternativa.”

L’edat màxima dels futurs donants, que actualment està fixada en els 65 anys, podria variar: És un límit de protecció, però afortunadament avui dia les persones arriben a aquesta edat amb plena salut, així que probablement s’ampliarà als 70.”

Miquel Lozano opina que molta gent no es planteja oferir la seva sang per por o per desconeixement. És un acte segur. Fem un procés de selecció prèvia per a descartar aquelles persones a les quals pugui representar un risc la donació, valora abans d’assenyalar que: Donar sang és donar vida. En un trasplantament es poden requerir més de cinquanta unitats sanguínies, tot i que hi ha casos en què s’han fet servir fins a cent. Darrera d’aquesta xifra, hi ha cent persones que han fet possible que el malalt s’operés i es recuperés. La professionalitat del metge és cabdal però sense la col·laboració d’aquesta gent anònima això no hauria estat possible.”