Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Pere Barceló Reverter
DR. PERE BARCELÓ REVERTER.
Fotografia: Àngel Font

DR. PERE BARCELÓ REVERTER. NEFROLOGIA

Obra:

Text del 2004

La disfunció del ronyó afecta la salut de molts òrgans que també han de ser vigilats i tractats.

El doctor Pere Barceló, especialitzat en l’àrea de la nefrologia i director del servei de nefrologia de la Fundació Puigvert, defineix aquesta especialitat com “la branca encarregada de l’atenció del ronyó. La nostra especialitat parteix d’una derivació de la medicina interna, és a dir, en origen érem especialistes en medicina interna que ens vam anar decantant cap a l’estudi i tractament de les malalties del ronyó (tant de les pròpies, com les nefropaties, les infeccions urinàries, la hipertensió, etc., com de les derivades d’afeccions com la diabetis). El gran salt de la nostra especialitat es va viure amb la creació i difusió de possibilitats terapèutiques com la diàlisi i el trasplantament de ronyó.”

Aquestes tècniques han permès augmentar i millorar la qualitat de vida d’amplis sectors de la població. En aquest sentit, el doctor Barceló recorda que “moltes persones afectades morien per falta d’un tractament que les guarís. Quan aquest va ser factible, les primeres màquines de diàlisi eren molt rudimentàries i obligaven els malalts a ser dialitzats durant dotze hores tres dies a la setmana. Actualment només han de romandre quatre hores als centres de diàlisi. D’altra banda, durant els primers anys aquesta tècnica només es feia servir en pacients joves. De mica en mica, juntament amb el trasplantament, hem aconseguit universalitzar-la i fer-la extensiva al gruix de la població. De fet, actualment s’estan dialitzant pacients de vuitanta anys.”

Aquesta dada reflecteix l’avenç espectacular d’una disciplina que ha viscut una trajectòria circular: “En un principi els nefròlegs érem especialistes en medicina interna que ens vam subespecialitzar en l’àrea del ronyó en un moment en què es va començar a fer palès que la medicina interna tradicional ja no era viable. Posteriorment, però, en descobrir la complexitat de l’òrgan tractat i les derivacions que té en la resta de l’organisme, ha estat obligat que tornéssim a aprofundir en determinades àrees de la medicina interna per respondre veritablement a les necessitats dels nostres pacients. En aquest sentit, hem de tenir en compte que, a més de la funció popularment coneguda com a depuradora, el ronyó també s’encarrega de la fabricació d’hormones com l’eritroprojetina o la vitamina D i de metabolitzar l’aigua. Per aquesta raó, la seva disfunció afecta la salut de molts òrgans que també han de ser vigilats i tractats.”

Molt abans, però, de decantar-se per la medicina interna, el doctor Barceló desitjava simplement convertir-se en metge: “El que m’atreia de la medicina era el vessant personal, la comunicació que s’establia amb el malalt i l’ajut que un facultatiu podia brindar. Estava molt influenciat per la tasca dels tradicionals metges de poble, que sanaven físicament els pacients però també els donaven caliu humà.” Aquesta vocació altruista i humanitària és comuna en molts metges de la generació del doctor Barceló. Segurament per això, aquesta generació va ser la impulsora d’una atenció sanitària humanitzada i competent que va apropar l’assistència mèdica al gruix de la població.

El doctor Barceló es va formar a la Universitat de Barcelona. Dels seus anys d’estudiant recorda especialment el fet que “la relació amb els catedràtics i professors era molt llunyana i que es basava en un respecte absolut per la seva tasca. A més a més, és cert que existia una certa mancança pràctica en la formació. Els estudiants interessats esdeveníem alumnes interns d’algun servei per tal de poder tenir un contacte sovintejat amb els malalts i amb els metges en exercici. En el meu cas, vaig esdevenir alumne intern del Servei de Patologia.”

En acabar els estudis universitaris, es va decantar per l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau per tal d’especialitzar-se en medicina interna. Un cop especialitzat, exercí en aquesta institució en qualitat de metge adjunt durant dos anys fins que va rebre una oferta temptadora: “La Fundació Puigvert em va oferir la possibilitat d’incorporar-me com a metge adjunt al seu servei de nefrologia.”

Aquesta proposició va ser la causant que s’especialitzés en nefrologia: “Durant la meva època d’estudiant havia observat les primeres passes dels doctors Soriano i Revert en aquest camp. Era, per tant, una àrea de coneixement molt nova i que oferia moltes possibilitats de realització a un professional perquè pràcticament tot estava per fer. L’any 1963 un conjunt de doctors catalans, el doctor Rotellar, el doctor Revert, el doctor Del Rio, el meu mestre, i el doctor Caralps, van fundar la primera associació catalana de nefrologia. Un any després es creava la Sociedad Española de Nefrologia, de la qual també va formar part el doctor Del Rio.”

D’aleshores ençà ha desenvolupat la seva trajectòria professional en aquesta institució. Actualment el servei de nefrologia compta amb “catorze metges, entre adjunts i caps clínics, quatre residents, un resident de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, unes vint-i-cinc infermeres especialitzades en diàlisi i l’equip d’infermeres de planta.”

El doctor Barceló destaca sobretot la tasca de les infermeres de diàlisi: “Actuen com els antics metges de família rurals. Són elles les que coneixen les característiques personals i familiars de cada pacient i les que els tracten de manera regular. Les característiques de les malalties i dels malalts fan que la tasca d’aquestes professionals sigui indispensable i que hagin de posseir un perfil molt determinat.”

El servei segueix un model d’especialització en tres branques que han de treballar de manera conjunta: “la nefrologia clínica, encarregada del tractament de les nefropaties, la hipertensió, etc. La unitat de diàlisi i la unitat de trasplantament de ronyó.”

Els malalts susceptibles de ser dialitzats pertanyen a categories diferents: “Els pacients joves acostumen a patir malalties cròniques degeneratives incurables. Els malalts de més de cinquanta anys solen presentar patologies hereditàries des del naixement que han anat degradant la funcionalitat dels ronyons. El malalts més grans, en canvi, pateixen una disfunció renal sovint derivada d’altres patologies com ara la diabetis o d’altres factors com el colesterol, el tabaquisme, etc… En aquest sentit, cal considerar que els ronyons són òrgans per què passen molts de vasos sanguinis, de manera que totes les patologies cardiovasculars hi incideixen de manera important.”

Pel que fa al trasplantament, cal destacar que els nefròlegs són els especialistes encarregats de preparar i fer el seguiment d’una intervenció que també s’ha anat generalitzant i que ha introduït variants al nostre país com el trasplantament d’òrgans vius. Aquesta tècnica, que compleix amb totes les garanties ètiques, s’ha incrementat en els darrers anys entre altres factors perquè la supervivència dels òrgans és major. “No obstant això, el més convenient seria trobar altres sistemes terapèutics alternatius que incrementessin la qualitat de vida de les persones afectades.” Perquè sigui realitat aquest repte calen, però, inversions en investigació i esperar, perquè el temps en la medicina és fonamental i el que avui sembla una utopia demà serà una realitat quotidiana.