Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Rafael González-Adrio Wagner et alia
DR. RAFAEL GONZÁLEZ-ADRIO WAGNER, DR. AMADEU VILÀ INDURAIN, DR. ENRIC HENERE RIVERO, DR. MANUEL RIERA MANRESA.
Fotografia: Àngel Font

DR. RAFAEL GONZÁLEZ-ADRIO WAGNER, DR. AMADEU VILÀ INDURAIN, DR. ENRIC HENERE RIVERO, DR. MANUEL RIERA MANRESA. ARTROS CIRURGIA ORTOPÈDICA I TRAUMATOLOGIA - ARTROSCOT

Obra:

Texto del 2003

L’objectiu de la cirurgia és obtenir el màxim guany amb el mínim dany.

.

“Qualsevol operació quirúrgica és com un vaixell on no només s’embarca el pacient sinó també el metge. Cap dels dos està sol, ans al contrari, tots dos viatgen junts i volen que arribi a bon port.” Amb la idea metafòrica d’una travessia compartida, el doctor Rafael González-Adrio explica de manera clarificadora la filosofia que guia el col·lectiu de professionals que treballen a la unitat Artros de cirurgia ortopèdica i Traumatologia. Conformada per un equip punter d’especialistes del bisturí, el centre ofereix l’alt nivell tecnològic i mèdic que hom pot trobar a la medicina pública, però també el confort, l’exclusivitat i la llibertat d’elecció que sol prevaler a la medicina privada. La Unitat, emmarcada actualment a les clíniques CIMA i Teknon, ofereix al pacient la garantia de poder comptar amb les tècniques més avançades -i científicament corroborades-, però alhora també amb l’honestedat dels professionals que saben informar i compartir la informació amb el malalt, tot defugint els mites.

La Unitat basa el seu funcionament en la subespecialització, un enfocament del tot imprescindible si es vol oferir una atenció adequada. Els quatre traumatòlegs que hi treballen es dediquen a dues articulacions: Rafael González-Adrio tracta els casos relacionats amb el maluc i el genoll; Manel Riera s’encarrega del genoll i de la cirurgia del peu i del turmell; Amadeu Vilà se centra preferentment en el genoll i l’esquena, i el doctor Henere, en la extremitat superior i també en l’esquena. “Un únic professional no pot abastar tots els camps de la seva especialitat. Amb prou feines pots atendre la consulta i dedicar part del teu temps a una necessària formació continuada. Si vols fer-ho bé has de subespecialitzar-te”, afirma, abans de puntualitzar que “el camí més adequat és centrar-te en tota una articulació. Tanmateix no és gaire convenient que un metge digui: Jo faré només artroscòpies. És important que el professional conegui l’anatomia i la història natural de les malalties. Un mateix pacient pot tenir un problema de menisc que requereix una artroscòpia, però també pot desenvolupar una artrosi, i el metge ha de tenir també una solució o una tècnica per  tractar-la.”

D’altra banda, Artros combina la subespecialització amb una oferta integral i multidisciplinària, capaç d’atendre cada problemàtica individual, ja sigui amb fisioterapeutes que es traslladen a casa del pacient i que faciliten el retorn immediat de la persona operada al seu entorn quotidià; amb infermeres que de la mateixa manera assisteixen a la llar i també fan possible que el malalt no hagi de restar ingressat a l’hospital pel sol fet de necessitar medicaments endovenosos –que són aplicats, per tant, al domicili–, o amb un equip d’anestesistes que contribueixen a escurçar la recuperació. Rafael González-Adrio, qui va completar la seva formació a Anglaterra i a Austràlia, en posa un exemple: “Amb la reconstrucció artrosòpica dels lligaments encreuats es fa possible bellugar el genoll a més de noranta graus el dia següent de la intervenció quirúrgica. A Austràlia, on vaig fer recerca sobre aquest tema, i a Anglaterra, practicavem aquesta tècnica com a cirurgia de dia i els pacients no havien de restar ingressats. El mateix dia podien tornar a casa i caminar sense cap restricció. Hi havia gent que sortia de l’hospital sense crosses. Això fa uns anys era del tot impensable.”

Els avenços en cirurgia mínimament invasiva han permès grans progressos. Artros no resta al marge d’aquestes noves tecnologies: “Actualment, els metges som capaços d’implantar una pròtesi de maluc tot causant al pacient una ferida de set centímetres quan abans era de trenta, i és que les tècniques evolucionen. La idea és que la cirurgia faci el mínim dany possible i interfereixi poc en la vida de la persona. Les coses no només estan canviant en el postoperatori, també abans de l’operació: Ara ja no s’ingressen els malalts vint-i-quatre hores abans de la intervenció, allò els produïa un neguit innecessari, considera Rafael González-Adrio, actualment l’únic traumatòleg a Espanya que des del 2002 i de forma regular implanta una pròtesi de maluc puntera, la pròtesi de maluc de superfície. “A diferència d’altres pròtesis, registra uns índexs de desgast molt petits.”

Ideal, per tant, per a persones joves afectades per artrosis en aquesta articulació i limitades fins feia molt poc per una qualitat de vida reduïda. “Els especialistes aconsellaven a aquests pacients que retardessin l’operació, perquè les pròtesis existents duraven molt poc.” L’arribada d’aquesta pròtesi, nascuda el 1991 a Anglaterra, concretament a Birmingham, i provada amb èxit ja en trenta mil pacients de tot el món, és un alè d’esperança en el nostre país per a les persones afectades.

Rafael González-Adrio destaca que sovint descobriments d’aquest calibre requereixen un interval de temps per ser avaluats detingudament. “La pròtesi va trigar deu anys a ser aprovada pel NICE (National Institution for Clinical Excellence) a Anglaterra. Els nous productes mèdics, abans de ser aplicats, han de ser provats en centres especialitzats on hi hagi un control i un seguiment. El risc sempre ha de ser mínim.”

I més tenint en compte que la seva tècnica d’implantació no té res a veure amb les anteriors. “Requereix un període de formació. La companyia que va llançar aquesta pròtesi també es va ocupar de l’aprenentatge, perquè d’un bon ús en depenia l’èxit. Durant els primers anys cobrien aquesta formació i enviaven els seus tècnics per controlar i ajudar el cirurgià que l’aplicava tot sol per primera vegada.”

La carència d’un interès econòmic de curt termini va fer possible una adequada praxi mèdica, sense perilloses precipitacions, i van ser finalment els mateixos malalts, guiats pel boca a orella, els que van anar a buscar els professionals experts en la implantació. L’ús generalitzat a Espanya encara està enlairant-se, tot i que el responsable d’Artros indica que ja ha rebut els primers cirurgians interessats a conèixer-la a fons. “Les companyies que llancen tècniques noves haurien de tenir un equip d’experts encarregats d’impartir una formació. S’hauria d’evitar el descontrol sobre els nous productes que surten al mercat.”

“L’objectiu sempre ha de ser obtenir el màxim guany amb el menor dany, sentencia, tot afirmant que el cirurgià, lluny d’esdevenir una divinitat, ha de procurar ser un professional de formació continuada que intenta obtenir sempre els millors resultats amb tècniques científicament corroborades, una filosofia que guia totes les actuacions mèdiques d’Artros. “El tractament és com una escala que has d’anar pujant a poc a poc. El metge ha de fer veure al pacient que a vegades s’ha d’esperar. En una malaltia, el primer esglaó pot ser un antiinflamatori. Si no funciona, has de pujar-ne un segon i provar, per exemple, amb la fisioteràpia. Si després d’ascendir-ne un tercer, que podria ser un tractament amb infiltracions, no has aconseguit tampoc un resultat satisfactori, llavors es considera l’opció del tractament quirúrgic. A vegades s’ha de tenir paciència”, afegeix.