DR. MIQUEL NOLLA SALAS
DR. MIQUEL NOLLA SALAS
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DR. MIQUEL NOLLA SALAS

MEDICINA INTENSIVA- MEDICINA D’URGÈNCIES

Text del 2005

L’especialitat d’emergenciòleg pot facilitar que s’obrin portes en un futur.

Del discurs del doctor Miquel Nolla Salas es desprèn que és una persona inquieta que ha viscut una trajectòria plena de reptes professionals, des que va fer medicina intensiva i unitats coronàries, la seva especialitat com a resident, fins a la tasca actual com a cap del servei d’urgències de l’Hospital de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramenet. “El servei d’urgències és l’apagafoc de la sanitat. La gent ha d’entendre que els recursos són limitats i per tant els serveis d’urgències s’han d’utilitzar d’una manera raonable.”

El Dr. Nolla prové d’una nissaga de metges. El seu pare, Robert Nolla Penedès, i els seus tres oncles eren metges, però van tenir una manera diferent de viure la medicina. “El pare i els dos oncles més grans, a més van fer magisteri, perquè la carrera de medicina era llarga i difícil i l’avi els va obligar a fer-ne dues, per si no podien acabar la de medicina. El primer va comprar el Testut, un llibre d’anatomia, magnífic i molt car, que va passar per les mans de tots els germans fins arribar a les meves. L’oncle gran, en Josep M., va decidir fer medicina rural, i se’n va anar a exercir de metge de poble. Més tard, va acabar sent metge a Girona, on va ser president del Col·legi de Metges. Després ve el meu pare Robert, un home apassionat per la docència que es va quedar a l’Hospital Clínic com a professor adjunt de la Facultat de Medicina. Quan va guanyar una plaça municipal a l’Hospital del Mar, el meu pare va ser un dels pilars perquè l’Hospital tingués unitat docent. El tercer era l’oncle Francesc, que es va dedicar sobretot a la medicina interna, a Barcelona. I el petit, en Joan, va anar a Nova Zelanda per dedicar-se a la cardiologia i quan va tornar a Catalunya va ser cap de medicina interna a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.”

A aquesta llista s’han d’afegir encara altres membres de la família, com alguns cosins germans que també són metges. A més a més de dos germans. “El meu germà, Joan, és metge intensivista com jo, i la meva germana, Teresa, és metgessa de família.”

El Dr. Miquel Nolla va pertànyer a la quarta promoció de medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona i va acabar la carrera a l’Hospital del Mar, centre on va estar els cinc anys de residència, concretament a la UCI, a l’àrea de medicina intensiva i unitats coronàries. “Em van ensenyar moltes coses a l’Hospital del Mar, però no em van ensenyar a fer l’anàlisi de la despesa que generava el metge dins d’una especialitat tan cara com és la medicina intensiva. Poc després d’acabar la residència, l’any 1983, vaig estudiar gestió sanitària a ESADE, no amb la intenció de deixar la bata, sinó per millorar la gestió dels meus recursos quan treballés en la meva especialitat.”

Quan va acabar l’especialitat, el Dr. Nolla va estar sis mesos treballant a l’àrea de vigilància intensiva, AVI, de l’Hospital Clínic. Mentre estava a l’Hospital Clínic i feia la tesi doctoral, el van cridar per posar en funcionament l’Hospital General de Catalunya, fet que coincideix amb un moment en el qual s’estava gestant progressivament una reconversió sociosanitària a Catalunya. “Em va semblar atractiu aquest plantejament, i m’hi vaig abocar, sabent que ben aviat s’aprovaria la Llei General de Sanitat, que es va aprovar el 1986, i sabent també que l’Hospital no encaixava gaire en aquest model. El canvi fonamental de la sanitat catalana, el fa el Dr. Ramon Espasa en el primer govern de la Generalitat de Josep Tarradellas. Aleshores ja es tenia en compte una futura llei de sanitat, en la qual tothom estaria sota el paraigua de la Seguretat Social, i el món privat s’incorporaria a aquest paraigua mitjançant el concepte dels hospitals privats a disposició de la sanitat pública. L’Hospital General de Catalunya es plantejava com una alternativa moderna de la sanitat privada, que havia mantingut una bona sanitat a Catalunya, com per exemple l’Aliança, però que s’estava envellint per manca de recursos. L’Hospital General de Catalunya no entra en aquest paraigua, i és d’aquí d’on neix la crisi. Com a consulta externa no generava dèficit, però quan s’obre l’hospitalització és quan es necessita una injecció de diners que coincideix amb l’aplicació de la Llei de la sanitat del govern socialista. Una de les coses que acaba fent l’Hospital per sobreviure és comprar diner massa car, demanant per exemple crèdits que estaven per sobre del 17%, com si fos una empresa de risc, i això un sistema sanitari privat no pot assumir-ho. Les múltiples vicissituds econòmiques el portaren a la seva crisi financera. Al llarg dels dinou anys que vaig treballar a l’Hospital General, vaig tenir l’ocasió de viure una suspensió de pagaments. Quan es vol aixecar una suspensió de pagaments i es planteja un pla de viabilitat, en primer lloc s’ha de pagar el que es deu als treballadors. Durant dos anys vam estar cobrant de forma irregular, de manera que al final del període d’angoixa em devien nou mesos de salari. Tots els treballadors estàvem en una situació molt similar. És fa difícil entendre com va sobreviure una entitat en aquestes condicions laborals.”

Al Dr. Nolla el van contractar per iniciar una consulta externa general, de metge generalista, i tres mesos després li van demanar que valorés quina seria la demanda del soci de l’Hospital, segons els factors de risc de la població de la seva àrea, quan s’obrís l’hospitalització. “Per fer una anàlisi d’aquesta situació, l’any 1984 vam començar a aplicar una medicina preventiva basada en una sèrie de sondeigs per identificar els factors de risc de la població potencial usuària de l’Hospital.”

A final de 1985 li van demanar la posta en marxa del servei d’hospitalització, i pocs mesos després va entrar en funcionament el servei d’urgències i la unitat d’intensius. “Quan la Unitat de Cures Intensives va començar l’activitat, em vaig desprendre de la medicina preventiva, de la consulta externa i de l’hospitalització. Vaig recuperar la meva especialitat i vaig fer les funcions de cap de serveis de la UCI des del març de 1986 fins al juny de 2002. Tenia molt clar que havia de tenir molta cura en la gestió del control del meu servei i sobretot s’havia de controlar al màxim la despesa que poguéssim generar.”

D’altra banda, el Dr. Nolla volia demostrar que l’Hospital era necessari i va apostar per una línia arriscada que va fer que el centre guanyés prestigi i consolidés el projecte. Es va plantejar, dintre de la seva especialitat, la qüestió de saber quins eren els processos dels quals hi havia més mancança a Catalunya. Les mancances més significatives estàven en l’atenció dels processos neurocrítics, tant traumàtics com hemorràgics. L’altra aposta important del Centre fou la radioteràpia. “Ens adonàrem que, per als tractaments de radioteràpia, molta gent anava a Montpeller. Aleshores, es va muntar un servei de radioteràpia molt bo, amb la doctora Bonet al capdavant, que era una doctora de la Catalunya francesa que estava treballant en aquells moments a Montpeller i es va traslladar aquí. Aquesta persona va donar prestigi a la radioteràpia al nostre país. L’altre aspecte que en aquells moments necessitava major atenció tenia relació amb el neurointensivisme, és a dir, l’atenció del malalt amb problemes neurològics greus. En particular, un problema, que per sort cada cop es veu menys, era l’accident de la “vespino” amb el traumatisme craneoencefàlic aïllat. Sort que hi ha hagut la nova reglamentació de trànsit que recull l’ús del casc i d’aleshores ençà aquesta patologia ha minvant significativament.”

L’any 1996, per completar la seva formació en gestió, el Dr. Nolla va fer la diplomatura en direcció d’empreses (PPD), a l’IESE, la qual cosa li va permetre entendre, abans que es produís el problema, que l’Hospital General de Catalunya anava entrant en fallida. “Vam prestar prou assistència a l’Hospital com perquè no es tanqués, però quedava molt clar que la meva col·laboració en el desenvolupament dels nous projectes en aquell centre havia arribat al seu final; i va ser així, les circumstàncies van fer que me n’anés i em plantegés un nou projecte de futur.”

Aquest projecte de futur al qual al·ludeix el Dr. Nolla no es va fer esperar, perquè poc després va signar un contracte a l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau per fer recerca de gestió en l’àmbit de la medicina intensiva. Simultàniament, va rebre una oferta per ser cap del servei d’urgències de l’Hospital de l’Esperit Sant; acceptant aquest nou repte laboral. “L’Hospital de l’Esperit Sant és un “laboratori experimental” sobre els fluxos migratoris que vivim en el nostre país. El fet d’intentar entendre quines són les necessitats dels immigrants des del punt de vista de la salut i fer una projecció de futur d’aquesta problemàtica va suposar un gran repte, i aquest és un dels aspectes pels quals em va agradar el projecte de l’Hospital de l’Esperit Sant.”

Quan va arribar a l’Hospital, el Dr. Nolla va fer una anàlisi de la situació i es va plantejar la conveniència de consensuar les decisions amb el sindicat de metges de la institució, perquè participessin en el projecte. Aquest va ser el primer pas per establir les bases dels tres grans pilars de la reforma del servei d’urgències. “Vaig plantejar tres nivells d’actuació: en primer lloc, que la coordinació estigués perfectament definida les vint-i-quatre hores del dia. El següent aspecte va ser elaborar un pla per intentar millorar la labor assistencial que s’estava fent. I el tercer punt, fer un pla d’adequació de la jornada laboral a les necessitats i a les normatives laborals vigents.”

Havia passat d’un hospital de darrera generació a un centre antic, amb més de setanta anys d’història i amb una arquitectura física totalment envellida. Com a dada interessant estava el projecte d’un hospital nou. “Per a mi no era el mateix posar en marxa un hospital des de zero, com l’Hospital General de Catalunya, que posar en marxa un centre que parteix d’una organització prèvia i adaptada a funcionar dintre d’una estructura envellida. Fer funcionar un hospital amb una estructura física que s’havia de canviar i en el qual les noves tecnologies són difícils d’incorporar, perquè no ho permet la mateixa estructura física, és una tasca molt complicada. Per a mi era un gran repte, agafar tota aquella gent i modernitzar la cultura de treball per adequar-la al segle xxi, perquè quan obríssim el nou hospital tot estigués a punt.”

El de l’Hospital de l’Esperit Sant és un dels serveis d’urgències amb més densitat d’Espanya. Estem al voltant de les cent vuitanta urgències, en un hospital que no arriba als cent cinquanta llits. Això suposa una pressió assistencial inusualment alta, relacionada, en part, amb la immigració. “El problema dels immigrants no són els papers, perquè el primer que se’ls facilita és la targeta sanitària i s’assumeix l’assistència dels que viuen aquí i fins i tot la dels familiars que vénen a la ciutat i ho aprofiten per ser atesos de malalties que no poden ser ateses al seu país per manca de recursos. Aquest és un problema, però no és el problema clau. Hem de tenir clar que el concepte de salut i malaltia ve condicionat per la formació de la gent, i per molts aspectes culturals. No tan sols hi ha la barrera idiomàtica, sinó que la cultura influeix molt en la percepció subjectiva de l’assistència que estàs fent, sobretot a les urgències.”

Hi ha un aspecte molt atractiu i és el fet que les urgències estan plantejant un procés de canvi molt important i molt significatiu. Si fa deu anys la porta d’entrada de l’hospital era la consulta externa o la cirurgia programada, actualment el flux d’ingressos es fa per mitjà de la via d’urgències. Això dóna una força al servei d’urgències de l’hospital que no tenia fa uns quants anys. “Estem recuperant tot el que s’ha perdut durant aquests anys. Quan el meu pare treballava a l’Hospital Clínic, el fet de formar part de l’equip d’urgències era d’un gran prestigi. Després va venir un temps en el qual qui s’ocupava de les urgències era l’últim d’arribar. Però, en aquests moments, si les urgències no funcionen bé, l’hospital no funciona bé.”

El metge d’urgències ha de ser un metge capacitat i entrenat, cosa que en aquests moments sembla que no és així. “El que necessita un metge d’urgències és una carrera professional. L’especialitat d’emergenciòleg pot facilitar que s’obrin portes en un futur i és un plantejament que està sobre la taula. Hi ha un col·lectiu molt important que està lluitant perquè existeixi aquesta especialitat.”

Diu el Dr. Nolla que perquè un servei d’urgències funcioni, hi ha d’haver un gran treball d’equip, no tan sols entre les diferents especialitats sinó entre tots els professionals implicats en l’urgència. “En el servei d’urgències de l’Hospital de l’Esperit Sant s’han de coordinar a més de 100 persones, entre metges, personal d’infermeria i administratius.”

Quan un pertany a una família de metges és difícil precisar els límits de la veritable vocació per la medicina i la mateixa inèrcia de les influències de l’entorn quotidià. “Tinc moltes aficions, però reconec que he estat molt feliç durant els més de vint-i-cinc anys dedicats a la medicina. Ara faig poc de metge, i m’ha costat molt penjar la bata, deixar de tocar panxes i de tractar directament amb el pacient.”