Dr. Ricardo Closa Monasterolo
Dr. Ricardo Closa Monasterolo
PC, 17è VOLUM. Especialitats Mèdiques de Catalunya, II

DR. RICARDO CLOSA MONASTEROLO

PEDIATRIA

Entrevistat el 2004

Hem viscut un abans i un després en la neonatologia amb la possibilitat de poder administrar surfactant d’una manera artificial.

El Dr. Ricardo Closa Monasterolo és metge pediatre especialista en neonatologia. Va néixer a l’Argentina, fill de pare d’origen català i mare d’origen italià. Després d’un periple de deu anys que el va dur per diversos països i hospitals, va trobar a Tarragona el lloc ideal per arrelar. En aquesta ciutat treballa a l’Hospital Universitari Joan XXIII com a responsable de la secció de neonatologia. “Els neonatòlegs tenim cura dels nens que neixen prematurs o que neixen amb problemes i que necessiten una vigilància especial.”

Recorda que des de ben petit volia ser metge. El respecte i la confiança que es respirava a casa seva envers el metge de capçalera va ser el detonant que el va enfilar pel camí de la medicina. “No tan sols ens curava les malalties. Quan teníem qualsevol problema, sempre pensàvem que aquell senyor ens els resoldria.”

Va estudiar medicina a la facultat de Córdoba, a l’Argentina, però abans va fer una escapada a l’estranger. “Als setze anys me’n vaig anar als Estats Units a estudiar anglès. Vaig acabar els estudis secundaris l’any 1968 a San Francisco. Després, vaig tornar a l’Argentina, on hi havia els pares, per començar la carrera de medicina. Tinc molt bons records d’aquella època. Amb el temps m’he adonat que teníem molt bona preparació. Era una facultat que facilitava els contactes de l’estudiant amb el món hospitalari.”

L’Institut Espanyol d’Emigració oferia una beca als fills o néts d’espanyols que volien especialitzar-se a Espanya. “Em van concedir una beca per anar a l’Hospital Universitari La Paz de Madrid, on vaig treballar un any com a metge intern. Després em vaig presentar a la convocatòria MIR i vaig aconseguir una plaça a Sant Sebastià.” Va deixar la beca i se n’hi va anar a fer el primer curs de l’especialitat.

En aquell moment, el Dr. Closa volia anar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, perquè creia que era el millor centre hospitalari quant a pediatria. Per aquest motiu, va tornar a presentar-se a les proves MIR i va guanyar una plaça a l’Hospital de la Vall d’Hebron. L’ambient pediàtric i docent que s’hi respirava va orientar-lo cap a la neonatologia. “La pediatria es feia d’una manera general pràcticament a tot arreu, però a la Vall d’Hebron hi havia moltes especialitats pediàtriques, hi havia oncòlegs pediatres, pneumòlegs pediatres, etc. La unitat de neonatologia va ser considerada modèlica en aquella època.”

Aleshores, l’Hospital el dirigia el professor Ballabriga. “Va ser el meu referent, sens dubte. El Dr. Ballabriga era una persona admirable i un eminent neonatòleg. En els moments clau de la meva carrera, em va ajudar sempre. A l’Hospital de la Vall d’Hebron vaig fer tota la residència, que vaig acabar l’any 1981.”

En aquella època el seu propòsit era anar als EUA per especialitzar-se més en neonatologia, però no hi va poder anar per motius familiars. Poc després va guanyar una plaça de metge adjunt a l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona. “Vivíem a Barcelona i viatjava per anar a treballar a Tarragona. Estava content per la qualitat que tenia la pediatria a l’Hospital, però la situació de la neonatologia encara es trobava en una fase inicial.”

L’any 1984, quan li van donar la plaça com a metge titular, va veure que era el moment oportú per fer la sortida a l’estranger que havia deixat pendent tres any enrere. Va demanar un permís per poder anar als Estats Units. L’hi van concedir i se n’hi va anar amb la família. Allà va complementar la formació mitjançant uns programes per a subespecialitats. “En acabar la subespecialització vam tenir l’oportunitat de quedar-nos-hi, però com que el fet de viure a San Francisco, amb els fills petits, era massa complicat, vam decidir tornar-nos-en.”

Aquell mes d’agost de l’any 1986, el Dr. Closa i la seva família van arribar a Barcelona amb la idea de prendre la decisió de quedar-s’hi o anar cap a l’Argentina, però Tarragona és va posar pel mig i va captivar tota la família. “Vam sortir l’any 1976 de l’Argentina i havíem canviat de casa moltes vegades. Vam decidir que aniríem a Tarragona, agafaríem un pis de lloguer, durant un mes, i mentrestant buscaríem casa a Barcelona. A Tarragona, un company ens va deixar un pis en un lloc tranquil, al costat de la platja. En aquesta província la gent no és conscient del que té. La decisió d’anar a viure a Tarragona durant aquell mes va ser el millor que hem fet a la nostra vida. Per fi, havíem trobat el lloc perfecte per plantar-hi les arrels.”

L’any 1993, l’Hospital Joan XXIII va viure un canvi fonamental amb la creació d’una unitat neonatal nova. “El fet de poder fer un servei d’una especialitat nova va marcar una etapa clau, perquè aquella unitat la vam planificar per atendre els nounats prematurs, però, a més, per fer-ho conjuntament amb la família. Un nen que neix prematur i ha d’estar durant dos mesos i mig aïllat de la seva família, encara que clínicament tot vagi bé, no tindrà un desenvolupament adequat.”

Arran d’aquest fet, la neonatologia ha tingut etapes clau. “Hem viscut un abans i un desprès dins de la neonatologia amb la possibilitat de poder administrar surfactant d’una manera artificial. El surfactant és una substància tensioactiva que fa que els alvèols pulmonars s’obrin. Abans, els nens que naixien amb els alvèols tancats necessitaven ventilació assistida i oxigen a altes pressions per poder obrir els pulmons. El fet de tenir una substància que immediatament els els obria, va ser una cosa màgica, va ser aigua beneïda. El pulmó comença a generar aquesta substància d’una manera natural a les vint setmanes de gestació, però aquest sistema surfactant no és madur fins a les trenta-cinc setmanes, quasi a prop del terme de l’embaràs. Fa uns catorze anys que podem administrar aquesta substància als neonats prematurs en el moment del naixement.”

Que no es pot fer bona medicina si no es fa algun tipus d’investigació és una idea que té molt clara el doctor Closa. “El fet d’investigar ens manté en contacte amb tot el que de manera constant es produeix en el món. Treballem en la hipòtesi que moltes coses que passen en el futur del nen, fisiològicament parlant, es programen durant els primers mesos de la vida intrauterina.”

El Dr. Closa fa un toc d’atenció a les autoritats sanitàries. “En un principi, la unitat neonatal de l’Hospital Joan XXIII va ser considerada un servei model pel conjunt de les seves prestacions, però han augmentat les necessitats i el servei pràcticament continua igual que fa deu anys. Cada vegada tenim més nens amb problemes, nens que hem de tirar endavant. Ens agradaria que ens fessin una mica més de cas.”

Com a professor de la Universitat Rovira i Virgili, els alumnes i els residents també estimulen el Dr. Closa a investigar i a estar al dia permanentment. El  contacte diari amb els nadons li conserva la part infantil i una sensibilitat especial. Quan deixa els equips professionals, s’apunta a una altra plantilla per relaxar-se. “Estic en un equip de tennis. Des de petit he practicat aquest joc, m’ajuda molt a oblidar-me completament de tot.”