Testimonios para la historia, S.L. Editora. Avda. Diagonal, 612 6º 4ª y 5ª Barcelona 08021. Télefono: 930 18 16 16 Contacta
Dr. Santiago Barambio Bermúdez
DR. SANTIAGO BARAMBIO BERMÚDEZ.
Fotografia: Àngel Font

DR. SANTIAGO BARAMBIO BERMÚDEZ. CLÍNICA D’ARA

Obra:

Text del 2003

El metge sempre ha de saber fer-ho tot al millor possible.

.

La medicina ha avançat molt les darreres dècades; el progrés tecnològic ha retornat l’esperança a malalts afectats per patologies que anys enrere rebien un diagnòstic poc optimista. A més, sovint, els pacients es veien obligats a sotmetre’s a intervencions amb un postoperatori complex. Tanmateix, l’imparable avenç científic ha obert moltes portes abans tancades. Tècniques com la laparoscòpia han permès grans avantatges, i el bisturí dels grans talls ha donat pas a la precisió d’un expert que, ajudat per la microtècnica i la millora dels procediments anestèsics, contribueix a escurçar la durada del postoperatori. Davant d’aquest fet, hi ha hagut professionals que han apostat per centres especialitzats en la cirurgia major ambulatòria, és a dir, la cirurgia que requereix de cures postoperatòries de curta durada, per a les quals no es necessita ingrés hospitalari. Els pacients, per tant, poden ser donats d’alta poques hores després de l’operació. Mentre que en altres països d’Europa aquest servei ja està fortament implantat, a Espanya encara té molt camí per recórrer. Entre els pioners d’aquesta atenció al nostre país trobem la Clínica d’Ara, un exemple de centre pluridisciplinari i independent.

La Clínica, en funcionament des del 1997, compta amb un planter de vint-i-cinc professionals que ofereixen actualment intervencions quirúrgiques englobades a l’entorn de tres especialitats: La ginecologia, la urologia i la cirurgia plàstica. “Els pacients es poden quedar una nit, però no perquè el postoperatori ho requereixi sinó perquè la intervenció s’ha dut a terme al vespre i no seria lògic que se n’anessin a casa a les dues de la matinada”, explica un dels seus impulsors, el doctor Santiago Barambio, abans de detallar que l’avortament és una de les operacions de cirurgia major ambulatòria més sol·licitada.

Tal i com indica l’OMS, la salut és l’estat de benestar físic, psíquic i social i no la mera absència de patologia física. Per tant, una persona amb un embaràs imprevist i indesitjat, que pot veure truncat el seu projecte de vida, “corre el risc de malmetre la seva salut psíquica.”

El Centre, acreditat per practicar avortaments, compleix la legalitat espanyola, que, a diferència d’altres països, dictamina que la interrupció de l’embaràs no pot ser voluntària sinó que ha de ser per indicació mèdica. I concretament en aquests casos: La violació, el risc per a la salut física o psíquica de la dona, la possibilitat de greus tares físiques o psíquiques en el fetus, o si l’embarassada és portadora de la sida. “És positiu que hi hagi d’haver una indicació mèdica, perquè això permet detectar els casos en què la decisió d’avortar està induïda per una pressió familiar o pel poc suport de la parella i en realitat no hi ha un ple convenciment”, opina.

El centre segueix un protocol d’atenció comuna a totes les intervencions, que s’inicia amb l’aplicació d’uns criteris d’admissió. En primer lloc, es valoren els condicionants socioeconòmics i culturals: “No podrem operar una persona i donar-la d’alta sense excedir les vint-i-quatre hores si no té una vivenda amb condicions sanitàries adequades o si, per exemple, no té telèfon.”

Així mateix, entren en joc els criteris quirúrgics, és a dir, la possible resposta de la persona a la intervenció. I en tercer lloc, es tenen en compte els criteris de la patologia sobreafegida, és a dir, si un pacient és anèmic es pot decidir desviar-lo a un altre centre hospitalari. Si després de realitzar les proves oportunes el pacient és admès, la intervenció pot practicar-se en un interval curt de temps. “Tenim els mitjans tècnics per fer una avaluació preoperatòria ràpida.”

Les dones que han estat intervingudes d’un avortament solen sortir de la Clínica al cap de quatre hores de l’operació. Dins d’aquest interval, una educadora sanitària s’entrevista amb la pacient per oferir-li una sèrie de recomanacions i per valorar-ne l’impacte físic i psíquic. “Es pot arribar a demanar una teràpia posterior.”

També es planteja una avaluació psicològica en els casos d’esterilització femenina i masculina, ja que s’ha de considerar que aquesta operació acaba amb la pèrdua d’una funció, que pot arribar a ser entesa com una mutilació. “Som un dels pocs centres que fem vasovasostomies, és a dir, una intervenció que permet a l’home recuperar la seva fertilitat”, afegeix.

La cirurgia estètica, que practica la Clínica d’Ara, exigeix també un acurat examen psicològic. L’especialitat, una de les més demandades al centre, parteix del desig d’una millora d’aspecte físic, quelcom molt subjectiu i no motivat per una alteració patològica, com en el cas de la cirurgia reparadora, que també ofereixen. “S’ha d’anar amb compte amb els casos en què hi pot haver una alteració psicològica, per exemple una persona amb problemes d’inferioritat i que en culpa el seu nas. Aquests casos s’han de derivar a la consulta del psicòleg. Solen ser pacients que mai estaran satisfets amb cap intervenció.”

D’altra banda, Santiago Barambio assenyala la necessitat de reconèixer oficialment els centres internacionals que imparteixen una formació adequada. Els cirurgians plàstics, per exemple, no poden exercir a Espanya amb un títol estranger sense homologar, un tràmit que pot ser lent. “No podem dir que és una irresponsabilitat que t’operi un metge anglès que no està homologat si té una excel·lent formació”, afirma.

També posa sobre la taula la mancança formativa dels futurs ginecòlegs, que no aprenen a les universitats les tècniques científicament definides per practicar un avortament provocat. “És una de les meves lluites personals. De moment, se ha aconseguit que la Societat Espanyola d’Obstetrícia i Ginecologia tingui en compte aquesta pràctica en el seu tractat i he proposat que els residents del MIR rebin una formació específica”, assevera, abans de sentenciar que: “El metge sempre ha de saber fer-ho tot al millor possible.”