Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Pere Brescó Torras
DR. PERE BRESCÓ TORRAS.
Fotografia: Àngel Font

DR. PERE BRESCÓ TORRAS. OBSTETRÍCIA I GINECOLOGIA

Obra:

Text del 2004

El part no és del ginecòleg, ni de la infermera, ni de la llevadora, el part és de la parella.

El doctor Pere Brescó Torras és obstetra i ginecòleg. Ha estat viatger solidari al món subdesenvolupat, on ha viscut experiències que han forjat una personalitat capaç de valorar les coses que són importants de debò Amb un esperit jovial encomanadís, dirigeix actualment el servei de ginecologia de l’Hospital d’Igualada.

A casa seva, a Igualada, no hi havia cap antecedent familiar metge, però el pare va inculcar als dos fills la vocació per la medicina. “Des de molt petit volia ser metge. Vaig rebre les influències del meu pare, a qui sempre havia agradat aquesta professió. Puc dir que hi ha un antecedent patern de fet, perquè som dos germans i tots dos som metges.”

L’atreia la part humanitària de la medicina. “Quan ets adolescent i vols ser metge és perquè tens la visió idíl·lica d’ajudar els altres. En aquells moments, som com petites ONG.”

L’afany viatger es va fer palès només començar a estudiar la carrera de medicina. “Vaig fer els tres primers anys de carrera a la facultat de medicina d’Osca, on hi havia el meu germà, que hi havia anat a causa de les vagues que es produïen a Barcelona. Per estudiar els tres anys següents, me’n vaig anar a Saragossa.”

Hi va trobar moltes diferències. “A Osca, hi havia una facultat molt familiar. S’estudiava i, a més, s’hi estudiava per entendre, però també hi fèiem gresca. Saragossa era una universitat massificada i l’objectiu se centrava a fer uns exàmens tipus test per aprovar i acabar la carrera.”

A segon curs va decidir que seria ginecòleg. “Vaig decidir que quan acabés, me n’aniria a un país del Tercer Món. Em van dir que hauria de fer l’especialitat de medicina tropical, i després m’enviarien a un hospital. Van afegir que el que més m’havia de preparar era la ginecologia i l’obstetrícia, perquè hi trobaria molts problemes. A l’estiu treballava de portalliteres a l’Hospital d’Igualada, i, com que tenia l’Àfrica al pensament, freqüentava el servei d’obstetrícia, on hi havia el doctor Guerra i els metges que ara tinc d’adjunts, que em van empènyer cap a la ginecologia.”

Com més coneixia l’especialitat, més se n’enamorava. “El part és la cosa més maca que hi ha al món. És l’acte més important per a la parella. El ginecòleg hi és present, com un invitat, perquè la parella tingui el millor de la seva vida, que és el fill, i el pugui tenir en les millors condicions possibles, però el part no és del ginecòleg, ni de la infermera, ni de la llevadora, el part és de la parella.”

Quan va acabar la carrera, va fer un any de medicina tropical, per poder anar-se’n a l’Àfrica. “Ho tenia tot preparat, perquè havia d’anar-hi a reemplaçar un altre metge que era gran. Els pares no en sabien res, només ho sabia el meu germà. El fet és que el meu germà era a punt de casar-se i jo també volia casar-me abans d’anar-me’n a l’Àfrica. Per no aigualir la festa, vaig esperar un mes, perquè es casés. Se’n va anar de viatge de noces i l’endemà vaig dir als pares que me n’anava al cap de quinze dies. Naturalment, van tenir un gran disgust. Em vaig casar i me’n vaig anar a l’Àfrica amb la meva dona, que era infermera.”

Va treballar durant dos anys al Txad, a l’Hospital de Beboro. “El primer mes va ser dur. Si hagués tingut un avió, me n’hauria anat, però després va ser l’època millor de la meva vida. Si has estat en un lloc d’aquests, te’n rius de les coses que aquí considerem importants. Si tinc sort a la vida és gràcies al fet d’haver-hi anat.”

Es va trobar amb una situació sanitària arcaica a l’Hospital de Beboro. “Hi havia el doctor Cortadella, un cirurgià català que tenia contacte amb l’hospital perquè tenia un fill jesuïta que va ser qui el va muntar. Gràcies al Dr. Cortadella, que cada any i mig enviava un contenidor amb material, hi havia mitjans. Però el material era com el d’Espanya quaranta anys enrere. Tampoc no hi havia grans aparells, però podíem operar i fer medicina.”

Al poc temps d’arribar-hi, s’hi va quedar sol. “El Dr. Cortadella em va ajudar molt durant els tres primers mesos, però es va començar a trobar malament i va haver d’anar-se’n. El seu fill, que era infermer i a més operava molt bé, va agafar una malaltia, i va haver de tornar a Espanya. M’hi vaig quedar un any i mig com a responsable de l’hospital. Estava sol com a ginecòleg, amb la meva dona i dos metges més. Un feia medicina interna i l’altre controlava els setze dispensaris de l’hospital.”

Durant el darrer any de la seva estada al Txad, el Dr. Brescó va començar a  escriure cartes a diversos països de llengua francesa amb la finalitat de fer-hi l’especialitat. Se’n va anar a Bèlgica, on va fer quatre dels cinc anys d’especialitat que es fan a Europa. “El fet de tornar a Espanya i estudiar el MIR, sense saber què passaria, no m’atreia gens. Llavors, vaig fer un examen a Bèlgica, el vaig aprovar i me n’hi vaig anar. Aleshores, a Bèlgica hi havia ecodòppler i làser, i les tècniques quirúrgiques (laparoscòpia, etc.), en definitiva, era un país més avançat tecnològicament parlant.”

Quan va acabar l’especialitat va anar a treballar quatre anys a l’Hospital Mútua de Terrassa. “A Bèlgica vaig tenir el meu primer fill. Jo volia que els meus fills tornessin i que sentissin les arrels catalanes. Vam tornar i me’n vaig anar a treballar a la Mútua de Terrassa, amb un contracte per fer-hi guàrdies. Vaig demanar a Bèlgica fer l’últim any a Espanya. Llavors, vaig fer el cinquè any del MIR belga… L’any següent, vaig incorporar-me com a metge adjunt al servei de ginecologia que dirigia el Dr. Fresnadillo, on hi havia també el Dr. Pessarrodona.”

El Dr. Brescó vivia a Igualada i anava cada dia a Terrassa a treballar quan el van trucar de la direcció de l’Hospital d’Igualada per saber si volia treballar-hi com a cap de servei. “Vaig posar-los algunes condicions, entre les quals que m’hi deixessin portar gent meva i que em donessin el material que necessitava. Després d’uns mesos de negociacions, van acceptar i me n’hi vaig anar.”

Considera que en un hospital comarcal es pot fer gairebé tot. “Els hospitals no són les parets, són les persones que hi treballen; si tens gent bona ho pots fer tot. Tractem casos d’esterilitat, oncologia, patologia mamaria, gestacions d’alt risc, etc. I  gràcies a que en el servei hi ha professionals joves i amb ganes de treballar, som un hospital de referència amb cirurgia endoscòpica avançada, i de patologia del sòl pelvià, amb una gran tasca formativa organitzant cursos, màsters, etc.”

Compagina la tasca de l’hospital amb el vessant privat. “Al matí vaig a la pública, i la tarda treballo a la meva consulta. Aquesta feina em dóna el plaer de poder estar mitja hora amb cada pacient, quan a l’hospital n’haig de veure una cada cinc minuts. No tenim temps. Aquesta és una de les raons per les quals necessitem més ginecòlegs.”

De tant en tant torna a l’Àfrica. “L’Àfrica enamora, quan la tens a la ment és molt difícil deixar-la.”

El Dr. Brescó també és un enamorat de la vida. “No tinc prioritats, tot és important: la família, les afeccions, la feina… Gaudeixo amb totes les coses que faig, fent de ginecòleg o muntant a cavall amb el meu fill.”

També gaudeix quan parla dels pares. “Estic molt orgullós dels pares. Si sóc on sóc és gràcies al sacrifici que van fer pels seus dos fills.”