Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. PAU MIRET HUC
DR. PAU MIRET HUC.
Fotografia: Àngel Font

DR. PAU MIRET HUC. Hematologia

Obra:

Text del 2005

La diferència fonamental entre els grans centres hospitalaris i els perifèrics són els mitjans i les possibilitats terapèutiques existents.

Sens dubte, la vida del doctor Pau Miret pot ser qualificada de fructífera i plena en tots els ordres: professionalment, familiarment i, el més important, humanament. Aquest hematòleg barceloní deu la seva inclinació per la medicina, en gran part, als consells, treball i perseverança de la seva mare, Eugènia Huc, una dona emprenedora i valenta que sempre va creure en ell i que el va animar a seguir la difícil carrera mèdica: “El meu pare va morir durant la guerra i la meva mare, que era comptable, va haver d’agafar les regnes de l’economia familiar. Va fer molts sacrificis per tal que pogués estudiar medicina a la facultat de Barcelona, però sempre em va animar perquè continués els meus estudis.”

A la universitat, “vaig tenir la sort de poder estudiar de la mà de figures tan rellevants com el professor Farreras Valentí, impulsor de l’hematologia a l’Estat espanyol.”

L’hematologia té com a objectiu “el tractament i prevenció de totes les malalties relacionades amb els components de la sang: glòbuls vermells, glòbuls blancs, plaquetes i plasma.”

Aquesta especialitat ha viscut una transformació espectacular en les tres darreres dècades que ha permès deixar d’associar automàticament la paraula mort a patologies com ara la leucèmia: “L’avenç més important s’ha produït en el camp farmacològic. De fet, la introducció de noves substàncies ha permès de modificar substancialment el caire del diagnòstic de les malalties oncològiques. També s’han millorat molt els resultats aconseguits mitjançant el trasplantament de medul·la, entre altres coses perquè els nous fàrmacs han reduït la incidència del rebuig.”

Un cop va acabar la llicenciatura s’especialitzà a l’Escola d’Hematologia que havia fundat el doctor Farreras Valentí a l’Hospital Clínic. Compatibilitzà la seva formació com a especialista amb el treball com a metge generalista en el sector privat. Immediatament després d’obtenir el títol començà a col·laborar a l’Hospital Clínic amb el doctor Ricard Castillo, qui “em va proposar treballar en la secció que s’encarregava de realitzar transfusions i que aleshores depenia de la Càtedra de Farmacologia, el titular de la qual era el famós doctor Valdecasas. Vaig treballar-hi durant dotze anys i vaig tenir l’honor de participar en la creació del servei de coagulació i transfusió i l’assoliment de l’autonomia d’aquest servei.”

En aquest mateix període també va exercir com a professor adjunt de l’Escola Universitària d’Hematologia. Un cop es va incorporar al sistema hospitalari públic deixà de banda l’exercici de la medicina privada. L’any 1972 abandonà la seva ocupació com a metge adjunt a l’Hospital Clínic per assumir el repte que suposava treballar a un macrohospital com la Vall d’Hebron. A banda de l’assistència als pacients, el doctor Miret també intentava de portar a terme recerques mèdiques paral·leles: “Vam desenvolupar investigacions al voltant de les plaquetes, el cultiu en viu, la transfusió de leucòcits, etc.”

Hi va treballar fins que va deixar el càrrec per motius familiars l’any 1979: “La meva esposa, Concepció Gamundi, va ser l’única de nou fills que es va decantar per estudiar farmàcia seguint l’exemple del seu pare, que regentava una oficina de farmàcia establiment a Tortosa. Quan aquest es volgué jubilar, es plantejà del futur del negoci familiar. Aleshores vaig decidir opositar per tal d’obtenir el càrrec de cap del servei d’hematologia de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. En superar les proves, tota la família s’hi va traslladar per poder compatibilitzar les nostres respectives professions.”

Aquest trasllat no va ser cap entrebanc per al doctor perquè “la meva dona ha estat una persona fonamental a la meva vida.”

El fet d’haver treballat primer en dos dels grans centres hospitalaris del país i després en un centre comarcal determina la visió àmplia i profunda que el doctor Miret posseeix de la xarxa d’atenció hospitalària pública del nostre país: “La diferència fonamental que hi ha entre els grans centres hospitalaris i els perifèrics són els mitjans tècnics i les possibilitats terapèutiques. Encara avui dia, els especialistes perifèrics diagnostiquem i preparem els malalts per a les intervencions d’alt risc, com ara un trasplantament de medul·la, que es porten a terme sempre a un establiment de tercer nivell.”

Pel que respecta als facultatius, “els metges que exerceixen a les comarques han de tenir una base generalista força sòlida perquè estan menys superespecialitzats i han de ser capaços de tractar tota mena de patologies.”

A més a més, concretament a la seva àrea de treball, es planteja la problemàtica de la dispersió de la població. La zona del Delta de l’Ebre té una densitat de població moderada i no hi ha grans nuclis urbans, cosa que comporta “problemes de mobilitat i molèsties per als usuaris, que han de recórrer distàncies considerables per ser atesos.”

El doctor Miret va tenir especialment en compte aquesta característica quan durant set anys va dirigir els set-cents treballadors, entre ells més d’un centenar de metges, que conformaven la plantilla de l’Hospital Verge de la Cinta: “El doctor Gol i Gorina va ser un exemple per mi en les qüestions relacionades amb l’humanisme de la nostra professió i vaig voler imitar-lo en assolir un càrrec de gestió. La nostra funció no és únicament guarir el malalt, sinó fer que se senti ben atès i acompanyat durant el seu procés d’atenció. Per al pacient i els seus familiars es deriven diversos problemes socials i personals relacionats amb la seva estada al centre, i hem d’intentar que aquesta sigui tan agradable i poc molesta com sigui possible. Per aquesta raó, quan vaig accedir a la direcció del centre, vaig posar en pràctica tota una sèrie de mesures per tal que els nostres serveis esdevinguessin més empàtics i humans.”

El seu objectiu bàsic era “millorar la qualitat assistencial, ampliar les instal·lacions del centre i assolir una major autonomia.”

De fet una de les millores aconseguides que el doctor Miret destaca especialment va ser la consecució d’una gerència pròpia per al centre. Com a reconeixement de la seva intensa labor i empenta mèdica el doctor Miret ha rebut fins al moment la Medalla Francesc Macià que atorga la Generalitat de Catalunya i el Premi Gol i Gorina concedit per l’Acadèmia de les Ciències Mèdiques. La humanitat i la humilitat del doctor Miret expliquen que justifiqui aquestes condecoracions basant-se exclusivament en la sort: “He estat una persona molt afortunada, he tingut sort i he estat feliç en àmbits molt diversos de l’existència: amb els amics, amb la família, amb la feina, que m’ha permès desenvolupar tasques diverses dins de la meva especialitat. Sincerament, puc dir que m’he sentit realitzat en l’aspecte professional i personal.”

Tot i que el doctor parla de sort, nosaltres preferiríem fer-ho de treball perquè, fent una paràfrasi d’una dita catalana tradicional, la sort no es troba si no es busca amb una sòlida formació, amb l’esforç, amb el treball de cada dia i amb un arrelat esperit de millora i superació.