Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
DR. SALVADOR JOSA BULLICH
DR. SALVADOR JOSA BULLICH.
Fotografia: Àngel Font

DR. SALVADOR JOSA BULLICH. CIRURGIA ORTOPÈDICA i TRAUMATOLOGIA

Obra:

Text del 2005

Per escriure has de tenir bones bases, i s’aconsegueixen llegint; quan no entenc una cosa, investigo.

La vocació del doctor Salvador Josa per la medicina va arribar als setze anys. El seu desig era estudiar psiquiatria. Les necessitats l’obligaven a compaginar els estudis amb la feina. “Al matí treballava al Clínic, a medicina psicosomàtica, i a quart vaig adonar-me que la psiquiatria solucionava poques coses, en aquell moment.”

De la psiquiatria va anar avançant cap a les urgències, mèdiques i quirúrgiques, en un temps en què la traumatologia encara no existia. “Vaig entrar com a intern en una guàrdia de cirurgia, més aviat digestiva; les fractures gairebé no s’operaven.”

Els diagnòstics no tenien encara els avantatges de l’intensificador d’imatges (TV) però el doctor va descobrir que tenia una habilitat a les mans. “Sempre dic que no operem un maluc, sinó una persona que pateix una artrosi que afecta el maluc. El pacient ve temerós i el primer que li dóna confiança és el metge i la seva forma de donar-li la mà. La persona es lliura si el metge s’involucra. Això és importantíssim.”

L’especialització en traumatologia es podia fer dins el sistema hospitalari o en una escola professional. “Tenia el títol d’especialista. Enfocava la meva professió en una línia ascendent a l’infinit. Havia d’anar passant etapes. Vaig anar a París, a Rochester… Però avui, a Espanya, estem en una situació mèdica, tècnicament i en instal·lacions, com la dels Estat Units.”

L’any 1995 va escriure Cirugía de la rodilla, però vindrien altres llibres, com Infecciones osteoarticulares. Diagnóstico y tratamiento médico quirúrgico. Ara, amb deu anys de diferència, prepara una altra edició del primer, que demostra l’evolució viscuda en aquest camp. La necessitat d’escriure es plasma també en més de dues-centes publicacions. “Tinc unes pessigolles quan necessito fer alguna cosa. La meva creativitat és de sempre. Les idees em vénen quan estic relaxat i sento la necessitat de plasmar-ho en el paper. Escriure permet saber més i estar actualitzat. Per escriure has de tenir bones bases, i s’aconsegueixen llegint. Quan no entenc una cosa, investigo.”

L’altra de les vessants d’aquest metge polifacètic és la de perit judicial. El perit determina davant dels jutges una conclusió quan hi ha patologies que creen dubtes. La llei d’enjudiciament civil de l’any 2000 va entrar en vigor el gener del 2001, amb articles referents als dictàmens pericials. “Em dedico al peritatge mèdic oficial, que ha d’establir la veritat, arbitrar, documentar mèdicament amb base al dret i a les lleis que regulen les incapacitats. El perit judicial ha de ser especialista i ha de tenir experiència d’anys.”

Quan els resultats d’una operació, per exemple, no són els previstos, comença un procés legal si la família ho posa en mans d’un advocat i fa una demanda. “Imaginem una noia amb escoliosi, compressió de pulmons i dificultats respiratòries, que s’opera en un centre hospitalari públic. Acabada la intervenció, que va bé, pot moure’s i no hi ha patiment. Se l’envia al postoperatori i, passades unes hores, el servei d’infermeria s’adona d’una paràlisi de la cinquena o sisena vèrtebra dorsal cap avall. A partir d’aquí, l’alarma, i un avís al servei d’urgències. Amb el canvi de torn passen dues hores fins que l’atenen i es determina una paraplegia. Es demana una ressonància magnètica urgent i es trasllada a un centre privat per fer-l’hi. Torna al primer centre sense que s’hagi fet perquè els aparells que portava implantats la pacient a la seva columna vertebral causen distorsions en els aparells magnètics. Es fa una segona intervenció per treure els aparells i ferros que portava i fer, més tard, la ressonància i constatar que hi ha dos hematomes que estan pràcticament seccionant la medul·la. Es fa una tercera intervenció per descomprimir els hematomes.”

La família no va veure bé tot el procés, pensava que alguna cosa havia fallat i que hi podia haver una negligència. El tribunal va designar el doctor Josa per esbrinar què havia succeït. “Normalment hi ha tres històries i cal escoltar-les. La part que demanda, la part demandada i l’hospital porten les proves i documents que avalen la seva versió. Després s’ha d’analitzar.”

Cal veure si el metge va ajustar-se a la normopraxi, és a dir, si ho va fer segons es fa normalment, i si es va ajustar a la norma tècnica i científica de la professió mèdica. “Vaig determinar que el metge ho havia fet perfectament, però el sistema sanitari havia fallat. El full de control horari postquirúrgic estava en blanc i no s’havien fet els controls o, si s’havien fet, no hi constaven. S’ha de pensar que no s’havien fet, altrament s’hauria detectat la paràlisi i s’haurien pres les mesures adequades. Aquesta és la part que condemna el servei sanitari, però n’hi ha altres de secundàries. S’hauria pogut fer un escànner, que no es distorsiona pel metall. No es va fer i va fallar també el sistema. Aquesta és la funció del perit judicial, determinar què va passar.”

Però aquesta és una tasca controvertida, que pot fer guanyar-se enemistats per diferència d’opinions. “El col·lectiu mèdic procura tapar-se, hi ha un gran corporativisme. Quan es tracta d’una presumpta negligència, no es troben metges que se’n vulguin fer càrrec. Això té un preu, i s’assumeix o no. Tindràs incomprensió i, fins i tot, pots ser considerat com un traïdor al col·lectiu. Aquest efecte negatiu fa molts anys que el vaig assumir. Sempre faig el que crec que haig de fer.”

El doctor Josa compagina avui la tasca de metge i la de valorador. “De complicacions, en tenim tots. I d’equivocacions, també, i se n’aprèn (de les d’un mateix i de les dels altres). El codi penal estableix què és delicte, tant per acció com per omissió, i què és un error. N’hi ha de dos tipus: invencible, quan es va fer tot i va sorgir alguna cosa inesperada, o bé vencible, que s’ha donat per no haver pres les mesures necessàries. Això es considera una imprudència i aquesta persona és culpable. Hi ha advocats que actuen per via penal, perquè les companyies pagaran i ho faran més ràpid. El metge pot tenir pena de presó i inhabilitació professional. Considero que enfocar-ho per la via penal és injust.”

Membre de l’American Academy of Ortopedics Surgions; membre honorífic de les societats nacionals de traumatologia de Mèxic, Xile, Cuba, Brasil, Colòmbia, Perú, Bolívia, Argentina, Equador i Costa Rica; premi de la Federación de Medicina del Deporte (1999), entre d’altres moltes consideracions acadèmiques i professionals, el doctor Josa no acaba aquí la seva trajectòria professional. “No em vull jubilar mai. Els últims anys m’estic decantant més per la peritació mèdica judicial i l’estudi d’incapacitats permanents per diverses malalties, i sobretot per la síndrome de la fibromiàlgia, que és difícil de demostrar. Tinc en projecte un centre de diagnòstic, avaluació  i tractament, i hi treballo juntament amb la UPC i el president de la Federación Nacional de Asociaciones de Fibromialgia de España, un advocat de Barakaldo. Hi ha altres advocats que m’envien pacients; és un tema molt delicat. L’OMS ho considera un trastorn, no és una malaltia que es pugui demostrar; per tant, és una síndrome.”